El diàleg, sense voluntat política, no ajuda a resoldre els conflictes. Especialment quan les postures estan tan enrocades i inamovibles com el govern monocolor de Pedro Sánchez i el govern de coalició de Pablo Iglesias. Tothom ho admet: la reunió d’aquest dimarts, la cinquena entre els dos dirigents des del 28-A, ha estat un rotund fracàs. Les posicions no només no s’han apropat, sinó que s’han allunyat considerablement. Si volen arribar a bon port, algú dels dos haurà de cedir. Però a les trinxeres s’hi està massa bé com per córrer riscos innecessaris. Sánchez ho té negre per a ser investit el 25 de juliol. La repetició electoral, que tindria lloc el 10 de novembre, és cada cop menys un globus sonda. Catalunya és el principal factor desestabilitzador.

El principal escull ha estat, novament, les cadires. Fins a tal punt que l’entorn del candidat a la investidura no ha dubtat a filtrar que, en la trobada, Iglesias hauria exigit a Sánchez una vicepresidència del futur govern a canvi dels seus vots favorables el juliol. L’entorn del secretari general de Podemos ha desmentit rotundament aquesta informació. Però allà ha quedat com un reflex del gran problema. Sánchez no vol ministres que no pugui controlar i que, en plena sentència del judici de l’1-O, malgrat les promeses de lleialtat, puguin fer implosionar el govern espanyol. En canvi, l’únic salvavides d’Iglesias és justament aconseguir seients en el Consell de Ministres, especialment després de les debacles electorals del 28-A i el 26-M. La desconfiança entre tots dos és recíproca. I si no hi ha acord, la carta de la repetició electoral està sobre la taula.

En aquest mateix sentit, pocs instants després de finalitzar la reunió, fonts d’Unidas Podemos presents a la trobada han assegurat que “Pedro Sánchez ens ha traslladat que portarà el país a eleccions si no compta amb suports a la investidura de juliol”. La realitat és que el candidat a la investidura s’hi ha presentat amb una proposta d’acord programàtic que, segons els d’Iglesias, és una presa de pèl. Els han acusat de voler “imposar unilateralment un govern de partit únic”. I els han avisat que ells també hauran de baixar del burro i cedir. Les posicions són molt dures a Podemos, però també al PSOE.

La número dos de Sánchez, Adriana Lastra, no ha dubtat a fer servir la carta de l'amenaça electoral. A diferència d'Unidas Podemos, sí que ha comparegut públicament després de la reunió, i per atacar el seu "soci preferent", al qui ha acusat de mentir compulsivament. Sense explicitar-ho, amb un "no hi ha segones oportunitats", ha situat la següent disjuntiva: investidura el juliol o el novembre. Lastra ha assegurat que “els únics que fan propostes” són ells i ha lamentat que Pablo Iglesias ni tan sols hi ha respost. Fins i tot, sempre segons la portaveu socialista, aquest dimarts s’ha negat a formalitzar els equips de negociació entre les dues formacions. “Anteposa els noms per a formar govern als continguts i les polítiques”, ha carregat.

El que està clar és que, ara per ara, per a tirar endavant una investidura, els números no donen. Sens dubte, les enquestes electorals, especialment la del CIS però també altres, bufen a favor de Pedro Sánchez, que sortiria molt reforçat d’una nova convocatòria a les urnes. Segons els sondejos, ampliaria la seva majoria i tindria molts menys lligams. En canvi, Pablo Iglesias hi podria sortir perdent i molt. Tindran fins al 23 de setembre per a tractar de reconduir la situació.

Catalunya, factor desestabilitzador

El principal factor de desestabilització entre les dues formacions és, un cop més, Catalunya. Fins ara, tots dos partits han mantingut posicions totalment diferents. I de res no ha servit que Pablo Iglesias hagi repetit per activa i per passiva que no faria del referèndum una “línia vermella” i que donaria a Sánchez el lideratge. Aquest mateix dimarts, la vicepresidenta en funcions Carmen Calvo s’ha felicitat per la renúncia a l’autodeterminació, però li ha respost que no és suficient. Des de Ferraz recorden com, fa tan sols un mes i mig, els representants d’Unidas Podemos a la Mesa del Congrés, Gloria Elizo i Gerardo Pisarello, van votar contra la suspensió dels diputats presos.