El Gabriel Colomé (Barcelona, 1955) és professor de ciència política i ha estat director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO) i de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS). Tot i que apunta que ell ve més aviat "de l'acadèmia i la teoria", també ha provat la pràctica. Va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona (2011-2015) i des del 2023 és senador de la mà del PSC. Al Senat, diu, està fent "un màster" en parlamentarisme. Es pensava que hi hauria "esgrima i floret" i s'ha trobat que van "amb bat de beisbol i al pressing catch". En conversa amb El Nacional, Colomé analitza l'actualitat política catalana en l'era postprocés i en plena onada reaccionària.
Em faria un diagnòstic de en quin punt està Catalunya políticament en aquests moments?
Venim d'on venim. Les eleccions del 2012, amb la dissolució del Parlament per part d'Artur Mas, dinamita el sistema polític i de partits que havíem conegut des del 1977. Això dona lloc al Procés, deu anys en els quals Catalunya viu moments històrics, però també d'enfrontament, polarització i un xoc frontal amb les estructures de l'estat espanyol. La societat catalana es tensiona, fins i tot als nivells familiars. El PP en el govern no va ajudar gens en el diàleg, judicialitza la política i veiem com els jutges prenen la iniciativa. La perspectiva canvia quan arriba Pedro Sánchez al govern d'Espanya. Havia estat un frontó, tirar la pilota i que rebotés; i a partir del 2018 a l'altre costat volen jugar, i això ja és un partit de tenis. ERC decideix que la via de l'enfrontament ja no és vàlida, han perdut, i entren a la lògica de reconstruir el país. Junts manté la lògica de confrontació fins al 2023, quan pacta la investidura de Sánchez. El 2024 i hi ha un nou Govern de progrés, monocolor amb el suport extern d'ERC i Comuns. La nova presidència intenta pacificar, cosir les ferides, i tornar a un espai de convivència que no sigui només monotemàtic independència, república i enfrontament. Estem aquí, recuperant-nos a poc a poc. Moltes de les 4.000 empreses que van marxar han tornat, com La Caixa i el Banc Sabadell, i l'economia funciona. Ara el problema és l'onada reaccionària d'extrema dreta que viu el món i que també afecta Catalunya. Vox ja sabem com són i Aliança Catalana és un fenomen nou que ens ha de fer reflexionar. El futur és interessant, com a politòleg. Com a país, ja ho veurem.
Un nou finançament com el pactat amb ERC canviarà alguna cosa?
Si finalment aconsegueix passar tots els entrebancs, però costarà perquè cal una majoria. Al final hauria de ser singular, però la primera part és posar en ordre l'espai comú i repartir els diners. És el que s'ha pactat ara, que abans es feia cada cinc anys i l'últim va ser el tripartit amb el govern Zapatero. El 2013 s'acaba i el govern del PP, amb majoria absoluta, fa el laissez faire laissez passer i no es posa al dia. Portem tretze anys de retard. A més hi ha dèficit a les comunitats autònomes, perquè el senyor Rajoy va salvar els bancs i les va condemnar a elles, que van haver d'endeutar-se per poder pagar les nòmines i els serveis. Ara la idea és que el finançament sigui més equitatiu, amb una diferència menor de la bretxa entre qui més aporta, Madrid, Balears i Catalunya, i qui menys, perquè no hi hagi forats immensos entre comunitats. Tots guanyem. Catalunya rebria 4.700 milions més, perquè l'Estat dota el fons de compensació. I amb l'ordinalitat, si Catalunya aporta com a tercer no pot rebre com el novè, com passa ara que hi ha un dèficit claríssim. Amb el nou mecanisme no es pot estar ni dos llocs per sobre ni dos per sota, així que el tercer ha de ser com a mínim el cinquè en rebre.
