La sentència del Tribunal Constitucional avalant la llei d’amnistia va ser la primera pedra d’un costerut camí. Era un pas necessari que ha de desembocar, d’aquí a uns mesos, en l’exoneració total dels líders del procés i ha de permetre, per exemple, que Carles Puigdemont torni en llibertat a Catalunya i que Oriol Junqueras o Jordi Turull puguin tornar a presentar-se a les eleccions. Per aconseguir-ho, tots ells han presentat recursos d’empara al TC en contra de la decisió del Tribunal Suprem de deixar-los fora del perímetre de la norma de l’oblit penal recaragolant l’argumentació per esgrimir que van enriquir-se amb el referèndum de l’1 d’octubre. Tant Pablo Llarena com Manuel Marchena han desoït el redactat, l’esperit i l’objectiu de la llei per mantenir viva la seva croada contra l’independentisme. En canvi, una jutgessa de Barcelona sí que va amnistiar l’exconseller Francesc Homs, que estava acusat de prevaricació i de malversació de fons per haver aprovat despeses de 58.000 euros per promocionar la independència.
En els pròxims mesos, el Constitucional ha de ser la via que permeti a Puigdemont, Junqueras i la resta d’exconsellers de l’1-O que continuen inhabilitats o a l’exili aconseguir l’amnistia plena i total. De moment, el TC ha donat entrada als recursos d’empara dels condemnats: el febrer va admetre a tràmit el dels exconsellers d’ERC (Oriol Junqueras, Dolors Bassa i Raül Romeva), defensats per Andreu Van de Eynde, i l’abril va acceptar el de Jordi Turull, representat per Jordi Pina. La previsió és que d’aquí a dos dies faci el mateix amb els de Carles Puigdemont i Toni Comín, presentats per Gonzalo Boye, i el de Lluís Puig, elaborat per Jaume Alonso-Cuevillas.
Què passarà amb les mesures cautelars sol·licitades per Carles Puigdemont?
Quan a mitjan juliol Gonzalo Boye va presentar el recurs d’empara de Carles Puigdemont, va demanar al Constitucional que anul·li la seva ordre de detenció (i la de Toni Comín) i que ordeni al Suprem que remeti la causa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè resolgui l’aplicació de l’amnistia al·legant que és el tribunal competent. I va presentar una sol·licitud de mesures cautelaríssimes (sense audiència de les parts) o cautelars (en cas de rebutjar les primeres). Finalment, el camí que se seguirà és el segon i, segons ha pogut saber ElNacional.cat, la previsió és admetre a tràmit el recurs i obrir una peça separada per estudiar les mesures cautelars. És el mateix full de ruta que es va seguir amb els condemnats al judici del procés, que van demanar aixecar cautelarment la seva inhabilitació.
A partir d’aquí, la Fiscalia, que és partidària d’amnistiar la malversació des que fa un any Álvaro García Ortiz va imposar el seu criteri, s’haurà de pronunciar sobre la idoneïtat d’aixecar o no l’ordre de detenció mentre el TC estudia el fons del recurs d’empara de Puigdemont. En el cas dels condemnats, el Ministeri Fiscal és partidari de rebutjar les mesures cautelars perquè “no està convocat, ni pròxim a convocar-se” cap procés electoral i, per tant, no es produeix “cap perjudici o dany irreparable”. “El perjudici que es denuncia per al dret fonamental és més hipotètic que real”, va adduir fa uns mesos. La incògnita és saber quina serà ara la seva posició en el cas de Puigdemont, que denuncia que l’ordre de detenció en vigor té una “afectació immediata i de reparació impossible del dret fonamental a la llibertat, amb una afectació directa al dret a la lliure circulació per tot el territori de la Unió Europea” i té una incidència en el “dret a la participació política”, donat que és diputat del Parlament de Catalunya.
Què farà el Suprem després de la decisió del Tribunal Constitucional sobre els recursos d’empara?
Més enllà de les mesures cautelars, la previsió és que abans de finals d’any el Constitucional resolgui els recursos d’empara dels líders del procés, cosa que obrirà la porta al retorn en llibertat de Carles Puigdemont a Catalunya. Fins que no arribi aquella decisió, des del Suprem al·leguen que ens trobem en un “impàs”. Presumiblement, el TC dictaminarà que la malversació de l’1-O entra dins de l’amnistia i que, per tant, la norma de l’oblit penal s’ha d’aplicar íntegrament als exiliats i als condemnats. Després del veredicte del TC, serà el Suprem qui tindrà l’última paraula per aixecar les ordres de detenció i les inhabilitacions. “Es farà el que digui el Constitucional”, asseguren ara com ara fonts d’alta jerarquia del Suprem consultades per ElNacional.cat. Sembla que tanquin així la porta a dilatar encara més l’aplicació de l’amnistia als líders del procés. Però no es pot donar per fet.
I és que el Suprem tindria un darrer as a la màniga: tornar a recórrer al TJUE. “En qualsevol moment es pot anar a Europa per qualsevol cosa”, avisen les mateixes veus. No detallen quin serà el full de ruta després de la sentència del Constitucional i asseguren que l’actuació del Suprem dependrà de què digui i com ho digui tant el Constitucional com el TJUE en les sentències del Tribunal de Comptes i del TSJC. Un altre jutge manifesta que no tindria sentit aixecar l’ordre de detenció si es decideix preguntar al TJUE i una altra veu verbalitza que seria estrany tornar a elevar una consulta a Luxemburg si ja ha respost.
