El govern espanyol surt escaldat de les portades d’aquest divendres. Una part del kommentariat feia córrer que Pedro Sánchez havia orquestrat l’enrenou diplomàtic amb Israel per treure’s de sobre la pressió contra la llei de l’amnistia. Sembla que no li ha sortit gaire bé. El resultat a les portades no és gaire falaguer. La crisi diplomàtica creix i, per paga, el poder judicial ha apujat el volum de la seva oposició i ha pegat al president del govern espanyol una bufetada a cada galta.
Una li dona el Consell General del Poder Judicial en qualificar de “no idoni” al renovat fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz. Per primer cop en la història, el CGPJ refusa avalar el nomenament del cap del ministeri públic —i ho fa amb el mandat caducat fa cinc anys per la negativa del PP a pactar la renovació de l’òrgan de govern dels jutges espanyols. La segona plantofada prové del Tribunal Suprem, que ha anul·lat el nomenament de l’exministra Magdalena Valerio com a presidenta del Consell d’Estat perquè no és una jurista “de prestigi reconegut”. Per postres, dos exmagistrats del Tribunal Constitucional, Jorge Rodríguez Zapata i l’expresident Francisco Pérez de los Cobos, s’han manifestat contra l’amnistia en unes jornades organitzades pel PP.
Cap portada recull el reconeixement de Sánchez de l’existència de lawfare a Espanya. Ell ho atribueix al PP i la policia patriòtica. Potser aquest divendres comprovarà que la cosa va molt més enllà: només li cal llegir les primeres pàgines dels diaris. El desori diplomàtic amb Israel i el torcebraç amb el poder judicial ha deixat reduïda a molt poca cosa la trobada entre el superministre de Presidència i Justícia, Fèlix Bolaños, i el comissari de Justícia de la Unió Europea, Didier Reynders. Segons el ministre espanyol, ni la Comissió Europea ni el mateix Reynders tenen cap inquietud per l'estat de dret a Espanya i “hi ha zero preocupació” per la llei de l’amnistia. Aquesta setmana i la passada es van obrir moltes portades en sentit contrari. Aquest divendres, el desmentiment apareix en peces marginals —si és que apareix. Com sempre.
La mort de Henry Kissinger passa molt desapercebuda. Només El País li dedica un espai gran —la foto de portada— i La Vanguardia, un retall. És una figura molt controvertida de la qual queda poc per lloar i blasmar. Ja s’ha dit gairebé tot. El diplomàtic més influent de la guerra freda va néixer a Alemanya, d’on la seva família va fugir als EUA per escapar dels nazis. Ell hi tornaria per lluitar contra Hitler amb l’exèrcit dels EUA. Com a secretari d'Estat i assessor de seguretat nacional dels presidents Nixon i Ford, entre el 1969 i el 1977, fou “l’estrateg de la política exterior” dels EUA, com diu La Vanguardia. En aquest rol, va practicar un realisme cru i cruel. El món —pensava— és un lloc anàrquic i els Estats han d'actuar en conseqüència per garantir els seus interessos materials. Aquesta visió del món va portar Kissinger a defensar la distensió amb la Unió Soviètica i les relacions amb la Xina, però també relacions estretes amb dictadors criminals perquè atorgaven als EUA avantatges geopolítics sobre els rivals. Certament, aquest realisme no ha passat de moda. Només que, avui dia, la mona es vesteix millor.
