Els quarters electorals treuen fum aquests dies. Diumenge 26 de maig serà una macro jornada electoral. Hi haurà municipals i europees. I també autonòmiques a tretze comunitats, a totes llevat de Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia. L’última vegada que van coincidir tots aquests comicis va ser fa vint anys.

Què s’hi juga cada partit i com s'armen per la cita? Quines expectatives i estratègies tenen de cara a la conquesta territorial? 

Ara fa quatre anys, la participació a les municipals va pujar tres punts, fins al 58,5%. En xifres absolutes, 3,1 milions de votants i 2,2 d’abstencionistes. Encara existia CiU i els comuns eren uns recent nascuts. La federació nacionalista va guanyar amb comoditat les eleccions a Catalunya. Fruit d’aquells resultats, avui governa a gairebé la meitat de municipis catalans, 439. Va ser, però, una victòria amarga, perquè els convergents van perdre més de 100.000 vots i la joia de la corona, Barcelona. Colau va assolir l'alcaldia contra els seus propis pronòstics.

2015 va ser l’any que el cinturó roig començava a destenyir-se, el del renaixement d’Esquerra i la irrupció de la CUP. I també l'any que Carles Puigdemont revalidava l’alcaldia de Girona, incapaç d'imaginar que al cap de pocs mesos li sonaria el telèfon i la vida li faria un bolc. 

De CiU a JxCat

Només cinc dies després de la constitució dels ajuntaments, al juny de 2015, va consumar-se el divorci de Convergència i Unió. Tots dos partits havien convingut suportar-se fins després dels comicis per evitar una rebolcada. I van acomplir la missió. Tot i perdre 110.000 vots, van salvar els mobles, amb 346 majories absolutes i 3.333 regidors. Aquells resultats es tradueixen avui en més de 400 alcaldies i el lideratge de les quatre diputacions.

Ara, amb Convergència i amb Unió liquidades, el PDeCAT aposta per la fórmula JxCat. És el partit que presentarà més candidatures, unes 900. Serà, per tant, a la immensa majoria de municipis.

A Barcelona els neoconvergents han assumit que els tocarà batre’s amb Esquerra a les urnes -els republicans ja han dit del dret i del revés que de candidatura unitària ni parlar-ne. Confien que el tàndem Forn-Artadi serà revulsiu, avancen en privat que entraran al cos a cos amb ERC i sospiten d'un pacte secret entre Ernest Maragall i Colau per governar junts la capital catalana.

Més enllà de l'ambiciós repte de fer-se amb les regnes de Barcelona, els objectius passen per apuntalar-se com a primera força a Catalunya, conservar les diputacions i les capitals de comarca i provar l'assalt a ciutats importants com Lleida (del PSC) i Berga (en mans de la CUP).

ERC, de pesca al calador metropolità

Els republicans presentaran enguany el màxim nombre de llistes de la seva història, més de 700. Ara fa quatre anys van duplicar vots. I alcaldies. Actualment en tenen 267. Les esperances les concentren a seguir fent forat a l’àrea metropolitana, una de les obsessions d'Oriol Junqueras

Fa molts anys que a ERC treballen per pescar en aquest calador, a costa del PSC i de la vella Iniciativa. És per tant una estratègia a llarg termini, que s'ha evidenciat amb el fitxatge de figures com Gabriel Rufian i les aliances amb plataformes com Súmate i que posa el focus en reforçar l'agenda social. La fórmula passa per posar en valor el seu ADN d'esquerres. Un bon exemple és la candidatura unitària que ultimen els republicans amb Guanyem a la quarta ciutat de Catalunya, Badalona

El resultat de les últimes eleccions els donen confiança. El 2015 van començar a posar les bases de l'assalt metropolità i el 2017 van convertir-se ja en segona força. Aspiren a assolir les 300 alcaldies i guanyar als municipis més grans, els de més de 25.000 habitants. Ara mateix només en tenen tres d'aquestes dimensions: Sant Vicenç dels Horts, Salt i Cambrils.  

El PSC, repintar el cinturó 

Com ja és tradició els últims anys, als socialistes els tocarà centrar-se a contenir les fuites de vot a esquerra i dreta. A evitar que el lila, el taronja i fins i tot el groc continuïn expandint-se per la corona metropolitana. 

Ara mateix tenen 123 alcaldies. L’última, la de Badalona, on fa poc més de mig any van guanyar una moció de censura gràcies al PP i Cs. Hi governen amb només 3 regidors de 27, però ha estat la manera de guanyar visibilitat a les portes de les eleccions. 

Els socialistes ja no són hegemònics al cinturó. A les últimes municipals van perdre les majories absolutes als seus principals bastions -només van resisitir Granollers i Santa Coloma de Gramenet. Des d'aleshores, el PSC ha anat veient com Cs i els comuns els passaven la mà per la cara als seus feus històrics: Cornellà, Viladecans, L'Hospitalet, Gavà, Esplugues o Mollet. Quan hi ha hagut eleccions generals (20-D i 26-J), els socialistes han perdut pes a costa dels comuns. Quan els comicis han sigut al Parlament (27-S i 21-D), la polarització dels discursos en relació a la independència els ha fet punxar en benefici de Cs. 

Sens dubte, el procés ha passat factura al PSC. N'hi ha molts exemples. Un dels més mediàtics va ser l'expulsió del govern de Colau, arran del suport dels socialistes al 155. Aquest arrenglerament amb Rajoy i Rivera va dur el batlle de Terrassa, un dels homes forts del PSC al territori, a estripar el carnet i deixar l'alcaldia. Ara s'hi presentarà en solitari.

Els comuns, conservar Barcelona i minimitzar escissions

L’any 2015 els comuns eren un camp de proves. Un experiment que va culminar amb èxit. El gran trofeu va ser la victòria de Colau a Barcelona; contra els seus propis pronòstics i per la mínima, per 17.000 vots de diferència amb Xavier Trias.

Llavors, arrelaven la campanya en la il·lusió del canvi, l'entrada d'aire fresc a les institucions i la inèrcia del 15-M.

L'espai que lidera Colau ha anat mutant i embolicant-se, i això es va accentuar amb la renúncia de Xavier Domènech. La teoria diu que hi ha un partit mare que és Catalunya en Comú, on estan subsumits ICV, Podem, Barcelona en Comú i EUiA. Però la realitat és que cadascuna d'aquestes formacions es resisteixen a quedar diluïdes dins d'una sola marca i és a nivell local on aquesta lluita fraticida es fa més evident.

Catalunya en Comú treballa amb la idea de presentar unes 200 candidatures oficials i amb la confiança que revalidaran el triomf de Colau a Barcelona. Entre els plans, la seducció dels socialistes desencantats, una fórmula que els ha resultat solvent en anteriors cites electorals. 

Entre els riscos, que com ha passat a tants altres partits abans, el procés els esmicoli. Arreu del territori, les escissions es reprodueixen com a bolets. El corrent sobiranista dels comuns s'ha plantat a diversos municipis. En ciutats importants com Badalona, Girona, Manresa, Vilanova i la Geltrú o Sant Boi es desmarcaran de la candidatura oficialista i optaran per fer llista conjunta amb la CUP. 

Les Candidatures d’Unitat Popular

Tot i que formalment la CUP no va començar a desplegar el seu projecte nacional fins l'any 2009, ja feia anys que funcionava com a coordinadora de col·lectius locals amb la missió de bastir candidatures d'unitat popular. Des d'aleshores ençà, no han deixat de créixer

El 2015 van protagonitzar una autèntica explosió territorial: van triplicar els resultats obtinguts quatre anys abans. Actualment la CUP governa a una trentena de municipis catalans. Les alcaldies més potents són les de Sabadell i Berga, les dues ciutats més poblades a mans dels anticapitalistes. A Sabadell, s'han partit l'alcaldia amb ERC. El tram final del mandat ha tocat a la CUP. 

De cara a aquest 26 de maig, la CUP calcula que tindrà paperetes a uns 200 municipis. I arreu on vagin, intentaran seguir sent el paraigua que albergui plataformes diverses i alternatives. 

L’únic alcalde del PP es jubila

Els populars van enfonsar-se l’any 2015. Van perdre més de 120.00 vots i van quedar-se amb la meitat de regidors. Dels 525 municipis on van presentar candidatura, només van obtenir representació en 153, és a dir, menys d'un terç. 

El PP només va aconseguir una alcaldia, la de Pontons, un poble de 450 habitants ubicat a l'Alt Penedès. Lluís Caldentey n'era alcalde des de fa vint anys, fins que fa un parell de mesos es va jubilar.

Els populars van guanyar folgadament les eleccions a Castelldefels i Badalona, però la resta de partits van agrupar-se per deixar-los a l'oposició. Xavier Garcia Albiol no ha paït mai aquell pacte que ell anomena "de perdedors". Tant és així que ha deixat la presidència del partit a Catalunya i l'escó de diputat al Parlament per centrar-se a recuperar l'alcaldia. I Gènova hi diposita totes les esperances. Pablo Casado, ja ha acompanyat Albiol a fer campanya pels carrers de la ciutat

Cs busca el sorpasso al PSC al cinturó

Tenen només 176 regidors dels més de 9.000 que hi ha arreu de Catalunya. Com ja vénen fent les últimes vegades que hi ha hagut eleccions, intentaran seguir absorbint el votant socialista. I esmerçaran els esforços en l’àrea metropolitana. 

El passat 21-D, els de Rivera i Arrimadas van arrassar a la majoria dels 36 municipis que conformen aquest espai -en el qual hi resideixen més de 3,2 milions de persones. Van fer el sorpasso als socialistes a baluards tan estratègics com L’Hospitalet, Sant Adrià de Besós, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet o Esplugues. La polarització del debat polític entorn del procés els beneficia.  

Cas a part és el que ha passat a Barcelona. La marca Cs no apareixerà enlloc, ja que ha quedat diluïda dins de la candidatura de Manuel Valls. Volien que fos el seu candidat en exclusiva, però ell ha preferit construir una plataforma més àmplia.

Enguany, doblaran el nombre de candidatures respecte les municipals de 2015. Aleshores en van presentar 90, ara seran unes 180. 

Primàries a una cinquantena de municipis

Per bé que el més mediàtic és el cas de Barcelona amb Jordi Graupera, hi ha uns cinquanta municipis més que impulsen primàries entre candidats independentistes, sota l'aixopluc de l'ANC i de Demòcrates. A diferència del que ha passat a la capital catalana, on el gruix dels partits independentistes se n'han desmarcat, arreu del territori la cosa canvia. A L'Hospitalet, per exemple, el guanyador de les primàries és el candidat del PDeCAT. Segons fonts consultades de Primàries Catalunya, es veuen especialment forts a Reus, El Vendrell i Lleida. 

Queden tres mesos pel tret de sortida, però la campanya ja s'ensuma a l'ambient, enverina discursos i condiciona i perverteix acords, enteses i negociacions.