La majoria de les comunitats estan en contra, del PP i també del PSOE
El senyor Page, que està en contra, rebria 1.200 milions d'euros. La Comunitat Valenciana, 3.000. No necessitaran endeutar-se amb els bancs per tenir crèdit. Una sèrie d'impostos canvien i es dona a les comunitats la capacitat de regular-los. I una cosa molt important també és la llei antidumping. La Madrid de la llibertat i les canyes treu impostos als qui més tenen i fa que empreses vagin allà perquè és més barat. Això s'acabaria amb aquesta llei, perquè hi ha un topall. No és cert el que diu el PP que els catalans són insolidaris i la resta no reben. Han entrat la lògica típica de la catalanofòbia que va començar a partir dels anys 90 perquè els hi convé electoralment. Guanyen vots amb política polaritzadora, però la realitat és que perden diners.
Fan falta els vots de Junts i reclamen un concert.
Junts portava l'ordinalitat en el programa del 2024 i altres moltes coses que ara no volen. Reclamen una cosa que no tindrem mai. Per sortir del règim comú has de canviar no només una llei, sinó moltes coses. Pots voler la lluna, perfecte, però ara estem amb l'ordinalitat. D'aquí a trenta anys parlem-ne. Això és el programa màxim i el maximalisme no porta enlloc. A més, l'economia ara és potent, però d'aquí a cinc anys s'haurà de tornar a negociar el finançament i si baixa, també ho farà l'aportació. A Catalunya li interessa que l'Aragó i la Comunitat Valenciana vagin com un coet, perquè tens uns espais comuns i vols que siguin competitius i que t'ajudin. No interessa econòmicament empobrir-los perquè "jo vull ser el millor".
Al darrer baròmetre del CEO, el PSC continua liderant, però cau en escons i la majoria d'investidura perilla. Com s'explica això?
El valor d'estar en el Govern no fa que el PSC surti disparat bàsicament perquè les condicions actuals són les d'una onada d'extrema dreta, que és l'element més preocupant que mostra el baròmetre. Els Comuns també pateixen, ERC es manté, però relativament; i qui salta d'alegria són Vox, que es menja el PP, i Aliança Catalana, que ho fa amb Junts. Això és un problema, perquè formar govern es complica molt. Cap partit menys el PSC té prou diputats per a entrar en la geometria variable.
Vostè és professor de màrqueting polític. Creu que qualla aquest missatge del president Illa de normalització postprocés i posar al centre la bona gestió dels serveis públics?
Des del 2012 tot gira entorn del dret a decidir, d'independència i de república. Després, dels empresonats. Tots els esforços d'una part del país estaven directament a anar-se'n. A partir de l'arribada de Salvador Illa, això s'ha acabat. No marxarem d'Espanya i, a més, la geopolítica ja ens diu en aquests moments que és impossible. Mira com està el pati perquè ara intentem trencar. Anem a normalitzar el país i intentem superar la fractura. Recordem com era la Barcelona del 2017, el 20 de setembre davant del Departament d'Economia?
Passarà factura al Govern la crisi de Rodalies d'aquests dies?
Si fossin les eleccions la setmana que ve, segur. Com són el 2028, espero que aleshores el tema estigui més solucionat. Amb Rodalies no és un bon dia per parlar de gestió, però això no depèn tant de la Generalitat, sinó del govern d'Espanya. Adif i Renfe no són nostres. També va haver-hi errors de comunicació. Cal demanar perdó a la gent que es va quedar esperant un tren que no va arribar. Un moment que es recorda del tripartit és el forat del Carmel. Allò s'ho va menjar el conseller Quim Nadal, però aquella obra venia de Convergència. Es menja el forat de Felip Puig i aquest en el Parlament l'ataca per la gestió. Qui es menja el forat és qui està governant i ningú pensa qui és el responsable de veritat. Durant deu anys no es van fer les inversions en infraestructures que tocaven, perquè aquí teníem un Govern que volia una altra cosa i l'altre govern potser pensava "si te'n vas jo tampoc et donaré diners". Tenim una xarxa de Rodalies que són gairebé mil quilòmetres i té problemes. El dèficit s'ha d'omplir i en els últims anys l'Estat sí que ha invertit més i hi ha l'acord per a la nova agència ferroviària a Catalunya. Les licitacions i canviar normativa triga. El ciutadà ho voldrà demà, però es veurà d'aquí a cinc anys. Paciència, s'estan posant les bases.
