Hi ha una mena de coneixement que només l’experiència pot cultivar. Basant-nos en aquesta certesa i en l’evidència que els adults —en principi— som éssers humans plenament desenvolupats, la lògica porta a creure que la responsabilitat de pensar què convé als infants per a esdevenir adults feliços i més o menys competents en la vida recau sobre nosaltres. Sobre els pares, en el cas de tot allò que cal ensenyar a casa, i sobre el sistema educatiu, en el cas de tot allò que cal que aprenguin a l’escola. I que la manera d’exercir aquesta responsabilitat, o l’expressió d’aquesta responsabilitat sobre l’infant, és la de l’autoritat. Malauradament, el pedagogisme tronat que durant anys ha infestat el sistema educatiu català s’ha entestat no només a contestar aquesta lògica, ans també a fer per capgirar-la.
No cal ser gaire astut per adonar-se que qualsevol metodologia d’aprenentatge basada en el fet que l’infant o l’adolescent sap millor què i com li convé aprendre és una metodologia que el condemna a la més absoluta de les inòpies. Si a la supressió o a la inversió total de rols a l’aula hi afegim la substitució de l’ensenyament per l’educació emocional, si considerem que el pedagogisme tronat en qüestió s’ha obstinat a incompatibilitzar el benestar de l’alumne amb el requisit d’exercitar la seva voluntat, potser podrem posar llum sobre una de les raons de fons que expliquen la incomprensió lectora generalitzada que pateixen els alumnes del nostre país.
Només una idea superficial i adulterada de la llibertat condueix a considerar immoral qualsevol obligació. Només una idea superficial i adulterada —i m’atreviria a dir que mandrosa— de la llibertat condueix a pensar que atorgar a infants i adolescents el comandament absolut sobre la seva pròpia vida els fa més lliures. Pel que fa a la possibilitat de construir un hàbit lector o, si més no, de garantir una comprensió lectora que ens permeti dir que els alumnes surten al món més o menys alfabetitzats, la constància de l’alumne i la sistematització de les lectures treballen plegades per a garantir una idea de llibertat veritablement fonda: que l’educació és un dret que com a societat tenim el deure d’emparar, i que deixar-la a mercè dels capricis dels alumnes es gira contra l’objectiu d’igualar oportunitats que l’educació pública hauria de perseguir. La manca d’autoritat és l’ingredient perfecte per a accentuar desigualtats i per, en definitiva, corcar la llibertat que es deia voler apuntalar.
No cal ser gaire astut per adonar-se que qualsevol metodologia d’aprenentatge basada en el fet que l’infant o l’adolescent sap millor què i com li convé aprendre és una metodologia que el condemna a la més absoluta de les inòpies
La supressió de les lectures obligatòries a batxillerat —seguint la lògica de tantes altres decisions que han menat al pedregar actual— es va fer sobre la idea —atenció— que per aconseguir que els alumnes llegissin més i millor, que perquè arribessin a comprendre la tradició literària de la llengua i el context d’on beu cada obra, calia fer-los llegir menys. De fet, rere moltes de les decisions que han dut el sistema educatiu català on és, s’amaga la premissa absurda que, perquè els alumnes aprenguin més i millor, a la pràctica, cal fer-los aprendre menys. El problema és que, després d’anys d’immaduresa generalitzada, la incorporació altra vegada de lectures obligatòries a batxillerat, bo i que celebrable, és la xocolata del lloro.
La incomprensió lectora es cova en totes i cadascuna de les etapes del sistema educatiu: l’endarreriment és transversal. Suposo que, per això, el Departament d’Educació ha decidit vestir l’anunci amb la incorporació d’un "pla lector ben estructurat" que quedarà en mans de cada centre, i que, plantejat en aquests termes, es fa difícil de dir si tindrà cap mena de resultat substancial. Que la recuperació de les lectures obligatòries a batxillerat fos necessària no obsta que també sigui, alhora, una mesura cosmètica davant d’una urgència majúscula i estructural que demanaria mesures majúscules i estructurals. Al govern dels socialistes ja hem vist que no se li pot exigir gaire cosa, però. I mentre el món pedagògic continuï cooptat per la mena de gent que propugna que l’esforç és maltractament, l’alfabetització continuarà penjant de l’entorn de l’alumne; de tots els pares de bona voluntat que fan el que poden, si és que poden fer-hi res.