El Tribunal Constitucional ha emès un veredicte favorable a la llei d’amnistia. Després de tres dies de deliberació, els sis magistrats progressistes s’han imposat als quatre conservadors (molt crítics amb la sentència) i han conclòs que la norma de l’oblit penal té encaix a la Constitució i respecta la separació de poders i la igualtat davant la llei. La decisió es va donar a conèixer just quinze anys després (amb només dos dies de diferència) que el mateix tribunal laminés l’Estatut d’Autonomia del 2006. Aquella sentència, amb forta contestació social i política a Catalunya, es va convertir en l’embrió del que després es va convertir en el procés, que va enlairar-se el setembre del 2012 amb la primera manifestació massiva a favor de la independència. Així mateix, la decisió del TC va convertir-se en el tret de sortida a un llarg període d’intervenció del Tribunal Constitucional en les decisions i el full de ruta del Parlament de Catalunya. Repassem fil per randa la intromissió del Constitucional en la política catalana els últims quinze anys.
🗣️ Quinze anys de la sentència de l’Estatut: parlen els artífexs del text que va laminar el Constitucional
La sentència de l’Estatut del 2006: 14 articles anul·lats, 27 reinterpretats i una “nació” sense efectes jurídics
Tot plegat neix de la sentència de l’Estatut. La va aprovar un Constitucional amb alguns magistrats amb el mandat caducat i amb la renovació bloquejada pel desacord entre el PP i el PSOE. La sentència, de gairebé 900 pàgines, va declarar inconstitucionals 14 articles i en va reinterpretar restrictivament 27 més. Què va dictaminar? D’entrada, va concloure que el concepte de Catalunya com a “nació” que apareix al preàmbul no té eficàcia jurídica interpretativa. A més, va declarar inconstitucional que el català fos la llengua “preferent” de les administracions públiques (rebutjant la “primacia d’una llengua sobre una altra”) i va aclarir que l’ensenyament no es podia impartir “únicament i exclusivament” en català.
La ponència inicial va quedar en mans de la progressista Elisa Pérez Vera, que va arribar a redactar cinc propostes que van ser rebutjades pels conservadors, que reclamaven mesures més dràstiques. Davant de la impossibilitat de tancar un acord, l’abril del 2010, la presidenta del TC, María Emilia Casas, va deixar la ponència en mans del conservador Guillermo Jiménez. En aquella època, la decisiva per al futur de l’Estatut, ell es va deixar veure a la plaça de toros de Sevilla amb el també conservador Ramón Rodríguez Arribas i el progressista alineat amb els conservadors Manuel Aragón. “El nou ponent de l’Estatut català redacta d’urgència una decisió més dura”, va relatar El País. Finalment, la presidenta del Constitucional va acabar assumint la proposta.
Així mateix, la sentència va suprimir la previsió que el Síndic de Greuges fos qui supervisa l’activitat de la Generalitat amb “caràcter exclusiu”, va eliminar la capacitat legislativa de la Generalitat per “establir i regular els tributs propis dels governs locals” i va retirar l’incís que feia referència a un “esforç fiscal també similar” en l’article referent als “prou recursos per garantir l’anivellament i solidaritat a les altres comunitats autònomes”. Aquesta expressió anul·lada pel TC és la que apareix a l’acord entre ERC i el PSC sobre el finançament singular. Respecte a la justícia, el TC va anul·lar la majoria dels preceptes, com el que creava el Consell de Justícia de Catalunya. La paradoxa és que l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia sí que preveu un òrgan com aquest i és plenament constitucional.
🔎 El cop a l’Estatut: l’assaig del ‘deep state’ per lligar de mans Catalunya
El fre del TC a les decisions del Parlament no se circumscriu únicament al procés d’independència. La realitat és que hi ha un grapat de lleis aprovades a la cambra catalana que han passat pel sedàs del Constitucional i han acabat escapçades. Són, per exemple, la prohibició dels toros a Catalunya, el decret contra la pobresa energètica del 2013, la llei d’acció exterior, la llei contra el canvi climàtic, l’Agència de Ciberseguretat, la regulació de contractes del Codi Civil català, la llei contra els desnonaments, la llei contra el fracking o la prohibició de fer grans superfícies als afores de les ciutats. I la llista podria continuar.