El suport de la independència cau, però els partits independentistes tenen força al Parlament. El moviment està mort i enterrat després del desencís o només adormit i pot rebrotar si es donen els incentius?
La efervescència s'ha acabat, però l'independentisme mai està mort, n'hi haurà sempre. Ara bé, l'alineació dels astres que es va produir del 2012 al 2017, no sé si es tornarà a repetir. Veníem d'un referèndum a Escòcia, del Brexit, de la presidència de Trump. El món s'estava ressituant en aquest canvi d'era. En aquell moment l'independentisme era una idea, una emoció, i molta gent es va apuntar. A les enquestes de l'època, a partir del 2008 hi ha una sensació de maltractament, per l'Estatut, el finançament, la campanya anticatalana, el boicot, "Endesa antes alemana que catalana". L'atac tan brutal del PP genera una reacció emocional en molta gent que diu "prou, si no ens volen, marxem". A la pregunta del CEO de vostè què voldria ser —una regió, una comunitat, estat federal o un estat independent—, el nucli dur d'independentisme és un 13% i l'independentisme emocional és un 30%. Ara ha baixat la tensió amb l'amnistia i els indults, es normalitzen les relacions entre governs, i aquest 30% baixa perquè ja no se sent atacat. Per molt que el PP utilitzi l'anticatalanisme per guanyar vots, ja no és la virulència de quan volia destruir l'Estatut del 2006.
I què passa amb aquest 13%?
Poden ser pragmàtics. Al Quebec són un 20%. Perfecte. Com deia un acadèmic, podem fer dues coses: treballar amb ells o no. Si demanen la independència, no podrem. Si la volen, però també altres coses, doncs fem-les, incorporem-los. Jo soc socialista, molt bé, el món perfecte és impossible. La república i la independència són un ideal ara mateix, per quan puguis. Ara treballem perquè tenim altres problemes. La política no és de màxims, sinó de denominadors comuns, i ens hem de posar d'acord. Tornar al diàleg, no als monòlegs consecutius que havíem tingut fins ara. ERC pot pactar amb els socialistes perquè hi ha coses a aconseguir, com el finançament o Rodalies. Si la independència és el tema, no arribarem a cap acord. Ara bé, si tots dos volem una sanitat pública, sí. Ja sabem que la CUP i Aliança no jugaran mai perquè són partits de lògica antisistema. Llavors, la clau és Junts: què vol ser i què vol fer? D'entrada jugaven, després es van enfadar i ara han trencat. Ara hauran de decidir si realment dinamiten l'acord de finançament o pacten.
També està en l'aire encara la situació de Carles Puigdemont, que ho complica tot plegat.
Tornarà, està claríssim. Catalunya no es normalitzarà definitivament fins que no torni. Que estigui fora del país i no pugui prendre possessió del seu escó és una distorsió del sistema. Potser al mes de març hi hagi finalment la sentència del Tribunal Constitucional. I ja veurem com reacciona el Suprem, perquè ja hem descobert que els jutges no fan política, però en fan més que els polítics. El PP també anima la cosa perquè no s'apliqui l'amnistia. Espero que a l'abril Puigdemont estigui a casa seva a Girona, que pugui fer entrevistes, passejar o si es vol jubilar, quedar-se a fer pastissos al forn de la família. Ara la seva voluntat no hi és perquè depèn d'uns altres.
La crisi de Rodalies pot despertar el moviment independentista?
No és per inflamar Catalunya.
I un govern de PP i Vox?
Això pot inflamar no només els independentistes, sinó molta més gent si realment fan les retallades que han promès o si qüestionen l'estat de les autonomies. Però això no ha passat encara, per molt que les enquestes diguin que no cal ni que vagin al partit perquè ja han guanyat. Normalment les enquestes quan són tan rotundes s'equivoquen, com va passar el 2023.
