Quan s'està contínuament exposat a la brillantor dels focus, quan cada paraula que dius apareix en un titular, has d'anar molt amb compte i pensar dues vegades el que fas. Perquè, evidentment, faran servir el que sigui per treure una notícia, i perquè molt possiblement arribaràs a la conclusió que ets amo dels teus silencis i esclau de les teves paraules si no vas amb compte.
Aquesta setmana estem presenciant el desenllaç del problema que Pedro Sánchez, ell solet, ha generat amb Algèria. Tot per actuar pel seu compte, a l'esquena del mateix govern que lidera, i deixar-se caure als braços del Marroc. Ara venen els laments, quan Algèria ens tanca, amb raó, la porta als nassos. Cal veure si Ursula li dona un cop de mà a Pedro, el seu alumne preferit. Perquè la UE també ha de vetllar per Itàlia, que acaba de fer-se amiga d'Algèria i serà la que faciliti l'arribada de gas a Europa. Allò d'anar per lliure creient-se els copets a l'esquena sol passar factura si un no reflexiona i no posa els peus a terra.
Una cosa que sembla que li està passant a Gabriel Rufián, a qui des d'ERC podrien ressituar després de convertir la seva acció política en una escena del Club de la Comèdia (però sense gràcia). Faltar al respecte a Puigdemont és el límit que ha pres aquest home. Pensant que alimentar aquest odi barroer i absurd li generarà aplaudiments. El problema d'haver dit "tarat" a Puigdemont per declarar la independència de Catalunya no és només una falta inadmissible de respecte a una persona concreta. És tirar per terra un discurs que ERC deia defensar, és destapar que pot ser que li hagin estat prenent el pèl a tots els que els han votat. Una relliscada que pot pagar-la cara Rufián per voler córrer massa en aquest "pas de pàgina" tan descarat. La política s'ha d'exercir des dels arguments. I els insults són l'evidència de l'absència dels arguments.