Molt interessant avui la portada d’El País, que combina el titular explosiu, on imaginen una “agitació als carrers” de Catalunya, amb la (magnífica) foto d’uns agents de la policia xinesa fent servir les armes contra els manifestants a Hong Kong. Segurament, qui ha fet la portada no s’ha adonat de l’efecte d’associar les dues peces —o sí. La qüestió és que ahir, a Hong Kong, la policia va disparar amb bales de debò i va ferir un estudiant de batxillerat que protestava. Potser El País ens vol dir alguna cosa o proposa alguna idea. Una cosa és segura: d’això que fan els manifestants no en diuen terrorisme ni violència i, en canvi, anomenen repressió al que fan els policies. A Hong Kong, esclar.

Ja fa dies que les portades són variacions del mateix tema. Avui, però, la coincidència dels titulars és molt gran. Semblen fets a toc de consigna, especialment a La Vanguardia i El Periódico, que han decidit afegir-se a la virulència de la premsa impresa de Madrid. Compara’ls amb l’Ara. Vist retrospectivament, si els 18.000 manifestants (segons la Guàrdia Urbana) o 50.000 (segons els organitzadors) d’ahir a Barcelona equivalen a agitar las calles —en plural eh— què no serien les Diades o altres protestes organitzades pel “secessionisme” amb un milió o milió i mig de persones? Ah no, que Diada havia punxat. En fi, deixem-ho córrer.

Droga dura

També són interessants les portades de l’ABC i La Razón. Fa l’efecte que per fi els dos tabloides de la dretota s’han adonat del joc de mans de Pedro Sánchez amb el suport de la premsa que li és favorable. Els socialistes han robat el tema patriòtic a la dreta. Ahora, España, diu l’eslògan del PSOE. Ara, cada cop que s’invoca el 155, la llei de seguretat nacional o les deu plagues d’Egipte (מכות מצרים o Makot Mitzrayim en hebreu), aquests conceptes s’associen al PSOE. El PP i Ciutadans proven de gesticular encara més… sense resultat. La prova és que el discurs amenaçador de l’actual Pedro Sánchez és el mateix que feia la dreta en la campanya electoral de fa mig any. Paral·lelament, les portades d’El País i El Periódico La Vanguardia s’hi acosta— es poden intercanviar amb les d’El Mundo, l’ABC i La Razón del mateix període. Per això Cs presenta, cames ajudeu-me, una moció de censura (perdedora) contra Quim Torra i s’exclama que els socialistes no els hi van al darrere. Per això l’ABC acusa al PSOE de ser tou amb Catalunya i La Razón destaca que Casado és encara més dur que Sánchez. Potser ja és massa tard.

El problema d’aquesta competició aviam qui castiga més fort Catalunya —amb els diaris aplaudint des de la graderia— és que acabarem tots a l’hospital. Un dels entrebancs del relat de violència, caos, crisi de convivència, etcètera, a Catalunya, que es fabrica portada a portada, és que cada dia demana una dosi més forta de titulars, una intensitat verbal creixent, un llenguatge més extremista. Com la realitat es queda curta i no acompanya la narració que en fan, s’obliguen a augmentar la desmesura i l’agressivitat del discurs si volen mantenir vives les seves fantasies. En fi, s’acaben fabricant una realitat a la mida de les seves quimeres, com això de la agitación en las calles o noséquina violència de l’independentisme. És droga dura. La dosi ha de ser cada cop més forta perquè faci efecte. Quan se’n voldran adonar, seran uns ionquis, i per sortir-se’n els convindrà alguna cosa més que ajuda mèdica, perquè ja no sabran distingir la realitat de les mentides que han fabricat.

Ull viu, però, que tot això es pot dir de qualsevol discurs que vulgui fer passar per realitat imaginacions i desitjos. Dels discursos de la política espanyola i de les portades dels diaris corresponents, certament, però també dels que, units —o no— cap a la sentència, encara invoquen com un encanteri els propòsits incomplerts des de l’octubre del 2017.

N. del R.: Prietas las filas, recias, marciales…, és el primer verset de l'himne del Frente de Juventudes, l'organització juvenil de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit únic de la dictadura de Franco.

EP

EM

LV

EPC

ABC

LR

ARA

EPA