Haver adormit el suport a l'independentisme amb la lògica pactista, els indults i l'amnistia és una victòria política de Pedro Sánchez?
Això no va de dormir-lo. L'amnistia la plantejo pensant en aquelles 900 persones imputades pendents d'un judici perquè van portar unes urnes o van obrir un col·legi. Els polítics saben perfectament els riscos que corren, però aquells ciutadans que s'ho van creure, van participar, i els va arribar un paper a casa, que puguin tornar a la vida normal sense una espasa de Damocles perquè van fer no sé què el dia 1 d'octubre. És totalment injust que acabessin davant d'un jutge. El drama s'ha de solucionar. Per exemple, com a acadèmic em sento molt solidari amb l'Oriol Junqueras quan diu que està inhabilitat i no pot donar classes a la universitat.
Però li ha sortit bé la jugada al PSOE, mirant els resultats del PSC a Catalunya?
No et creguis. Hi ha un PSOE, el de Page, Felipe i Alfonso, que és nacionalista espanyol i hi està en contra. A una part de l'electorat se l'ha de fer molta pedagogia. El resultat que obté el PSC diria que és una victòria, més que electoral, moral: haver fet una cosa que el PP no estava disposat perquè "España una y no cincuenta y una". M'estic quedant sord de l'orella esquerra perquè tinc PP i Vox cridant-me que això és un escàndol. Estem encara aquí, no es creuen l'Espanya plural. Els hi passa com a aquell pobre personatge de Molière que va descobrir un dia que parlava en prosa. PP i Vox no s'han assabentat que l'estructura de l'Estat, com la van dissenyar, és gairebé federal. No li van posar en aquell moment el nom perquè, com moltes altres coses, estava prohibit. S'ha jugat sempre amb eufemismes. I si fóssim més valents diríem allò que va dir l'Anselmo Carretero d'una nació de nacions. El president del Senat va dir-li a una senadora que deixés de dir nació a Catalunya o al País Basc, perquè la Constitució no ho contemplava. Òbviament, van sortir uns quants recordant-li l'article dos, que parla de nacionalitats i regions. El nivell d'ignorància és molt alt i no es reconeix la realitat. L'Enric Juliana s'ha inventat el Madrid D.F., però no volen ser-ho: com va dir la senyora Ayuso, "España es Madrid y Madrid es España". És una visió que han tingut des del segle XVIII.
Feia anys que l'extrema dreta semblava residual i no tenia pes institucional. Ara és primera o segona força en moltes democràcies occidentals. Què ha passat?
És la gran pregunta. Ha passat la crisi econòmica del 2008. S'apliquen uns criteris d'insolidaritat, campi qui pugui, en comptes d'una lògica d'ajuda com el 2020 amb la Covid, quan van decidir fer els Next Generation i a Espanya els ERTE, que salven llocs de treball. Llavors, Alemanya té un atac de pànic per salvar el Deutsche Bank, aquí hi ha uns culpables, els PIGS que viuen millor que ningú, i comença l'austericidi. Els països han de fer una constricció econòmica sense ajuda i Espanya decideix salvar els bancs, no a la gent. La conseqüència és que no t'arriba l'ajuda i et sents expulsat del sistema i que és injust. El que passa és la rebel·lió dels exclosos. A qui haig de votar, a aquests que no m'han ajudat? Voten no per a solucionar problemes, sinó per cridar l'atenció i dir que estan enfadats. No ho vam llegir i això dona lloc a Trump i el Brexit el 2016, a l'independentisme a Catalunya i Escòcia, a Orbán, Salvini, Meloni, als bessons a Polònia, Le Pen, Wilders, AfD. Partits residuals creixen pel sentiment d'exclusió del sistema. Hi ha simetria amb el nazisme i feixisme als anys 1930 després del crack del 29. Ara hi ha una cosa que no existia llavors: la Unió Europea, que fa de xarxa de seguretat. La internacional reaccionària, que té a Trump de president i model, fixa que Europa és un error i que donarà suport als partits patriotes iguals al MAGA americà. A Espanya és Vox. No han descobert encara Sílvia Orriols, però ja comença a estar en l'onda expansiva. Estem avisats.
