L''efecte Illa' tenia data de caducitat: el 14 de febrer del 2021. Els catalans van pronunciar-se a les urnes i van donar al PSC un empat en escons amb Esquerra Republicana. Ni tan sols una victòria: un empat. El premi de consolació va ser la victòria moral d'haver guanyat en percentatge de vot. Al cap del guru Iván Redondo, present ahir al costat de Salvador Illa, era una idea brillant: repetir la gesta d'Inés Arrimadas, quan va imposar-se amb 36 diputats. De fet, a la seva porra (a RAC1), el candidat socialista se'n posava 35, seguit de Junts amb 31. No ha pogut ser. Salvador Illa no governarà.

A partir d'aquí, a La Moncloa ja han passat de fase: Pere Aragonès serà president –si l'independentisme no es posa pals a les seves pròpies rodes– i Salvador Illa serà el cap de l'oposició. A la nit electoral a Ferraz, els màxims dirigents del PSOE ja tenien coll avall que seria aquest el nou tauler de joc de la política catalana, especialment després d'ampliar-se la majoria independentista al Parlament i que els republicans certifiquessin per escrit que no hi hauria tripartits amb els socialistes, el gran espantall que els ha perseguit. Les promeses d'Illa d'anar a la investidura no són més que fum per a la galeria (si no hi ha discòrdia, el president del Parlament continuarà sent independentista). ERC s'ha empoderat i el PSOE s'ha tornat a quedar sense el control de Catalunya i la seva primera institució. Com a molt aspiren que els comuns es puguin colar a la fotografia del Consell de Govern, però tampoc no sembla fàcil.

L'aposta fallida té un cost. Aquest escenari no era el pitjor que temia el PSOE de Pedro Sánchez. Aquest era la victòria de Laura Borràs en el camp independentista, més procliu a la "confrontació" amb l'Estat espanyol. Però tampoc no era l'escenari ideal, que passava evidentment per una victòria solvent d'Illa que fes explotar les dinàmiques de blocs. Això tampoc no ha passat. En aquest context, ERC té la paella pel mànec, també la de l'estabilitat del govern espanyol. Durant la precampanya, ja van enviar un avís a navegants al Congrés dels Diputats, on van rebutjar el decret de gestió dels fons europeus per centralista i inconcret. Paradoxalment, el govern espanyol va haver de recórrer a l'abstenció de l'extrema dreta de Vox per a poder convalidar-lo i no patir un sonor revés.

ERC té la paella pel mànec, també la de l'estabilitat del govern espanyol

La factura que voldran cobrar els republicans ja la va deixar clara Pere Aragonès en finalitzar l'escrutini: llibertat dels presos polítics i taula de diàleg per enfrontar de debò el conflicte polític. Volen els rèdits que, fins ara, no han obtingut. ERC té el compromís privat d'impulsar els indults als presos polítics, amb la condició que es faci amb la màxima discreció i el menor soroll ambiental possibles, tant de la dreta com de l'independentisme. També té el compromís, votat al Congrés, de reunir la taula de diàleg tan bon punt hi hagi nou Govern. Fa un any que es va reunir per primer i últim cop, un incompliment que pesa molt. Ara des de Calàbria s'agafen a la premissa de l'expresident socialista José Montilla: fets, no paraules. L'estabilitat espanyola passa per l'estabilitat catalana. Recursos com el de la Fiscalia --que depèn de Sánchez-- contra el tercer grau només compliquen les coses.

Aquest mateix dimarts, Gabriel Rufián acabarà de prémer una mica més els cargols al Congrés dels Diputats. Tan sols dos dies després de les eleccions, es debatrà una moció d'ERC que, textualment, insta el govern a "negociar un referèndum d'autodeterminació amb el Govern de la Generalitat de Catalunya com a solució pactada i democràtica al conflicte polític". El resultat és previsible: no triomfarà pel vot en contra dels socialistes. Però pot servir per a tensar encara més les costures del govern espanyol de coalició, si Podemos és coherent amb el seu discurs sobre el conflicte català. La formació de Pablo Iglesias admet que encara no ha fixat la seva posició a hores que es debati a les Corts espanyoles.

Les eleccions d'aquest diumenge han tancat un cicle electoral al conjunt de l'Estat. Pedro Sánchez té al davant dos anys lliures de qualsevol mena de convocatòria electoral. A Madrid s'havia especulat amb un eventual avançament de les eleccions generals si el vent bufava a favor dels socialistes. Però Podemos ha revertit a Catalunya la tendència del País Basc i Galícia. En canvi, l'alternativa, que podria haver representat Ciutadans, va de debacle en debacle. La Moncloa no té avui al·licients per fer saltar pels aires el complex joc d'equilibris de l'actual legislatura.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat