Quatre afers gruixuts han marcat la setmana: l’evolució de la pandèmia, la condicionalitat del pla de reconstrucció de la Unió Europea, la crisi a la Casa Reial espanyola i, últim, l’espionatge a líders independentistes —en el que el CNI no hi té res a veure, esclar. Ben segur que també marcaran la setmana que ve. Et podries fer una quadrícula amb aquests quatre afers a la vertical i els noms dels diaris a la horitzontal i marcar cada dia amb una X quin diari els fa aparèixer en portada i quin no. Fins i tot podries qualificar cada diari segons el tractament que en fa, d’u a cinc, posem per cas, essent u “poc crític” (o bé: pro establishment) i cinc “molt crític” (o anti-establishment). Després diràs que els trucs de màgia no s’expliquen. Ara bé, no et facis il·lusions. La gràcia del comentari de portades rau en el domini d’una nigromància que, com l’experiència, és difícilment comunicable, cosa que Aristòtil raona amb molt de seny.
Avui, les primeres pàgines dels diaris de Barcelona venen a dir que el Govern se la juga en encomanar-se a la responsabilitat dels ciutadans. Fa goig veure que els diaris collen al Govern. Apreteu, apreteu. No està tot perdut. El Periódico i El Punt Avui fan el mateix titular i tot, un fenomen inusual com el pas d’un cometa. És ben reveladora la coincidència de dos diaris que es miren el Govern l’un amb l’ull dret i l’altre amb l’esquerre. L’Ara també esgarrapa, amb un titular que es podria traduir així: Si el Govern ho fes bé no ens hauríem de tancar a casa. El seu és millor, més curt, més contundent. La Vanguardia pica al seu estil, factual i amb retranca, perquè la magnitud de la tragèdia et deixa esparverat. Mare de Déu Senyor!, penses en llegir el titular.
A El País se li nota que és de Madrid perquè no suma bé els habitants de la zona afectada per les recomanacions (parla de 4 milions i són 2,6, es coneix que ja no els ve d’aquí). En canvi és l’únic que segueix de valent el debat sobre el pla europeu postpandèmia, avui sense la crosta patriotera d’altres dies. La foto és magnífica, d’aquelles que defineixen el moment: Angela Merkel voltada de tot d’homes drets amb vestits foscos i mascareta (evocació dels “homes de negre” de la UE, quina por) que van d'aquí cap allà… i ella, sola i de rosa, com una reina enmig de tots, com l’avi de l’havanera, com el sol, com un pantocrator o una maiestas medievals. És genial, aquesta foto, i el diari té la traça de destacar-la.
El Mundo continua desenterrant selectivament la porqueria del “cas emèrit” amb l’afany benemèrit de protegir Felip VI (ells mateixos ho descobreixen a l’editorial), i fan veure que parlen del “cas Corinna”, una senyora de profit que és presentada com una estafadora que no se’n va sortir gràcies a la actitud gallarda de l’actual monarca. El relat tindria força si no fos perquè la posició de Corinna com a presumpta estafadora no es pot separar de la seva condició “d’amiga especial” de Joan Carles. És ell qui va cobrar les comissions i qui se servia d’ella com a testaferro mentre solucionava l’abdicació i arranjava els papers per gaudir dels milions que, com saps, són un regal típic dels tirans d’aquells països als amics —res a veure amb comissions relacionades amb la construcció de l’AVE a La Meca, entre altres negociets, com ens vol fer creure la fiscalia suïssa que investiga el cas. Nice try, nois.
Les portades friquis del dia són les de La Razón i l’ABC. El diari del Grup Planeta diu un altre cop que el president Torra és el culpable de tot. El tabloide monàrquic s’enfada perquè els presos polítics ja gaudeixen del tercer grau, etcètera. Tanta indignació la podrien reservar per als tràfecs suïssos de l’emèrit que, com a “burla a la justícia i als espanyols” no està gens malament. L’ABC, quan s’irrita tant, perd molt. Si més no en portada.
