Salvador Alsius, 46 anys vivint en comuna

No puc negar que, per un periodista novell que —com aquell qui diu— acaba de sortir de la facultat, posar-se al davant de Salvador Alsius (Barcelona, 1948) impressiona i fa el seu respecte. És dels que coneix bé la professió i dels que mesura a la perfecció les paraules que verbalitza.    

Alsius es mostra amb un to relaxat i tranquil. Em confessa que és un home pausat, conciliador i xerrameca de mena, tot i que amaga alguns cops de geni, segons li diuen els de casa. M’explica que els seus pares eren farmacèutics i que ell, de jove, anava per arquitecte. Després d’una vida dedicada als mitjans de comunicació, Alsius s’ha jubilat i, ara, ha escrit un llibre, que arribarà a les llibreries el 17 de març, sobre els orígens de TV3: Com TV3 no hi ha(via) res, una feina que l’ha tingut ocupat els darrers temps.

Li pregunto si li agrada que li facin entrevistes, i em confessa que li encanta. Per què?, li dic, sorprès. “Sobretot per veure com me les fan. Inevitablement analitzo el periodista que me les fa! [somriu]”.

Amb Alsius, però, hem quedat per parlar sobre el sistema de vida organitzatiu que l’acompanya des del 1975, fa més de 40 anys, quan amb la seva parella i dues més, companys tots de la facultat, van decidir anar a viure junts en una comuna.

Com comença la història, Salvador?
Tot va començar quan amb un grup d’estudiants de Sociologia, carrera que estava estudiant aleshores, ens va començar a interessar el tema i en vam fer un grup de treball, un seminari. Érem unes 15 o 20 persones que ens interessava el tema de les comunes. En aquell moment, hi havia una bíblia de Josep Maria Carandell que es titulava Les comunes, i amb ell vam tenir diversos contactes i reunions. Carandell havia estudiat els models de les comunes de Berlín, la K1 i la K2 que explicava al llibre, i feia una sèrie de reflexions a cavall entre la història i la sociologia sobre formes alternatives a la família.

En quin context ens situem?
Estem parlant de començaments dels setanta, era abans-d'ahir del maig francès, el maig del 68, i tot el que eren els moviments alternatius eren provinents dels EUA, dels hippies. A Europa van trobar aquest revulsiu amb el maig parisenc i hi havia com una febre de buscar alternatives per fregir el consumisme o el treball esclavitzat, o tot el que pot bullir en tot el xup-xup juvenil. Aquest va ser el context intel·lectual i acadèmic. 

I què va passar amb aquest grup de treball de 15-20 persones?
Amb el grup vam plantejar una part empírica del treball, que consistia a fer unes enquestes molt elaborades. Aquestes enquestes les vam passar a grups que teníem coneixement que existien, i un cop arribàvem allà, de seguida constatàvem que la forma de contestar d'aquella gent ens desbordava completament. Plegàvem els papers que havíem preparat i teníem un intercanvi d'impressions.

Com eren aquelles comunes?
La majoria, les set o vuit amb què vam intercanviar impressions, eren rurals. El que estava més en voga era la comuna rural, els neorurals. Aquests moviments anaven lligats a visions utòpiques de la vida econòmica, i això es canalitzava amb més facilitat en un hort que en una oficina. Això d’una banda, i de l’altra, que esclar, a on podien viure vint persones juntes amb més facilitats? Amb una masia que compraven per quatre duros. Raons incidents, algunes de plantejament ideològic i d'altres de practicitat econòmica que havien fet proliferar les comunes rurals o neorurals, com se'n deia llavors, i no pas les urbanes. 

Aquí feu el clic i us plantegeu portar-ho a la pràctica?
Allò ens va fer entrar en un coneixement teoricopràctic d'aquestes formes de vida. El treball va acabar —de fet, encara vam tenir aquelles enquestes i apunts fins fa poc per casa, no sé si van desaparèixer amb la neteja que vam fer ara en el confinament—, però bé, arriba un moment en què sis de nosaltres, tres parelles, decidim i diem: ho provem?

I ho proveu!
Sí, es dona en el moment en què començàvem la nostra vida independitzada i les tres parelles estàvem constituïes com a tal. De fet, l'única que no era de Sociologia era la meva dona, tot i que també ens vam conèixer en el context acadèmic. 

Què us deia la família o la gent del vostre entorn, ho comprenia?
La gent al principi ens posava fites: “Això durarà dos dies, fins que acabeu la carrera, fins que tingueu les primeres feines, fins que comenceu a tenir fills...”. "Sobretot quan tingueu fills", ens deien, i mira! Vam anar superant aquestes fites i al revés, es van anar enfortint les relacions.

Recordo que en aquella època, en la qual encara hi havia grups diversos, existia una coordinadora de comunes de Catalunya, que, res, va durar dos anys. El més curiós del cas és que per aquells integrants, que eren hiperultraalternatius, ens veien gairebé com ridículs. Érem l'extrema dreta d'aquell moviment, i ens deien irònicament "la comuna de les tres parelles". Entre altres coses, perquè veien que la parella era una cosa que s'havia de superar. La nostra va durar i la resta es va volatilitzar amb molt poc temps. 

Heu viscut sempre al mateix indret?
No, vam començar vivint a pisos que ens permetia la nostra economia de mindundis que començaven la vida laboral. Als inicis, vam viure en un considerable reduït espai que va coincidir amb el moment en què van començar a néixer les filles, que van néixer any per any. Vam arribar a ser dotze en un espai que ni t'explico! Llavors ens vam plantejar: "Si això tira endavant, busquem una fórmula d'habitatge de futur", i vam comprar un solar on, al cap d’un temps, ens vam hipotecar i vam construir la casa on vivim.  

Quants fills heu tingut?
Veuràs que sempre parlo en femení perquè són cinc noies i un noi, el petit. Dos de cada parella. La meva dona i jo tenim la primera i la cinquena. En aquest sentit, vam ser avançats al llenguatge de parlar en femení per una raó òbvia, perquè eren noies i, al final, el noi no va ser capaç de capgirar el gènere quan parlàvem genèricament.

Com ha estat per elles viure i créixer en aquest model familiar?
Et puc dir, amb total seguretat, que estan encantades d'aquest estil de vida que han tingut, però també és cert que cap d'elles s'ha plantejat —ni era la nostra intenció en absolut— continuar amb aquest model de viure. Elles han seguit el que és més habitual, que és la vida de parella, en la qual ja es troben totes.

Perquè vegis la maduresa o la consciència amb què van viure elles aquesta manera de viure, t’explicaré dos flaixos que em venen al cap. Un reflecteix molt bé la part divertida de l'atipicitat. Una de les meves filles va tornar un dia indignada de l'escola perquè s'havia quedat sense pati per culpa de la nostra manera de viure. A veure, li vaig dir, "explica'ns això!". Era menuda i li havien fet dibuixar la família. Clar, els altres van acabar de seguida i van sortir al pati quan encara ella anava pel cinquè o sisè membre. Una anècdota simpàtica.

L'altre flaix és de les dues grans, que es porten pocs mesos. Començaven l'adolescència i va arribar un moment que necessitaven moure's, sortir, etc., i per tant, diners. Els vam plantejar dues opcions: "Podeu fer com fem els grans, sabeu on hi ha un calaix amb uns diners per anar a la plaça o a la ferreteria, i quan en necessiteu, passeu per allà i els agafeu; o bé us assignem una setmanada". La resposta que ens van donar, després de valorar-ho entre elles, va ser emocionant, perquè denota una maduresa i empatia impressionant. “Us agraïm i valorem l'opció que ens doneu de seguir el mateix règim econòmic que teniu vosaltres, que ens agrada i valorem aquesta confiança de voler-nos-en fer partícips, però pensem que per nosaltres pot ser molt més educatiu administrar una quantitat fixa”. Et valoren el gest i assumeixen el fet de poder-se administrar per elles mateixes: xapó! Una mostra més de com elles han viscut sempre.

Que bonic...
Sí, i mai ens hem reprimit expressions afectives especials respecte als fills naturals. Des del punt de vista educatiu, l'afecte paternal l'hem tingut sempre per a tots, i les alegries i les penes de les que no són les meves filles les visc com si fossin les de les meves filles. Si en un moment determinat ens ha vingut de gust fer una manyaga a la filla no pròpia, no ens l'hem reprimit, i això també ha estat i és important. Un fet que, ara, ens passa igual amb els nets: estem absolutament encantats dels deu i pendents del que arriba! Entre totes les filles hi ha una complicitat com germanes. Quan ve la de Canadà, se’n van a sopar tots sis, ens envien una foto, i juguen a no explicar-nos res del que han parlat, que és cosa seva, i ja ens sembla bé [diu orgullós i somrient]. Evidentment, però, la meva dona i jo a qui veiem i seguim més són els nostres cinc nets, els tres d'aquí i els dos que tenim que viuen al Canadà.

A nivell econòmic, com us organitzeu?
Tots hem viscut sempre d'un sou, però, esclar, sis sous sumats donen més elasticitat que un o dos de sols. Això et permet arriscar una mica més. Jo sempre poso com a exemple que hem anat encordats com els alpinistes, que saps que si un perd peu, tant en l'aspecte material com en el moral, els altres aguanten. Una cosa que sempre hem valorat molt ha estat això, que ens ha permès a la majoria, en un moment donat o altre de la vida, poder dir: “Plego de la feina perquè n'estic fins als nassos”. Això no ho pot fer tothom i nosaltres hem tingut aquest luxe, que et dona una llibertat interior brutal!

Així unifiqueu els sis salaris en un mateix compte?
Al principi vam començar fent allò que es portava en aquella època, que era un fons comú per al funcionament diari. En una segona etapa, vam posar-nos d'acord en fer aportacions proporcionals al que guanyava cadascú, però va arribar un dia que, per diversos projectes com per exemple el de la casa, vam acabar abocant-ho tot i unificant les economies.

La gent diu: “Ostres, quina generositat!”. Sí, però quan t'adones que donant-ho tot hi guanyes respecte al que tindries per tu sol, perquè hi ha un principi que és el d'economia d'escales, penses: fantàstic! S’ha de dir que som austers i tenim poques despeses, que podríem dir supèrflues, però, en canvi, des del punt de vista patrimonial hem tingut una solidesa pel fet d'això, d'agregar. 

I des del punt de vista organitzatiu: la compra, la neteja... Quina organització teniu?
Sempre ens hem repartit per torns amb diferents modalitats al llarg de la vida. Normalment amb dues persones. A l'època de banyar les nenes i fer els sopars, amb dos cada dia ja fèiem. En començar a portar-les a extraescolars, vam haver de fer un reforç i ser tres, perquè n'hi havia un que només feia de xofer tota la tarda, ara una a judo, l'altra a ceràmica, era tot una ciència les activitats extraescolars! [somriu]

En algun moment heu dubtat o us heu plantejat fer vides en paral·lel?
Sí, esclar, com la majoria de parelles, o com qualsevol grup humà. Hem tingut moments de tensió i de crisi. Perquè una persona ha posat en crisi alguns valors, o una parella, o tots, però el cert és que s'han anat superant sempre, com és obvi, perquè a dia d’avui encara vivim plegats els sis membres fundadors.

Quin creus que ha estat l’èxit o la clau de la durabilitat?
Una de les claus de la nostra durabilitat ha estat que no ens vam voler casar o posar pel davant cap model teòric. Assumir la nostra realitat cultural i no estirar més el braç que la màniga. Quin era el motiu pel qual fracassaven aquells intents dels anys setanta o la majoria d'ells? Per això, per les teories del a partir de demà, amor lliure o rotació de llits, i amb l’economia el mateix: abolició de la propietat privada... Això no funciona. És molt difícil d'assumir a la pràctica des d'unes pautes determinades culturals, etc.

L’altra clau de la durabilitat, la bàsica, és la bona actitud, ser tolerant, una base per conviure i, més ara, que van apareixent les manies pròpies de l'edat. Entre un grup de persones o entre nosaltres, hi pot haver diverses percepcions amb el sentit de l'ordre, i s’ha d'arribar a un camp acceptable per a tothom. Si algú tendeix a deixar alguna cosa on no toca, aquella persona acabarà sent insuportable per als altres. S'ha d'arribar a consensos raonables. Una de les claus importants de casa va ser dedicar un vespre a la setmana a xerrar. Intentàvem no agafar compromisos i, ben sopat, sèiem i xerràvem. Durant molts anys el tema va ser l'educació de les noies: que si l'escola, els criteris educatius... però també podíem parlar del color de les cortines! Ara, com que ja estem més sols i tranquils, no ens imposem aquestes converses, van sorgint.  

Quins avantatges suposa viure de forma grupal o comunitària?
En molts aspectes trobem avantatges. Pel tipus de vida que nosaltres hem portat, aquesta ha estat molt semblant a la dels nostres amics que viuen en famílies més convencionals. Hem anat al teatre com ells, hem sortit d'excursió... A casa, pensa que és molt divertit! Ara no ho podem portar a la pràctica pel confinament, però habitualment i des de fa anys, un dia a la setmana ens reunim i venen tots a casa per sopar plegats. És una festa! Ho fem entre setmana, un dia en concret, perquè el cap de setmana un té cau, l'altre bàsquet i l'altre se’n va d'excursió. Si algun cop hem tingut algun convidat a casa, es queden impressionats: “Quin follón!”, ens diuen. Cada setmana hi ha merder! [somriu content]. 

Coneixeu d’altres casos de comunes similars a la vostra?
Nosaltres no tenim constància de cap grup tan durador ni a Catalunya, ni al món. Hi havia hagut Els Comediants, Ítaca o Cal Masdeu, entre d'altres. Fa dos o tres anys, es va fer un documental —en el qual no vam voler participar— on quatre grups diferents que s'havien engrescat als anys 70-80, els havien reunit de grans i explicaven les seves respectives experiències.  

En una altra vida, tornaria a apostar per aquest estil de vida?
Sí [rotund].  

Acabem la conversa passejant per l’Eixample de Barcelona, un costum habitual que segueix darrerament amb la dona, amb qui es dedica a descobrir barri per  barri la ciutat on ha nascut i l'ha vist créixer. Li pregunto si he estat a l'altura, i em diu que no m’avaluarà. Alsius em confessa que amb el que s’ha de quedar un bon periodista és amb la conversa que té amb el convidat des que para la gravadora fins que l’acompanya a l’ascensor. Un interval de temps on detalla una darrera anècdota tot passejant —i que publico amb el seu consentiment—. "Cada diumenge, envio una newsletter de dues o tres pàgines a tota la família. En ella, hi anoto tots els fets destacables familiars de la setmana, dia per dia". Una newsletter, assegura, que esperen tots amb ànsies. Un bon mètode per tenir registrada tota una vida. I això, ho publicarà algun dia? “Maiii, ho tinc prohibidíssim!”, s'acomiada somrient.