Què va fer Pedro Sánchez tan sols unes poques hores després de fracassar les negociacions amb Pablo Iglesias i perdre la investidura de forma estrepitosa? Tornar a mirar cap a la seva dreta, cap al PP i Ciutadans. “Tornar al punt d’arrencada i explorar altres camins”, ho justificava en una entrevista aquella mateixa nit a Telecinco. L’endemà, des de la sala de premsa del Palau de la Moncloa, la vicepresidenta Carmen Calvo acabava la feina tancant la porta a una nova oferta de coalició a Unidas Podemos: “S’ha explorat i no ha funcionat”. El govern de les esquerres espanyoles no ha estat més que un miratge que ha durat menys d’una setmana, des de la renúncia inesperada d’Iglesias, que el PSOE no esperava, fins al naufragi al Congrés dels Diputats. La incògnita és si realment va ser una possibilitat real.

Mes enllà de filtracions que van sabotejar qualsevol esperança –que van sortir de l’ordinador de l’equip de Carmen Calvo el vespre del dimecres–, i més enllà de la precària relació entre els dos espais polítics i els seus líders, les negociacions no han estat gens fàcils. En primer lloc, pel temps. Sánchez ha intentat resoldre en pocs dies el que no ha volgut fer en tres mesos. El resultat ha estat que només ha aconseguit un sí: el del diputat de Miguel Ángel Revilla. En segon lloc, per les carteres que hi havia en joc, com la de Treball, que exigia Podemos per a revertir la reforma laboral. “Ens han arribat a dir que no podem tenir la cartera deTreball perquè ‘som incòmodes per a la CEOE’”, revelaven fonts de l’equip negociador d’Unidas Podemos.

Així, després de travessar una muntanya russa d'emocions, dimecres a la tarda es va arribar amb Carmen Calvo aixecant-se de la taula de negociació. Podemos volia creure que era un recés per dinar, però la dirigent socialista ja no tornaria a asseure-s’hi. Hores després, en una trucada telefònica, Pedro Sánchez traslladava l’ultimàtum a Pablo Iglesias: o acceptes o rebutges. I, tot seguit, la guerra bruta, amb filtracions a la premsa de les suposades “exigències” de l’altra banda. Enmig va haver-hi mediadors inesperats, com el republicà Gabriel Rufián que va trucar Pablo Iglesias i José Luis Ábalos la nit abans de la segona votació. I va tornar a fer-ho dijous al matí, tot i que el secretari general de Podemos no li va agafar el telèfon (segons l’entorn d’Iglesias estava molest perquè havia fet pública la primera trucada). També va intervenir-hi l’expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero, que va suggerir a Iglesias l’oferta d'ultimíssima hora que va llançar des del mateix faristol. Però res de tot això no va funcionar. Sánchez ja havia decidit que no seria investit. No se sap quan ho va decidir.

En canvi, hi ha dues persones més, segons amb qui parlis, que més que de mediadors van fer d'obstacle per a les negociacions, que ho han contaminat tot. Des d'Unidas Podemos assenyalen el basc Iván Redondo, cap de gabinet de Pedro Sánchez i el seu principal estratega des que va recuperar la secretaria general del PSOE. Des de l'altra banda situen a la diana l'argentí Pablo Gentili, cap de gabinet i gurú de Pablo Iglesias. Són els dos adversaris en la famosa "batalla pel relat". Hi ha hagut més batalla a través dels mitjans de comunicació que reunions de treball. Els governs de coalició no acostumen a negociar-se en platós de televisió.

Sigui com sigui, ara el PSOE ha decidit tornar a la casella de sortida (si és que mai la va abandonar): govern en solitari i abstenció dels partits de dretes. Unidas Podemos també ha tornat al punt d’arrencada, coent-se en les seves pròpies contradiccions. Aquest mateix divendres a la tarda, la direcció d’Izquierda Unida apostava per negociar un acord programàtic amb els socialistes, encara que no passés per un govern de coalició, amb l’objectiu d’evitar una repetició electoral el 10-N. Ja durant la reunió del Grup Confederal, prèvia a la segona votació d’investidura, algunes persones presents expliquen que va haver-hi diputats que es decantaven pel sí, com els comuns. Finalment van arribar al punt mig de l'abstenció. Caldrà veure com l’espai polític acaba de resoldre a partir d'ara el seu debat intern, però a Ferraz ja comencen a fregar-se les mans pensant en un govern a la portuguesa.

Ja ho va anunciar el mateix Pedro Sánchez en la mateixa entrevista en què va demanar el cap de Pablo Iglesias: que l'oferta de govern de coalició tenia el dijous com a data de caducitat. I així ha estat.

I ara què?

Aquest dimarts, amb la primera votació al Congrés dels Diputats, va quedar inaugurat el compte enrere. Tenen fins al 23 de setembre per posar-se d’acord i intentar una nova investidura. Per ara, Pedro Sánchez vol prendre’s uns dies de descans, i no està previst que tot es reactivi fins a finals d’agost. El rei tampoc no obrirà encara una nova ronda de consultes. Però, com ha advertit en diverses ocasions Rufián al llarg d’aquests dies, “setembre complica la vida a tots”. Per començar, les abstencions republicanes poden pujar de preu per la pressió ambiental, amb una nova Diada reivindicativa i a les portes de la sentència del Tribunal Suprem sobre els presos polítics. Aquest serà un factor molt determinant. En cas que no s’investís cap president, el govern espanyol estaria en funcions quan arribés el veredicte de Manuel Marchena.

De fet, la qüestió catalana ha estat en el centre del debat des del 28-A, i ha estat un dels principals obstacles. Des del principi, Sánchez va escudar-se en els posicionaments d'Iglesias sobre el dret a l'autodeterminació i els presos polítics per recelar d'un govern compartit.

La via complicada de la dreta

Ara amb encara més insistència, Pedro Sánchez ha tornat a situar el focus de la responsabilitat sobre Pablo Casado i Albert Rivera perquè s’abstinguin com va fer el PSOE el 2016 amb Mariano Rajoy. Però aquest és un escenari molt complex. En primer lloc, perquè per sortir bé requeriria o l’abstenció de tots dos partits, o l’abstenció d’un d’ells i la d’Unidas Podemos. Són situacions que, ara per ara, semblen improbables. En segon lloc, perquè, fins i tot aconseguint ser investit, tindria un problema de governabilitat per tirar endavant qualsevol iniciativa, inclosos els pressupostos de l’Estat que ja van ser tombats el passat febrer. Caldran molts editorials d’El País i moltes pressions de l’Ibex35 perquè aquesta sigui una bona opció.

Sánchez vol eleccions?

Aquesta és una preguntat recurrent aquesta setmana a Madrid, especialment després del primer discurs d’investidura que va fer Pedro Sánchez, on va obviar els seus possibles aliats malgrat que encara no tenia el seu suport garantit: Unidas Podemos i els independentistes. Un sector gens menyspreable dels barons defensa, amb les enquestes a la mà, que la millor opció és anar a les urnes el 10 de novembre i ampliar el grup parlamentari socialista. Però també hi ha altres dirigents del partit, especialment els de la perifèria —com Francina Armengol o Ximo Puig, que governen en coalició—, que adverteixen dels riscos d’una desmobilització dels votants d’esquerres que acabin pagant amb un auge de la dreta i l’extrema dreta. Hi ha poc menys de dos mesos per sortir de dubtes.