Reformar la Constitució és un fenomen polític gairebé paranormal en la història recent d’Espanya. Des que es va aprovar el desembre del 1978, la Carta Magna ha quedat tancada a pany i forrellat i només s’ha obert una mínima escletxa en tres ocasions per modificar-la puntualment i per tres obligacions: europea el 1992, pressupostària el 2011 i moral el 2024. I totes les reformes han compartit tres denominadors comuns: han nascut de la complicitat entre el PSOE i el PP, han evitat que s’abordin temes que qüestionin l’ordre establert i s’han tramitat de manera exprés i en períodes fora de l’activitat ordinària. La reforma de l’article 49 que el Senat valida aquesta setmana és l’enèsima demostració que tot el que sobrepassa del perímetre del règim del 78 no es toca. El 1992 la Constitució es va adaptar al Tractat de Maastricht per permetre als europeus ser elegits en les eleccions municipals, el 2011 es va introduir el concepte “d’estabilitat pressupostària” i el 2024 s'ha eliminat el terme “disminuïts”. Canvis amb comptagotes.
La prova més recent de tot plegat ha sigut la no admissió a tràmit de les esmenes que el PNB, Compromís i Més per Mallorca havien registrat per aprofitar que s’obria la porta de la reforma constitucional. El PNB volia, entre altres qüestions, reconèixer el dret a decidir del poble basc, Compromís reclamava recuperar el dret civil valencià i Més per Mallorca apostava per incloure el senador per Formentera. Res de res. Les esmenes no es van arribar a votar perquè la Mesa del Congrés va al·legar que només es podien acceptar les modificacions que afectessin l’article que era objecte de la reforma. És el mateix raonament que va fer la Mesa del Senat per vetar les esmenes de Compromís i de Més per Mallorca (el PNB no en va presentar a la Cambra Alta).
Una de les veus més combatives aquestes setmanes ha sigut Àgueda Micó, diputada de Compromís, que va anunciar que la seva formació portarà la decisió de la Mesa al Tribunal Constitucional. El PSOE i el PP li insistien que la reforma estava concebuda únicament per dignificar les persones amb discapacitat (eliminant l’arcaic terme “disminuïts”), però ella replicava que el mateix CERMI (el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) havia deixat clar que res impedia que s'aprofités la reforma de l'article 49 “per abordar alhora la necessària reintegració del Dret Civil valencià”. Per tant, ni amb el vistiplau dels principals beneficiats per aquesta reforma es va poder esquinçar la fortificació que el PSOE i el PP havien construït al voltant de la reforma constitucional.
El PP tanca la porta fins i tot a poder sotmetre la reforma a referèndum
Ara bé, no ha sigut qüestió només dels temes que s'han pogut posar sobre la taula, sinó que el PP també ha impedit, amb la complicitat del PSOE, que es pugui sotmetre a votació popular la reforma de l'article 49 de la Constitució. Una de les condicions imprescindibles dels populars era tenir la certesa que Sumar no demanaria un referèndum per ratificar aquesta modificació (ho poden fer 35 diputats) per evitar que s’obrís la porta que els partits independentistes convertissin el referèndum en un plebiscit sobre la totalitat de la Constitució. És a dir, es poden esmenar només determinades qüestions i, sigui com sigui, la reforma constitucional no pot superar els murs de les Corts Generals. Sense permetre que la ciutadania hi digui la seva.
El 2011 sí que es va poder votar un concert econòmic per Catalunya
Aquesta circumscripció a la quirúrgica reforma impulsada pels dos grans partits de l’Estat que hem vist ara ja s’havia produït, amb matisos, el 2011. En aquell moment, per exemple, el Senat va inadmetre a tràmit les esmenes de l’Entesa Catalana del Progrés (la coalició entre el PSC, ERC i ICV) i del PNB, argüint que implicaven una reforma constitucional agreujada, que requereix unes altres majories. Les propostes reclamaven, per exemple, reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles català i basc. Va ser impossible. Ara bé (i aquí ve la diferència amb el que ha passat el 2024), el PSC, ERC i ICV van demanar també que s’establís “un règim fiscal de concert econòmic” a Catalunya. La Mesa del Senat va admetre l’esmena, que es va arribar a votar, però va ser rebutjada per 234 vots en contra i només 11 a favor: la reforma es feia per un motiu molt concret i el PP i el PSOE (malgrat que era el PSC qui feia la proposta), no van permetre desviar-se ni un mil·límetre del camí marcat.
Reformar la Constitució a correcuita
A banda de les restriccions als temes que poden plantejar-se en aquests processos de reforma, totes les modificacions s’han fet a través d’una tramitació exprés, comprimint al màxim els terminis i limitant els debats. I s’ha resolt en setmanes en les quals no acostuma a haver-hi activitat parlamentària (perquè són mesos inhàbils, precisament, segons la mateixa Constitució). El 1992 i el 2011 va ser a l’estiu i el 2024 ha sigut el gener. Reformes de pressa i corrents per superar el tràmit i tornar a posar la clau al pany de la Carta Magna.
El 2011, per exemple, van passar dotze dies entre la signatura inicial de la iniciativa (per part de José Antonio Alonso i Soraya Sáenz de Santamaría) i la validació final: del 26 d’agost al 7 de setembre. En aquell moment, l’aleshores portaveu de Convergència i Unió, Antoni Duran i Lleida, va considerar que era “esperpèntic que, amb nocturnitat i traïdoria”, el PSOE i el PP “trenquessin i fessin miques el consens constitucional” i va retreure que era “impresentable i inadmissible” fer una reforma exprés en quatre dies. Per part d’Esquerra Republicana, Joan Ridao va etzibar a socialistes i populars que no podien concebre la Constitució com “una mena de gàbia col·lectiva, que només es pugui grapejar i reformar” quan el PSOE i el PP volen. “Resulta que el que era sagrat, inviolable i intocable sota pena de posar en qüestió, d’amenaçar la concòrdia, fins i tot la pau social, es pot canviar per un simple procediment més propi d’una insolació estiuenca”, va argüir. De fet, CiU, el PNB i ERC no van participar en aquella votació. I els seus arguments encara són vàlids tretze anys després.
Fa tot just una setmana, Francesc Marc-Álvaro i Jordi Salvador, tots dos des de les files republicanes, van agafar aquest testimoni i van denunciar que la Constitució s’hagi convertit en “una mena de tabú, un debat impossible, que alguns volen que no es pugui fer mai”, tot celebrant que “els dos partits del règim”, malgrat el seu “pànic” a reformar la Carta Magna, s’haguessin posat d’acord per actualitzar-la. Per la seva banda, Marta Madrenas, de Junts, va celebrar que el 2024 s’elimini “un de tants aspectes rònecs que es contemplen al text constitucional i que determinen que sigui una llei decrèpita, que ja no copsa el pols de la societat actual”.