Fan riure El Mundo i La Razón amb les raspallades adulatòries al Partido Popular que publiquen en primera pàgina. El millor és el tabloide ultra, que publica una fotografia de la plana major del PP agafada una mica des de dalt. S’hi veu Feijóo d’esquena i els braços oberts, en un gest com de director d’orquestra, davant d'ells. El títol de la foto diu: “La simfonia del PP”. Mare meva. Per sobre corre el títol principal de portada, que retrata la coalició de govern com un orgue de gats per culpa de les tensions entre Podemos i Sumar, el projecte de la vicepresidenta Yolanda Díaz. El missatge es ven sol: en aquests temps d’incertesa, el PP està endreçat, les esquerres que governen Espanya són un guirigall.
La història que conta La Razón aquest diumenge és que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, “ha encarregat” a la presidenta de la regió de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, la missió de recuperar per al PP els vots de Vox a Madrid. Torna a fer rodar la narrativa menys articulada en què insisteix de fa unes setmanes: Feijóo i Ayuso són un equipàs coordinadíssim i harmònic com Olivia Newton-John (ACS) i John Travolta a Grease, Hermione i Harry Potter a la saga de Hogwarts, o Lea Seydoux i Daniel Craig a No Time to Die. Ell aportaria l’experiència de gestió i ella la ideologia desacomplexada i directa. Per alguna raó, el diari del Grupo Planeta pensa que aquest missatge —cooptar l’extrema dreta tot radicalitzant el discurs— no és contraproduent per al PP. Alhora, pretén envernissar d’estadista el perfil pusil·lànime i titella de Feijóo, que fins ara ha complert el tòpic de què s’acusa els gallecs, que si te’ls trobes en una escala no saps mai si pugen o baixen. Aquest dissabte, Feijóo ha fet un discurs confús i curiós on deia que Bildu “ha aconseguit més amb [Pedro] Sánchez que amb anys de violència”. Li sembla malament que Bildu faci política, com la fa el mateix PP? S’estimaria més que ho aconseguís amb violència? El molesta que la democràcia espanyola sigui capaç d’incorporar Bildu? Cap diari li retreu res.
L’únic punt en què coincideixen gairebé totes les portades és en festejar Leo Messi i el seu gol salvador contra Mèxic, malgrat que el partit va ser d’una vulgaritat considerable. A les portades dels diaris de Barcelona, com molts diumenges, és un dia plàcid i feliç en què els compradors de paper imprés tenen la voluntat i el temps per llegir reportatges i cròniques que parlen sobre la decadència de les empreses tecnològiques globals, els infinits revolts i aigües del riu Congo, les municipals que venen d’aquí a mig any llarg o el futur d’un món sense cafè —sense cafè bo, val a dir—.
Hi ha una guerra devastadora aquí al costat, a Ucraïna, de la que potser has vist les fotos de satèl·lit de la NASA que mostren el país agredit a les fosques. Aquesta setmana també s’ha posat a bullir l’olla de la política espanyola arran dels exabruptes de Carla Toscano de Balbín, la diputada de Vox que va insultar la ministra d’Igualtat, Irene Montero, trifulga que ha amagat el debat de fons sobre la llei del “només sí és sí”. Etcètera. Ho agafis per on ho agafis, és tot d’una baixa qualitat espaterrant, cert, però és la realitat de la política espanyola, que encara afecta a Catalunya i sembla que l’afectarà una estona. De totes aquestes cosiues, els lectors dels diaris impresos que s’editen a Barcelona no hi trobaran res a les portades. Els lectors dels diaris de Madrid, sí. La Vanguardia encara dedica el títol principal de portada a les coses de menjar, literalment, i avisa que el preu dels aliments anirà amunt una temporada més llarga que no s’esperava. Mira. És alguna cosa.