Com explica que Aliança Catalana pugui tenir 20 escons?
Per la decepció estratosfèrica l'independentisme. Tots aquells que van pensar que la república estava a tocar, i finalment no. M'imagino tots aquells joves de 13 i 14 anys que van anar a l'1 d'octubre, van veure com pegaven els seus pares, germans, o fins i tot a ells i després que aquell acte de valentia no té cap efecte. I surt una senyora del bressol de la nació catalana, Ripoll, que els diu unes coses i pensen: aquesta sí que m'entén. Això en l'espai de la Catalunya interior, on hi ha el substrat de la cultura política del carlisme, que és conservadora, ultracatòlica, ultranacionalista. Aquesta gent ha canviat de partit a un fora del sistema perquè no se sent representada. En aquests moments Orriols representa el vot antisistema independentista. Ara té dos diputats, tot i que va estar a punt de tenir-ne cinc, i estar en el Parlament, com va dir ella, és que "finalment tenim altaveu, ens escoltarà tot Catalunya", la qual cosa és certa. A les generals, quan Aliança no es presenti, aquest vot principalment es quedarà a casa. Tornar a Junts és difícil. I no veig que hi vagi a Vox, perquè el model d'Estat és l'antítesi. Veurem a les municipals de l'any vinent.
Tot i que també Aliança té una part important de votant no independentista.
Sí, però la majoria ho són.
Com hi guanya més un partit tradicional quan apareix algú així que li menja el vot: apropant el discurs i adoptar algunes de les seves mesures perquè no li marxi el votant o tractant de distanciar-se?
Amb tot el respecte a PP i Junts, però no pots lluitar contra una marca original, perquè ets la còpia d'Hacendado. El senyor Abascal va dir en seu parlamentària al president del govern que és el pitjor dels darrers 80 anys. Va posar el Quico allà dins i és va quedar tan ample. El PP, un partit d'Estat liberal-conservador, no pot entrar en aquesta lògica i intentar ser més neofranquista que Vox. Una part del teu electorat té reminiscències i a alguns han connectat i descobert que tenen vuit cognoms franquistes, que el iaio era un franquista i que, per tant, torno a casa per Nadal i deixo el PP per Vox. Llavors perds un milió dos-cents mil vots. Pablo Casado es va plantar i va dir que no a Abascal. Va fixar la línia i es va situar en partit d'Estat i defensor de la democràcia. El problema del PP és que té un líder que no té l'autoritat per imposar-se. La perd el dia que anuncia que ha pactat el Consell General del Poder Judicial amb el Pedro Sánchez i Ayuso surt i diu que ni parlar-ne. Ella li marca l'agenda. Ayuso és com Aznar, d'arrel ideològica falangista. A Madrid no té problema i es menja a Vox, perquè l'electorat la veu com "un dels nostres", però Feijóo no ho és. Ell hauria de jugar a ser liberal-conservador i fer pactes d'Estat, però va comprar l'estratègia de destrucció del govern "il·legítim, il·legal, corrupte". Abascal parla poc, no ho necessita perquè com més parli Feijóo més vots li dona. El tenen callat, que és una bona estratègia. Amb Junts i Aliança, el mateix: no pots entrar en la batalla de la immigració, perquè estàs comprant el seu marc i, llavors, estàs liquidat. En comptes de fixar un mur de contenció, l'estratègia ha estat obrir les comportes. Llavors, tenim un problema. Sobretot els alcaldes, que veuen en primera persona als municipis i tenen la sensació que se'ls hi està escapant el vot històricament seu cap a Orriols. Trobar mecanismes per evitar això no és fàcil, però entrar en el seu marc és un error. Cal tornar a la lògica dels demòcrates i la defensa de la Res publica.
Com?
