Aquí s’ha dit molt i mig en broma que comentar portades de diari lliga més amb la quiromància que amb una ciència positiva. Ara, seriosament: que comentar portades sigui una artesania inexacta no vol dir que la portadologia sigui un invent fortuït, una troballa accidental, un talent casual. No. Part d’aquest art són criteris i pautes que provenen de l’experiència, de conèixer la gramàtica parda d’aquestes peculiars institucions impreses i la mecànica de les redaccions, i d’una certa taxonomia adquirida dels i les periodistes. A aquestes alçades potser t’estàs preguntant a què ve tot això i si estàs perdent el temps. És tot una excusa per allargar el comentari? És que avui no hi ha res de substància per comentar? És senyal que l’autor pateix alguna avaria?

Doncs no. Aquestes raons calien perquè avui és un dia que et permetrà aprendre la pràctica d’un d’aquests criteris o pautes utilíssims per glossar portades i endevinar el cor dels diaris. Perquè el cor de la premsa es veu a la portada, que és al diari com la cara per una persona. La portada és una expressió fixa, un gest, però als diaris se’ls coneix tot per la portada. Bé. Doncs avui hi ha tres fets relacionats amb drets i llibertats que pinten de dalt a baix l’estat d'aquest bé de Déu de Democràcia Consolidada™ i Monarquia Moderna™. Comprovant quants n’apareixen a les portades i quin és l’espai que ocupen, et pots fer una idea de la sensibilitat del diari en qüestió i de què fa bategar el seu cor.

El primer fet és la decisió del fiscal de recórrer el tercer grau dels presos polítics un cop ha passat la campanya electoral, ves quina casualitat. El segon és la tancada al rectorat de la Universitat de Lleida del raper Pablo Hasél, condemnat per dir lladre i corrupte a Joan Carles I, ara fugit als Emirats. La policia haurà d’anar a buscar Hasél si el vol empresonar. L’últim fet és l’absolució de Cristina Cifuentes, l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, en el cas del màster falsejat. La mateixa sentència que l’absol per “manca de proves”, condemna a 18 mesos de presó a una professora de la Universidad Rey Juan Carlos per falsificar l’acta d’un examen, i a tres anys a una assessora de Cifuentes per pressionar la professora. Sí, no pateixis: és gairebé impossible d’entendre per què l’han absolt.

Tens el criteri i tens els fets. La valoració de les portades ja la pots fer tu solet. Les trobaràs al final d’aquest tou de text, com sempre. Només un espòiler. Quin diries que és el diari que no du cap d’aquestes històries en portada? Exactament! El Mundo.

Escàndol! Els indepes pacten entre ells!

El País i El Mundo obren amb sorpresa i escàndol artificiosos perquè ERC (los secesionistas, com diu el tabloide progre) volen acordar entre ells el Govern que ve. No s’havia vist mai. Increïble. Aquests dos diaris semblen un nen de mesos que flipa en descobrir que té mans i peus i se’ls pot agafar i jugar-hi. Però cap d’aquests diaris és ingenu. El que segurament vol fer El País és presentar com a comportament sectari de l’independentisme la pràctica habitual de qualsevol Democràcia Consolidada™: quan no hi ha majoria absoluta d’un partit, els partits que comparteixen objectius es posen d’acord per ajustar diferències i fer govern plegats. S'anomena democràcia parlamentària. Casualment, és el que dissenya l’Estatut —també la Constitució espanyola—. En canvi, El Mundo, sempre més barroer, només vol fer quedar malament Salvador Illa, en qui veu un substitut de Pedro Sánchez. També vol generar merder entre ERC, Junts i la CUP —no cal: ja s'ho fan ells sols.

Atenció aquests dies a la crisi de la dreta espanyola. Arran de la patacada electoral a Catalunya del PP i de Ciutadans, els sectors crítics d’uns i altres es belluguen i s’exciten. Cayetana Álvarez de Toledo té plans per al PP (resum del resum: sumar Vox i la seva mercaderia al projecte). En una entrevista a El Mundo, ella desqualifica Pablo Casado com a líder. El diari ultra li té l’esquena ben protegida i es presta a segar l’herba sota els peus del president del PP. La Razón s'afilera amb Casado. La batalla promet. A Ciutadans, Inés Arrimadas ha de fer front a una contestació interna de certa qualitat, que inclou fins i tot alguns dels fundadors i sequaços d’Albert Rivera que encara romanen al partit, com Pablo Hervías, ara relegat. L’ABC dedica el póster de portada a l'afer (i La Vanguardia la foto), potser amb afany d’exposar el desgavell en el partit nacionalista espanyol i afavorir el PP, que són els de sempre, àvia. Continuarà.

EP

EM

ABC

LR

LV

EPC

EPA

ARA

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat