The Wall Street Journal, diari de referència del món financer dels EUA, ha entrevistat José María Aznar. L’expresident espanyol no diu res de l’altre món. El seu missatge s’afegeix al pressing Sánchez al què aquests dies dediquen esforços els "gerros xinesos" de la política espanyola, Felipe González enmig de tots, per evitar el pacte PSOE-Podemos a l’ombra d’ERC. “Pot imaginar-se un país on el govern depengui d'aquells que volen destruir el país? Això és Espanya ara”, diu Aznar a l’entrevistador, Tunku Varadarajan. Etcètera.

Aznar, ara un pròsper home de negocis, és presentat com un estadista mundial. El seu diagnòstic és que “les forces centrífugues arrosseguen el món”, que és el titular de la cosa. L’entrevista s’acompanya d’un vídeo del passat febrer, on Aznar, en un anglès precari però eficaç, aconsella “com triomfar en política” a un estudiant de la Brigham Young University (“fundada, avalada i guiada” pels mormons). “Concentra’t i enfoca’t en els teus objectius”, li recomana.

Tota l’entrevista té una flaire del que en l’argot de les redaccions se’n diu “disc sol·licitat”. D’entrada perquè apareix a les pàgines d'opinió, una secció que està estrictament separada dels periodistes que fan les notícies, poc o gens maleables.

També perquè l'entrevistador, Tunku Varadarajan, no pertany a la plantilla del diari —hi va ser del 2000 al 2007. Qui és? Ha treballat en mitjans de renom. Entre altres The Times, que el va nomenar corresponsal a Madrid el 1996. Allí es va convertir en “el corresponsal favorit de la Moncloa d’Aznar”.

Així el descriu el seu amic espanyol, el veterà i sòlid periodista Felipe Sahagún, que en destaca la capacitat de “convèncer als seus caps” que Espanya era també notícia “quan no hi havia crisi [econòmica], terrorisme gihadista ni crisis greus de govern”. Cita com a exemples “els reportatges sobre l’arribada del primer panda al zoo de Madrid, una entrevista amb la torera Cristina i temes semblants, molt ben plantejats per Tunku”. Fins i tot, Aznar “el va invitar personalment que l’acompanyés a l’avió presidencial”, recorda Sahagún, que ha repiulat l’entrevista del WSJ.

Tírria a l'independentisme

L’entrevistador no ha amagat la seva tírria a l’independentisme a les seves peces a Político Europe, el digital més influent a la UE, i a Twitter. El gener del 2017 va publicar a l’esmentat digital una original llista de “personatges que segurament arruïnaran l’any”, entre els que hi figurava el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. La gran majoria del que ha escrit per a Politico, però, són cròniques futbolístiques. Varadarajan és britànic, viu a Nova York i treballa per la Hoover Institution, un notable think-tank conservador incorporat a Stanford University. És un gran fan del Real Madrid: la seva biografia a Twitter acaba amb un “Hala Madrid”.

És difícil que tanta coincidència sigui casual. Aznar és membre del consell d’administració de News Corporation, l’editora del Journal, propietat del magnat Rupert Murdoch, que últimament ha distanciat la línia editorial del diari del seu inicial suport al president Donald Trump, però que encara simpatitza amb el Brèxit, una de les “forces centrífugues” que denuncia Aznar a l’entrevista.

News Corp és també l’editora de The Times, el gran diari conservador britànic pel que treballava Varadarajan. Fa deu dies, aquest diari també va publicar una entrevista amb Aznar, amb la mateixa cançó de sempre: “Cap conciliació ni diàleg amb els responsables d'un cop d'estat. El seu únic destí és la derrota”, diu de l’independentisme. Aquesta ha estat la línia general dels editorials del Journal pel que fa a Catalunya, fins i tot amb aquestes mateixes paraules d’Aznar o dels pronunciaments de la Fundación FAES, que presideix ell mateix.

Sou: 227.000 euros

Aznar treballa per Murdoch des del juny del 2006. Al 2018, News Corp li va pagar un sou de 227.000 euros. Només al penúltim paràgraf, el Times explica que l’entrevistat és membre del consell d’administració del mateix diari. Segons News Corp, Aznar “aporta coneixement, experiència i perspectiva internacional a la firma, tot aportant una valuosa visió en afers polítics i governamentals d’arreu del món”, i “té un coneixement únic i profund d'alguns dels països on l'empresa treballa”. En plata: un magnífic lobista.

No és el primer cop que l’expresident espanyol es fa sentir a les pàgines del Journal. Al 2015 va signar una tribuna titulada “La confrontació amb l’Iran és inevitable”. Al 2014 va publicar un elogi del Rei Joan Carles I, que havia abdicat feia pocs dies. Al 2010, en una altra tribuna (“Què va malament a Espanya?”), atribuïa la crisi a “decisions que promouen les divisions regionals i l’abandonament de les polítiques basades en el lliure mercat”. La mateixa cançó de sempre.