La Declaració de sobirania del 2013: “El poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”
Tres anys i mig després de la sentència sobre l’Estatut, el Constitucional va tornar a la càrrega. El gener del 2013, el Parlament va aprovar la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya amb el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA i el rebuig del PP, el PSC i Ciutadans. La CUP va mostrar un “sí crític” amb un vot a favor i dues abstencions i cinc diputats socialistes van trencar la disciplina de vot i no van votar per no haver-s’hi d’oposar. 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Un mes després de la investidura d’Artur Mas amb el suport d’ERC a canvi, entre altres coses, de convocar una consulta el 2014, la cambra catalana donava el tret de sortida al “procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans puguin decidir el seu futur polític col·lectiu” d’una manera “escrupolosament democràtica”.
El març del 2014, el Constitucional va anul·lar per unanimitat el reconeixement que el poble de Catalunya té “caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” per “raons de legitimitat democràtica”. Era el primer principi de la declaració i el TC el va declarar inconstitucional i nul al·legant que és contrari als articles 1 i 2 de la Constitució, que estipulen que la “sobirania nacional resideix en el poble espanyol” i propugnen la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Ara bé, el TC va avalar que el dret a decidir no és inconstitucional si es presenta com una “aspiració política a la qual només pot arribar-se mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional i amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat”, que estaven “expressament proclamats” a la Declaració.
El 9N del 2014: un estira-i-arronsa de dos mesos entre el Parlament, el Govern, la Moncloa i el TC
La Declaració de sobirania aprovada pel Parlament era la primera pedra del camí cap al que va acabar sent la consulta del 9 de novembre del 2014. I va ser aleshores quan es va consumar la irrupció del Constitucional com a fre de les aspiracions de l’independentisme. Les setmanes abans del 9N, es van succeir els moviments tant a Barcelona com a Madrid com a rèplica i contrarèplica de les estratègies de l’independentisme per fer-lo possible i del govern espanyol, presidit per Mariano Rajoy, per impedir-lo:
- 19 de setembre | El Parlament aprova la llei de consultes amb el suport de les forces sobiranistes (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP) i del PSC. Sumen 106 vots a favor. És l’instrument que ha de servir a Artur Mas per convocar el 9N.
- 27 de setembre | El president català signa el decret de convocatòria del 9N al Saló Verge de Montserrat del Palau de la Generalitat. I allarga la mà a la Moncloa: “Estem oberts a pactar les condicions per fer possible la consulta fins al darrer moment, però no podem caure en el parany de l’immobilisme vestit d’una presumpta legalitat”. El Govern presenta el 9N com una “consulta popular no referendària”.
- 29 de setembre | Primer, el govern espanyol presenta recursos d’inconstitucionalitat contra la llei de consultes i contra el decret de convocatòria del 9N. Després, el president del TC, Francisco Pérez de los Cobos (germà del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, que més endavant seria el responsable del dispositiu policial de l’1O), convoca un ple extraordinari que, per unanimitat, els admet a tràmit i suspèn cautelarment les dues normes.
- 14 d’octubre | Mas anuncia que el 9N serà un “procés de participació ciutadana” amb “urnes i paperetes”.
- 31 d’octubre | El govern espanyol presenta un recurs d’inconstitucionalitat contra la consulta alternativa adduint que no té “cap base legal” i “cap de les garanties democràtiques més bàsiques”.
- 4 de novembre | El Constitucional també suspèn cautelarment i per unanimitat el “procés de participació ciutadana”. Ara bé, evita advertir Artur Mas de l’obligació de complir aquesta suspensió i de les conseqüències que podria tenir ignorar-la (per exemple, un delicte de desobediència), com volia Mariano Rajoy.
