La decisió de l'executiva de Junts per Catalunya de retirar el suport de la formació política que lidera Carles Puigdemont al govern de Pedro Sánchez, adoptada aquest dilluns per unanimitat a Perpinyà, reinicia la legislatura espanyola, deixa el PSOE en minoria al Congrés dels Diputats i el situa en el punt de partida en què es trobava després de les eleccions del 2023, com a perdedor d'aquells comicis del mes de juliol. La ruptura és traumàtica, com totes les separacions, per més vaselina que posi la Moncloa i que la processó vagi per dins. La frase dirigida a Pedro Sánchez sobre la seva situació a partir d'ara és contundent: "Podrà ocupar butaques, però no governar. Podrà tenir govern, però no podrà exercir govern". És el punt final a quatre decepcions de l'acord subscrit a Brussel·les i que va donar llum verda a la vigent legislatura: les condicions que ho van fer possible ja no existeixen, no hi ha voluntat d'acords polítics dins el termini i en la forma escaient, s'ha generat una gran desconfiança política amb el PSOE, i, finalment, no hi ha resultats tangibles.

Junts per Catalunya reunirà aquest dimarts el seu consell nacional per ratificar l'acord de la comissió executiva i dimecres i dijous consultarà la militància, una votació en què no s'esperen sorpreses. El guió de la setmana passada s'ha complert a la perfecció amb l'única variació que Puigdemont no ha demanat la convocatòria d'eleccions directament i s'ha limitat a dir que Pedro Sánchez haurà d'explicar com pensa governar si no té els vots per fer-ho. De fet, va responsabilitzar el PSOE del divorci polític  produït per haver trencat els acords d'investidura i el va assenyalar com l'únic responsable, ja que va detallar, un a un, els incompliments durant aquests dos anys —també els acords, que van ocupar molt menys temps— per ressaltar que a aquest punt final s'havia arribat tot i que Junts sí que havia complert. Les carpetes pendents són de sobres conegudes: aplicació real de la llei d'amnistia, oficialitat del català a Europa i transferència de les competències d'immigració a la Generalitat de Catalunya. I hi va introduir una, poc explicada habitualment, com és la presentació de les balances fiscals —on es reflecteix el dèficit fiscal de l'Estat amb Catalunya— i el desconeixement sobre l'execució de la inversió pública de l'Estat el 2024 d'acord amb els pressupostos generals.

La gran pregunta en aquest moment no pot ser altra que: com segueix a partir d'ara la legislatura? I, sincerament, no té una resposta clara i només hi pot haver especulacions perquè Puigdemont va deixar prou terreny de joc perquè cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Les seves paraules són clares: "El nostre no és un projecte polític que tingui per vocació l'estabilitat espanyola. Si va bé per a Catalunya, parlem-ne, i si no, adeu". El primer objectiu de Junts a partir d'ara serà treure's la pressió del que faran ells. De fet, amb set diputats han arribat al límit del que poden fer: passar a l'oposició i deixar el govern en minoria. La pressió passa a ser ara per a Pedro Sánchez i per a Alberto Núñez Feijóo. Al president del govern espanyol no li degué sonar estrany que Puigdemont l'acusés de trilerisme, de practicar el joc d'on és la boleta, un passatemps normalment associat a l'estafa i que s'aposta al carrer.

A Sánchez no li degué sonar estrany que Puigdemont l'acusés de trilerisme i de practicar el joc d'on és la boleta, normalment associat a l'estafa

No hi va haver missatges per al PP, ni per a Feijóo. Ni de bons, ni de dolents, ja que si n'hi hagués hagut només haurien estat dels segons. La posició dels populars en el tema de l'oficialitat del català a la UE irrita sobre manera el president a l'exili, que tampoc aconsegueix entendre l'actitud del gallec oposant-se a una iniciativa que, a més del català, beneficiaria el basc i el gallec. Sens dubte és una mirada curta de Feijóo, incapaç de polsar amb una mínima prudència temes delicats a Catalunya. Des de la llengua al finançament que Catalunya necessita. Tot i que la ruptura era a Madrid i al Congrés dels Diputats, Puigdemont també va passar comptes amb el PSC, el seu rival electoral a Catalunya, al qual li va recordar, fins i tot, l'aliança amb el PP per treure-li l'alcaldia de Barcelona a Xavier Trias i les votacions al Parlament en què els socialistes catalans han compartit aliança amb PP i amb Vox, cosa que va definir com a aliança estratègica de l'espanyolisme. Una resposta contundent, potser, a algunes poques veus que li demanen al seu partit no tancar-se a acords amb el PSC.