No tenim cultura republicana francesa. Allà, que van tenir un règim col·laboracionista, el Vichy de Pétain, o a Itàlia, que van tenir el feixisme, quan fan la reconstrucció democràtica tenen molt clara la idea que amb l'extrema dreta no es pacta. Hi ha una línia vermella: a un costat estan els que volen destruir la República i a l'altre, els demòcrates. El vot republicà vol dir que quan en una segona volta Le Pen és primera força, tots els altres s'uneixen perquè no guanyi. No hi ha color, ideologia, religions, només hi ha un vot democràtic. A Espanya i Catalunya el vot republicà ha passat dues vegades, però no en clau d'extrema dreta, sinó independentista. Quan Manuel Valls dona a Ada Colau tres regidors per evitar que hi hagi un alcalde independentista, Ernest Maragall. I el 2023, quan Xavier Trias fa un pacte previ amb Maragall que prefigura una alcaldia independentista i el PP fa un vot republicà per evitar-ho i vota a Jaume Collboni. Amb Vox creixent per tota Espanya, Aliança Catalana aquí, Trump als Estats Units i Europa movent-se en aquest sentit, els partits demòcrates s'haurien de plantejar donar suport a la llista més votada i evitar, per exemple, que en les pròximes eleccions municipals Junts pacti amb Aliança. No posar més benzina al foc i fer una defensa del sistema democràtic, que és més important i el que ens uneix. Es farà? No crec, perquè no tenim aquesta cultura francesa o italiana.
Creu que Pedro Sánchez i Salvador Illa juguen també una mica a alimentar aquestes opcions per erigir-se en bandera de tot el contrari i tenir un “enemic” que mobilitzi els seus?
Pedro Sánchez normalment no s'equivoca d'objectiu. La gran batalla és amb Feijóo. Amb Abascal és més aviat una relació de menyspreu, que no de confrontació: "Goita! Ha vingut vostè avui? Amb el poc que treballa...". Al Parlament, el president Illa s'enfronta a Orriols des del punt de vista de fixar-li la barrera. Com quan [Orriols] li va dir allò a aquella diputada d'ERC [Najat Driouech], buscant l'element de confrontació més primari. El discurs d'Aliança ataca les bases fundacionals del sistema, que tots som iguals, respectuosos i respectables, i el president fixa la línia: nosaltres estem aquí i allà estàs tú.
Pot haver-hi normalitat institucional amb partits com aquests al poder, que siguin un actor més i hi hagi alternança, o està la democràcia en joc?
Que puguin estar en el govern depèn dels partits que vulguin que estiguin. El PP podria jugar altres variables. En canvi, s'ha casat amb Vox. Vist des de Madrid, em recorda tant al Procés... Va convertir el Parlament en dos blocs: independentistes i no independentistes. Llavors, l'electorat funcionava en ascensor dins de cada bloc: el que perdia Junts ho guanyava ERC, o al revés. Ara tenim dos blocs PP i Vox, per un costat, i després els altres. Hi ha partits, com Junts i PNB, que estan en un dels blocs incòmodes, perquè d'esquerres no són, però hi són allà per contraposició a l'altre. Amb l'aliança amb Vox, comprant el seu discurs i assimilant-se, el PP els hi tanca la porta per a geometria variabl i automàticament els obliga a estar a l'altre costat. El PP s'ha deixat atrapar allà amb Vox, ells mateixos han marcat la frontera. I clar, tots els altres sumen i ells dos, no. Aquest és el seu drama i tal com estan anant les enquestes, 200 diputats no tindran. Per tenir-los, tots els altres haurien d'enfonsar-se. I no ho fan, resisteixen. Quan hi hagi eleccions veurem.
S'esgotarà la legislatura o hi haurà eleccions anticipades?
Quan seran només ho sap una persona, que es diu Pedro Sánchez. I ell ha dit 2027. Doncs ens ho hem de creure. Que poden passar coses extraordinàries abans? No ho sabem. Potser hi ha una tercera guerra mundial, però això no ho controlem. Si no ho podem controlar, relaxem-nos i gaudim.