Abans que res: avui dimecres El Punt Avui té un punt en obrir la portada amb la nova sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en funcions de Departament d’Educació i de director d’escola. La sentència obliga un centre de Barcelona a impartir una assignatura en espanyol, a més de la de llengua espanyola, a una sola alumna. Per què una assignatura i no dues o tres més? El ponent de la cosa, jutge Eduardo Paricio, no ho explica, encara que sí que es veu amb cor de raonar per què l’alumna en concret (una única alumna, sí) ha de rebre aquesta atenció privilegiada i que no pot ser en Educació Física perquè, segons el jutge, no s’hi parla prou. L’advocat de la defensa —un exdiputat de Ciutadans molt combatiu contra la llengua catalana—, explica la sentència com un mandat que “deixa sense efecte l’estratègia” de la Generalitat, etcètera, perquè esquiva la nova normativa que veta els percentatges que fins ara ha aplicat el tribunal. Quina casualitat. En fi, que es fa costa amunt no pensar malament de tot plegat. El títol principal del diari ho resum la mar de bé i amb ironia punxeguda en donar un nou significat a l’acrònim del tribunal: “TSJ del Castellà”. Un títol com una pancarta.
A la resta de portades hi ha un empat entre les que obren amb el nou pla anticrisi del govern espanyol i les que ho tenen de segona notícia perquè donen prioritat a l’última maniobra del Consell General del Poder judicial per esquivar in extremis el projecte de llei que modifica el sistema d’elecció de membres del Tribunal Constitucional. És precisament aquesta història la que permet veure, un dia més, quina és la diferència entre diaris que t’expliquen els fets —els agradin o no— i els que et donen una interpretació per a que pensis com ells sobre una realitat que es fa encaixar a martellades en la interpretació decidida prèviament o fabricada a la vista dels esdeveniments.
El Mundo d’aquest dimecres guanyaria un concurs de periodisme de fantasia —i no és fàcil: el guardó té molts pretendents— perquè explica que el govern espanyol abaixa els braços amb el seu projecte de modificació “després dels avisos del Rei i de la UE”. La Unió Europea pot passar, perquè hi ha en joc milions i milions dels fons europeus Next Generation i la mateixa gent que adverteix sobre la degradació de la Justícia espanyola és la que obre i tanca l’aixeta dels calés. Però el Rei? Fa riure una mica, aquest titular, que no serveix ni d’acudit a l’hora de les copes al sopar d’empresa dels guionistes de sèries com Sicília sense morts o Baron Noir. A més a més, és un judici d’intencions com una casa de pagès i, si ens posem exquisits, una correlació presentada com una causació, que és una pífia no petita.
La Vanguardia i El País coincideixen tant en el títol que sembla que s’hagin trucat i tot per posar-se d’acord (és broma: no ho han fet). Els dos diaris coincideixen a dir que el Tribunal Constitucional agafarà color progressista amb un aire d’alleujament, especialment el diari madrileny, que recorda que els últims nou anys la majoria ha estat en mans de jutges designats pel PP. (Aquí sempre cal recordar la frase sobre la indiferenciació entre espanyols de dretes i d’esquerres que s’atribueix erròniament a Josep Pla). Però és que fins i tot l’ABC i La Razón ho expliquen com el que és: una decisió dels membres del Consell General de Poder Judicial, sense fabricacions sobre la presumpta influència del govern espanyol estimulat per uns suposats advertiments de la UE i de Felip VI. Però bé, per fer servir una altra frase famosa — també atribuïda equivocadament a Twain, a Hearst i a The Front Page—: que la realitat no t’espatlli un bon titular. (En realitat prové de Sex and the Single Girl, una pel·lícula dirigida per Richard Quine el 1964 amb Tony Curtis i Nathalie Wood de protagonistes).