Finalment, el febrer del 2015, el Constitucional va emetre la sentència en la qual anul·lava tant el decret de convocatòria del 9N com dos articles (parcialment) de la llei de consultes. Això sí, malgrat tots els impediments del Constitucional, el 9N es va celebrar: van anar-hi a votar 2,3 milions de persones i 1,9 milions (el 81%) van votar sí-sí, apostant perquè Catalunya esdevingui un Estat independent. Tres anys més tard, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau van ser condemnats pel TSJC pel delicte de desobediència i van ser inhabilitats. I quatre anys després el Constitucional va avalar la sentència.
La Declaració d’inici del procés d’independència del 2015: el TC l’acaba anul·lant, però desatén Ciutadans i PP per permetre’n el debat
El següent moviment al Parlament va ser la Declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya, que va ser el tret de sortida de la legislatura que va culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre. Després de les eleccions del 27 de setembre del 2015, Artur Mas es va sotmetre al debat d’investidura l’11 i el 13 de novembre, però el vot en contra de la CUP va impedir que fos reelegit. Dos dies abans, el 9 de novembre, el Parlament va aprovar, amb el suport de Junts pel Sí i la CUP (72 vots a favor i 63 en contra), una declaració que constatava que proclamava “l’inici del procés de creació d’un estat català independent en forma de república” i “l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura Constitució catalana"
Ara bé, els moviments al Constitucional van començar fins i tot abans del debat. El 4 de novembre, els líders dels tres partits constitucionalistes (Inés Arrimadas, de Ciutadans, Miquel Iceta, del PSC, i Xavier García Albiol, del PP), van presentar conjuntament els recursos d’empara al·legant una vulneració de drets fonamentals. Ciutadans i el PP anaven un pas més enllà i, per frenar les ambicions de l’independentisme, volien fins i tot impedir preventivament el debat. Ara bé, el TC va rebutjar suspendre cautelarment la tramitació de la moció. Va reconèixer que era conscient del “risc” que el Parlament aprovés la resolució, però va al·legar que això no podia “distorsionar” el moment en el qual es pronunciés.
Tres setmanes més tard, el Constitucional va anul·lar per unanimitat la declaració aprovada pel Parlament al·legant que una “suposada legitimitat democràtica d’un cos legislatiu no pot oposar-se a la primacia incondicional de la Constitució” i que el Parlament “no pot erigir-se en font de legitimitat jurídica i política fins a arrogar-se la potestat de vulnerar l’ordre constitucional que sustenta la seva pròpia autoritat”.
Les lleis de desconnexió: menys d’una setmana de vigència després de les presses de Rajoy i del TC per suspendre-les
Dos dels dies més frenètics de la política catalana dels últims temps van ser els famosos plens del 6 i 7 de setembre. Van servir al Parlament per aprovar la Llei del referèndum d’autodeterminació i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. La cambra catalana les va tirar endavant amb la majoria absoluta de Junts pel Sí i la CUP, però el Constitucional les va tombar. A més, Carles Puigdemont va signar des del Parlament el decret de convocatòria de l’1-O.
De nou, tot plegat va anar a un ritme vertiginós. El 7 de setembre, el TC va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat del PP i va suspendre temporalment la llei del referèndum i el decret de convocatòria. A més, va ordenar que la resolució sigui notificada personalment a més de mig centenar d’alts càrrecs de la Generalitat i, amb caràcter “preferent i urgent”, als alcaldes catalans. El 12 de setembre, va fer el mateix pas que cinc dies abans i va suspendre cautelarment la llei de transitorietat.
Un mes més tard, el 18 d’octubre, va anul·lar la llei del referèndum adduint que el dret de lliure autodeterminació ha quedat limitat en “diverses resolucions inequívoques” de les Nacions Unides als casos de “subjecció de pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangeres”. “Tot intent encaminat a infringir totalment o parcialment la unitat nacional i la integritat territorial d’un país és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides”, va afegir. Finalmente, el 8 de novembre | Declara inconstitucional la llei de transitorietat: va acusar el Parlament de perpetrar un “greu atemptat” contra l’estat de dret i el principi democràtic i li va retreure que aprovar la norma va posar en “risc màxim” la “vigència i efectivitat de les garanties i drets que preserven la Constitució i l’Estatut”. “El dret a l’autonomia de les nacionalitats no és ni pot confondre’s amb la sobirania”, va postil·lar.
La declaració unilateral d’independència: una suspensió fugaç després que el TC impedís un ple del Parlament
Després del referèndum de l’1 d’octubre, amb una clara victòria dels partidaris a la independència, Catalunya va entrar un horitzó desconegut. I els moviments van succeir-se a Catalunya i a Madrid. Els partits independentistes van impulsar un ple del Parlament el dilluns 9 d’octubre perquè Carles Puigdemont comparegués per “valorar els resultats del referèndum del dia 1 d’octubre i els seus efectes”. Havia de servir per proclamar la independència. Ara bé, el TC el va suspendre arran d’un recurs d’empara que van presentar els diputats del PSC al·legant que la convocatòria atemptava contra els seus drets com a parlamentaris i va advertir la Mesa del Parlament que podria incórrer en responsabilitats penals. Això era el 5 d’octubre.
L’endemà, Carme Forcadell va convocar un nou ple pel dimarts 10 d’octubre amb la compareixença del president de la Generalitat per informar, en termes genèrics, sobre la “situació political actual”. El ple es va acabar celebrant. Va ser el dia que Puigdemont va congelar la declaració d’independència: “Assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. [...] Amb la mateixa solemnitat, proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaracion d’independència per tal que en les pròximes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada”, va proclamar.
Finalment, el divendres 27 d’octubre, mentre el Senat debatia i aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya, el Parlament donava llum verda a la declaració d’independència: “Constituïm la República Catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”. Quatre dies més tard, el Constitucional va suspendre-la quan va admetre a tràmit un incident d’execució de sentència que va presentar el govern espanyol. La setmana següent, el 8 de novembre, el TC va anul·lar definitivament la DUI reprovant que el Parlament havia pretès “cancel·lar de fet, al territori de Catalunya i per a tot el poble català, la vigència de la Constitució, de l’Estat d’Autonomia i de qualssevol regles de dret que no s’avinguessin al dictat de la seva nua voluntat”.
Investidura telemàtica el gener del 2018: el TC prohibeix la investidura de Puigdemont des de Bèlgica i Torrent ajorna el ple
Després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 convocades per Mariano Rajoy, l’independentisme va mantenir la majoria absoluta. Un mes després dels comicis, s’havia de celebrar el debat d’investidura, però el Constitucional s’hi va immiscir. El 22 de gener, el president del Parlament, Roger Torrent, va proposar oficialment Carles Puigdemont com a candidat a la presidència. Junts per Catalunya havia aconseguit 34 escons, dos menys que Ciutadans i dos més que ERC. Ara bé, quatre dies més tard, el govern espanyol va posar en marxa la maquinària per impedir-ho: el 26 de gener, va presentar un recurs al TC contra la candidatura de Puigdemont argumentant que una investidura telemàtica vulnerava la Constitució i el Reglament del Parlament.
Dos dies després, el Constitucional va prohibir una investidura a distància: va estipular que només seria possible si el líder de Junts estava físicament al Parlament (amb el permís del Suprem) i va prohibir directament que es fessin servir mitjans telemàtics (per exemple, a través de videoconferència) o la delegació de la seva intervenció en un altre diputat. El TC va prendre aquesta decisió per “raons d’urgència excepcional” davant d’una situació “sense precedents” a Catalunya. Finalment, el 30 de gener, malgrat que els tres partits independentistes havien acordat que tirarien endavant malgrat la prohibició del TC, Torrent va decidir ajornar el ple. “El ple se celebrarà un cop assegurem un debat d’investidura efectiu i amb garanties”, va justificar.
Més endavant, el president del Parlament va proposar Jordi Sánchez com a candidat a la investidura, però el Tribunal Suprem li va impedir sortir de la presó (estava en presó preventiva). El tercer nom va ser el de Jordi Turull, que no va poder ser investit en primera volta per la negativa de la CUP i no va poder sotmetre’s a la segona votació perquè Pablo Llarena el va tornar a tancar a la presó després de processar-lo. Finalment, el Parlament va investir el quart candidat proposat: Quim Torra, que va convertir-se en president el 14 de maig.
L’aval a l’article 155: una mesura perquè l’independentisme no “consumés el propòsit de fer fallida l’Estat”
El Tribunal Constitucional també va alinear-se amb el PP quan va donar per bona l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que va impulsar Mariano Rajoy i va comptar amb el beneplàcit del PSOE de Pedro Sánchez. El TC s’hi va haver de pronunciar després dels recursos que van presentar el Parlament de Catalunya i Unidos Podemos. “Les mesures en qüestió no van incórrer en cap inadequació, no sent possible titllar-les d’exorbitants o desmesurades”, va concloure el Constitucional, que va donar per bo un desplaçament “extraordinari, excepcional i temporal” de les funcions de la Generalitat a òrgans estatals i va puntualitzar que el 155 “no pot donar lloc a una constricció o limitació de l’autonomia indefinida en el temps”. Només va anul·lar la regla que privava d’efectes a la publicació oficial de disposicions normatives o actes sense autorització del govern espanyol.
- Va validar l’actuació del Senat: “Va haver de sortir al pas de l’arbitrarietat desplegada pel govern autonòmic amb menyspreu de tota norma que no servís al seu propòsit, soscavant el seu propi fonament constitucional i estatutari”.
- Va veure amb bons ulls el cessament del Govern de la Generalitat: “Es va acordar per restaurar l’ordre constitucional. Perquè els titulars dels càrrecs públics no prosseguissin en la perpetració d’actuacions, ni consumessin el seu propòsit últim de fer fallida l’Estat”.
- Va avalar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions: “S’orienta objectivament a la més ràpida constitució d’una nova assemblea que donés lloc a la conclusió de la intervenció”.
La resposta a la sentència del judici del procés: una cursa a contrarellotge entre el Parlament i el TC
Un altre capítol rellevant de la història recent va tenir lloc quan el Parlament de Catalunya va aprovar un text per respondre la sentència del judici del procés. Quina va ser la cronologia?
- 22 d’octubre | Junts, ERC i la CUP van pactar una moció de resposta a la sentència.
- 28 d’octubre | La CUP va registrar una moció en solitari sobre l’autodeterminació.
- 11 de novembre | Roger Torrent va avançar el ple de l’endemà, que havia de votar la moció de la CUP sobre l’autodeterminació, i el va convocar per les nou del matí (en lloc de les tres de la tarda). Per la seva banda, el Constitucional va avançar mitja hora el ple, que començaria a les 9.30 hores.
- 12 de novembre | El joc del gat i la rata: el ple va aprovar la moció de la CUP i, instants després, el TC anul·la la tramitació del text i reitera els advertiments penals a la Mesa. El Constitucional va dir que havia notificat la decisió onze minuts abans de la votació i el Parlament va assegurar que el correu electrònic havia arribat dos minuts després.
- 26 de novembre | En un nou ple, Junts, ERC i CUP van aprovar la moció de resposta a la sentència i van denunciar la “censura prèvia” del TC.
El vot telemàtic: el TC ha impedit el vot dels exiliats i ha obligat el Parlament a moure fitxa
Una última línia de foc del Constitucional ha sigut el vot telemàtic dels exiliats. En els últims anys, el TC ha sigut molt combatiu contra la possibilitat que els diputats que estan a Bèlgica, com Carles Puigdemont i Lluís Puig, que sí que poden formar part de les llistes electorals, tinguin efectius els seus drets polítics i puguin votar. La darrera ocasió que va pronunciar-s’hi va ser per anul·lar el seu vot delegat durant la constitució del Parlament el juny del 2024. Prèviament, a instàncies del PSC, havia anul·lat el vot a distància de Puig de la passada legislatura després que la Mesa del Parlament habilités un nou sistema com a resposta a una altra sentència del TC. Va adduir que “no concorre cap situació excepcional que permeti exceptuar constitucionalment l’exercici presencial del dret de vot”. Ara bé, sembla que aquestes interferències del TC haurien d’haver acabat perquè la cambra catalana va reformar el Reglament fa un any per blindar els vots dels diputats exiliats.