Són boníssimes les fotos de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias que apareixen a totes les portades d’avui, excepte la d’El Periódico, que no toca el tema —molt curiós— i la de l’ABC, que segueix fent d'oficina de propaganda de Ciutadans. La cara d’incomprensió de Sánchez i el posat d’Iglesias provant d’explicar-se a un que ni se l’escolta són tot un retrat de l'actual estat de coses, senyorejat per la incapacitat dels polítics de posar-se d’acord. Més encara, d’escoltar-se. Això per la banda esquerra. A la banda de la dreta passa una cosa semblant: avui se celebrarà el plenari d’investidura de la comunitat de Madrid sense candidat perquè l’anomenat trifachito no pacta. A Catalunya segueix la trifulga dins del bloc de partits indepes. La ciutadania segurament dubta: de què serveix votar si després els polítics no fan la feina?
Quin panorama. Entre tanta desolació, El Punt Avui titula la portada amb l’única cosa segura: la continua repressió de l’independentisme per terra, mar i aire. No s’escapa ningú i no s’estalvia res, inclosa l’estranya, per infreqüent, multa per “mala fe processal” als exiliats Carles Puigdemont i Toni Comín.
Esborrona llegir els subtítols d’aquesta primera pàgina, que mostren l’abast de la càrrega de cavalleria de la maquinària de l’estat. Aquesta és l’única certesa, l’única cosa viva: els aparells judicial, policial i administratiu de l’estat es concentren en la tasca, com un mecanisme automàtic, aliè al transcurs de la vida. Fiat iustitia et pereat mundus. Faci’s justícia encara que s’esfondri el món. Van de cara a barraca sense immutar-se, acomplint un destí cec, sord i mut.
L’efecte que fa és que com major és el desori en les institucions electes, més intensa és l’acció de les institucions no electes. Potser no hi té res a veure. Potser sí. Potser ha de ser així. Potser no. A la resta de portades no en fan gaire cas de la repressió de l'independentisme, tal vegada perquè als diaris ja els hi sembla bé i/o perquè ja han assimilat amb tota naturalitat aquest estat de coses, on els únics poders funcionals són els que no han estat triats a les urnes —i Josep Borrell, esclar. Sura el dubte de si aquest és un estat com cal i la inquietud de no saber qui mana realment.
