Dos afers de substància apareixen a les portades d’aquest divendres. Un és la tensió diplomàtica —de moment— causada per l’aliança anglosaxona (Estats Units, Regne Unit i Austràlia) per fer front al nacionalisme expansionista de la Xina a l’Oceà Pacífic. Aquesta decisió unilateral té els seus fonaments. L’armada xinesa ha posat en servei 90 vaixells i submarins de combat des del 2016, entre quatre i cinc cops més que els EUA. La Xina construeix cada any més de 100 avions de combat avançats. Ha desplegat armes espacials. Els seus míssils poden atacar Taiwan, esclar, però també vaixells de la Marina nord-americana i les seves bases al Japó, Corea del Sud i Guam. En fi, que els EUA no s’ho volen quedar mirant ni contemporitzar (com els sembla que fa l’últim informe sobre estratègia Indo-pacífica de la UE) i han mogut aquesta aliança, en la qual no hi mancaran Canadà ni Nova Zelanda, països amb qui de fa anys comparteixen intel·ligència en un ens anomenat Five Eyes, cinc ulls.

Una de les conseqüències de l’acord és que Austràlia, veïna de la Xina, ha cancel·lat un contracte de 56.100 milions d’euros en submarins convencionals francesos i en comprarà de propulsió nuclear als EUA, que així s’asseguren els diners i la “interoperabilitat” entre vaixells. És a dir, que els futurs submarins australians podran compartir dades i intercanviar informació amb els EUA com si fossin del mateix exèrcit. En el fons —ningú ho titula així— els nord-americans amplien la seva armada però ho paga Austràlia. La UE no ho hauria tolerat i li ha tocat el rebre a França, que ho veu com una “ganivetada per l’esquena”. És natural que estiguin emprenyats. Un altre títol que avui no surt —aviam si demà— seria com coi la UE ha estat a la lluna de València mentre s’orquestrava aquesta aliança, que no s’ha fet d’un dia per l’altre, com ha dit encertadament el mateix comissionat d’Exteriors de la UE, Josep Borrell, a qui han fet un gol per sota de les cames mentre es barallava amb Rússia a propòsit de Catalunya. Això tampoc ho llegiràs als diaris d’aquí. Almenys no avui. Per començar, El Periódico, El Mundo i l'ABC ni ho donen en portada.

Joves, penjats com un llum de ganxo

El segon afer, en realitat, no és únic, sinó tres diferents que s’entenen millor si es posen un al costat de l’altre. Des de fa 20 anys, dos de cada deu joves (gent de 18 a 24 anys d’edat) espanyols ni estudien ni treballen (els ni-ni de què parla l’ABC). El 30% dels seus predecessors de 25 a 35 anys no han aprovat la secundària. Els que venen al darrere (menors de 18 anys) mostren la proporció més gran de repetidors entre els països de l’OCDE, el club dels països desenvolupats (tot això surt a l’Ara). Finalment, a El Periódico, la cirereta del pastís: un 10% d’aquests menors abusa de les pantalles (mòbils, consoles, ordinadors…) i el 7% pateix un “trastorn potencial” (sic) relacionat amb aquest abús. És molta gent en situacions que tenen pinta de ser estructurals, permanents, fixes.

Com rima tot plegat amb l’augment de 15 euros en el salari mínim, notícia que fa totes les portades? Doncs, d’entrada, que aquesta millora laboral no arribarà al 22% dels joves ni-ni, que no cobren cap salari, i difícilment als que cauen dins els altres fenòmens, candidats a no tenir feina per manca de preparació o per incapacitats derivades de l’addicció a la pantalla. Més o menys, perquè totes aquestes situacions tenen remei si s’hi posen l’Estat —els governs de tota mena, els prestadors de serveis públics, etcètera—, l’aparell productiu, encapçalat per les empreses, i les famílies de tota mena. Perquè tot plegat hauria de rimar.

LV

EP

EPA

ABC

ARA

EPC

LR

EM

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat