S’acaba definitivament la comèdia que pretenia fer-nos creure, almenys remotament, en la possibilitat d’un judici just. En un judici idealitzat que acabés feliçment amb l’absolució de tots els acusats o que, com a màxim, els imposés penes de pocs anys de presó. Ahir, mentre sentia el testimoni de la secretària del jutjat número 13 de Barcelona, el testimoni que assegurava, sota jurament, que la interrogada va sentir “el murmuri típic d’un tumult”, la meva capacitat d’aguantar-me el riure va esclatar. Efectivament, el judici fa dies que s’ha acabat i ara la farsa ja no dóna més de si, ja ha degenerat en la representació més grotesca possible. Després d’haver vist com mentia un president del Govern d’Espanya sobre unes suposades armes de destrucció massiva, després dels enganys sobre el finançament dels principals partits polítics espanyols, sobre els ERE d’Andalusia, després d’haver conegut un director general de la Guàrdia Civil com Luis Roldán, la importància de totes les mentides absurdes del judici és ínfima. La causa dels presos polítics està perduda sense remei i ho sap tothom que conegui, una mica, el que és l’aparell repressor d’un Estat colonial que compta amb el monopoli de la violència. I amb la contundent intromissió que va fer el rei Felip VI fa poques setmanes i del que això vol dir, des d’un punt de vista fàctic. Els partidaris d’Espanya poden dir exactament el que vulguin, il·limitadament, tampoc sense por al ridícul perquè la sacrosanta unitat de la pàtria està per damunt de tota lògica, de tot pudor. Ahir es van confirmar els més funestos advertiments que havia posat de relleu Gonzalo Boye en el seu imprescindible article publicat a El Nacional fa pocs dies. Té tota la raó quan diu que els advocats no estan fent la feina. Que no existeix una estratègia processal conjunta encara que Quico Homs faci veure que treballa. Els advocats, té molta gràcia la cosa, es promocionen professionalment davant de les càmeres de televisió com si fóssim a Teletienda. Després d’aquest judici tots podran apujar substanciosament les tarifes encara que perdin. Perquè perdran segur. Gallegen molt però, a l’hora de la veritat, no centren la seva activitat en defensar la legalitat dels esdeveniments que culminen en el Primer d’octubre. Tampoc en la defensa a ultrança dels drets civils, polítics i fonamentals violats pel jutge Marchena. Els advocats fan veure que volen convèncer uns jutges que ja vénen convençuts de casa. Ja no és que l’advocat de Santi Vila vagi a la seva. O que el lletrat de Carles Mundó només s’interessi pel senyor Mundó i la seva circumstància. O que l’advocada Olga Arderiu intervingui periòdicament per recordar que Carme Forcadell no va participar en la major part dels esdeveniments que recrimina l’acusació. Ara ja és un campi qui pugui ben desvergonyit. És el salvi’s qui pugui diari, els advocats criden unànimement “el meu client, primer, i als altres que els bombin”. El vaixell s’enfonsa i els rosegadors fan de rosegadors. Quin espectacle tan poc edificant, tan trist, per a la societat catalana en el seu conjunt.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg només revisarà aquesta farsa judicial, exclusivament, si els defensors dels acusats, prèviament, —ara i a Madrid—, reclamen i proven que els drets dels presos polítics no són respectats pel tribunal. Estrasburg pot interpretar que el judici s’ha desenvolupat correctament d’acord amb la legalitat interna espanyola si, com sembla, als advocats defensors ja els sembla bé que el jutge Marchena i els seus companys facin el que vulguin. Tanta genuflexió i tant de servilisme no serveix per a res de bo. Si implícitament, ara, permeten que els drets dels presos polítics siguin trepitjats després no vindrà el tribunal europeu a fer una feina que s’havia d’haver fet prèviament. Gonzalo Boye és taxatiu sobre un aspecte fonamental, importantíssim. El recurs davant del TEDH no tindrà cap futur si s’accepten tractes espuris, rebaixes, si s’accepten regals enverinats. Si es fa comerç amb la traïció dels uns damunt dels altres.

És escandalós que, mentre els exiliats polítics d’ERC i de Junts per Catalunya mantenen una unitat d’acció política, els presos polítics de les garjoles espanyoles, mal assessorats per uns gabinets legals que costen una fortuna, estiguin promovent aquest trist espectacle, indigne d’un Govern de la Generalitat. S’està jugant malvadament, irresponsablement, amb el pànic dels acusats i s’està avortant la possibilitat que el TEDH pugui actuar en el futur. Els presos polítics no són ni malfactors ni criminals comuns. Ho vaig pensar ahir, mentre recuperava, per casualitat, una entrevista a Javier/Xavier Melero, advocat del conseller Joaquim Forn, ex membre de Ciutadans i boxador aficionat, concretament del 23 de juliol de l’any passat a Vilaweb. És una de les lectures més oportunistes i mercenàries que mai he fet. Melero passa per ser un gran professional que presumeix de dúctil. Tan aviat pot defensar, diu, Oriol Pujol com Joaquim Forn. La comparació és innecessària i lesiva per als interessos del seu representat que és un presoner polític i no pas un corrupte. Per si això no fos prou, el lletrat discrepa ja, en aquest escrit, del consell de Boye i es declara obert a pactar amb la fiscalia: “Crec que l’obligació de l’advocat és tenir tots els ponts oberts. Amb tothom. Conèixer totes les possibilitats i oferir-les al client, que és qui pren la decisió final.” La decisió final, en un judici polític, no és veritat que la prengui una persona privada de llibertat, condemnada a l’allunyament de la seva família i dels seus amics. Sotmesa a la tortura, al pànic emocional d’una existència en captivitat. En hores baixes, els advocats i els metges manen sobre els seus clients molt més del que estan disposats a admetre en públic. Com més desunits i individualitzats es presentin els presos polítics davant del tribunal, com més orientats al mercadeig desesperat, més fàcilment seran destruïts per la venjança cega de l’Estat. Tant és que mani Pedro Sánchez o Pablo Casado, el coronel Pérez de los Cobos sempre hi serà. I actuarà.