Sense anar més lluny, fa cinc mesos, en una conferència a Granada, Pablo Llarena va defensar el paper del Suprem: “La funció del Constitucional és decidir la constitucionalitat o no constitucionalitat d’una llei. Decidir l’àmbit d’aplicació d’una llei no correspon al Constitucional, els toca als tribunals”, va justificar. “Jo he proclamat davant dels mitjans que tenia el convenciment personal que no té cap recorregut qualsevol recurs d’empara sobre aquest aspecte”, va afegir. I fa un any, la Sala Penal del Suprem va avisar que una “interpretació” del TC que “estimés que el delicte de malversació és amnistiable” els “obligaria en el futur a suscitar la qüestió prejudicial” davant del TJUE.
De fet, aquest dubte raonable també el va explicitar el juliol el vicepresident del TJUE, Thomas von Danwitz, durant una de les vistes sobre l’amnistia: “He cregut entendre que el Constitucional sembla insinuar que tota qüestió del dret de la Unió ha de dirimir-se abans de recórrer al TC i que, després, el jutge ordinari ja no podria dirigir-se al TJUE”, va expressar. “M’agradaria que dissipés els meus temors en aquest sentit i em digui si no es pot fer aquesta lectura d’aquesta sentència”, va preguntar a l’advocada de l’Estat, Andrea Gavela. Ella va respondre que aquesta no és la lectura que es desprèn de la sentència, però va puntualitzar que “idealment” la qüestió hauria de ser prèvia. Tanmateix, hi ha un precedent a tenir en compte: fa dos mesos, l’Audiència de Sevilla va portar al TJUE les sentències del TC sobre el cas ERO (va revocar les condemnes a Manuel Chaves i José Antonio Griñán) pel “risc sistèmic d’impunitat” i va suspendre l’execució de les sentències del Constitucional. L’interrogant és si el Suprem podria fer el mateix amb l’amnistia.
Quin impacte tindrà la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea?
Tres jutges de la Sala Penal del Suprem consultats per ElNacional.cat coincideixen a subratllar el paper que tindrà el veredicte del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les qüestions prejudicials que s’hi han presentat. Les dues amb més repercussió són la del Tribunal de Comptes i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que interroga sobre la malversació atribuiïda a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó. També n’hi ha dues més de l’Audiència Nacional sobre els CDR de l’operació Judes i d’un jutge de Vilanova i la Geltrú sobre un cas de llaç groc. “El TJUE fa doctrina jurídica vinculant”, recalca un destacat magistrat, que puntualitza que les conclusions a les quals arribi la justícia europea “s’han d’interpretar”. “El TJUE pot tenir incidència, però no és automàtic”, afegeix un altre jutge.
Fa dos mesos, la gran sala del TJUE (formada per quinze magistrats) va acollir la vista sobre la qüestió prejudicial del Tribunal de Comptes, que va preguntar si l’amnistia és “compatible” amb el dret de la Unió Europea per aplicar o no la norma de l’oblit penal a Artur Mas, Carles Puigdemont i una trentena d’excàrrecs dels seus governs. En total, els reclama 5,3 milions d’euros per despeses de l’1-O i de l’acció exterior de la Generalitat. S’espera que la sentència arribi a la tardor o a finals d’any. Abans, es coneixerà l’opinió de l’Advocat General del TJUE, que serà un primer termòmetre. És el mateix que aquesta setmana ha donat per bo que es retirés la immunitat a Puigdemont com a eurodiputat.
Un dels principals arguments que hi ha a sobre la taula és el que va manifestar la Comissió Europea, que va esgrimir que el cas no afecta el dret comunitari i va descartar que el referèndum afectés els interessos financers de la UE. A més, va proposar al tribunal de Luxemburg que es declari incompetent i que siguin els tribunals espanyols els que resolguin la qüestió. Malgrat que va sostenir que l’amnistia no respon a un “objectiu d’interès general”, sinó que “sembla ser una autoamnistia” per arribar a un acord polític, va replicar que l’argumentació del Tribunal de Comptes “no mostra un vincle prou directe entre les il·legalitats en qüestió i els recursos propis de la Unió”. I aquesta justificació és la que pot tenir efectes favorables per als líders independentistes.
La Comissió Europea rebat els arguments del Tribunal Suprem sobre els interessos financers de la UE
Un dels passatges rellevants de l’exposició que va fer la Comissió Europea durant la vista té a veure amb els interessos financers de la Unió Europea, que xoca frontalment amb un dels arguments del Suprem per denegar l’amnistia a Puigdemont. Per la Sala d’Apel·lació del Suprem, que va avalar la decisió de Pablo Llarena de no aixecar l’ordre de detenció de Puigdemont, la voluntat d’independència “va comprometre els ingressos i les despeses” de la UE, ja que el naixement d’un nou estat tindria “repercussió immediata en els ingressos compromesos” per Espanya en el pressupost comunitari.
Ara bé, la Comissió Europea va contestar que la disminució de la Renda Nacional Bruta d’un estat membre “provocada per la secessió il·legal i unilateral” d’una part del seu territori “no sembla que constitueixi un perjudici prou directe per a la protecció” dels interessos financers de la Unió Europea i va esgrimir que els afectats pel Tribunal de Comptes “no tenen autoritat per recaptar i posar a disposició” recursos propis de la UE. “Que un estat membre decideixi retirar-se de la Unió o que una regió d’un estat membre proclami la seva independència comporta indubtablement una pèrdua d’ingressos per al pressupost de la Unió”, va afegir. “No obstant això, tal pèrdua és la conseqüència lògica de la retirada/independència (atès que el territori ja no està subjecte als tractats i no contribueix financerament a la seva aplicació) i no un incompliment de l’obligació que incumbeix els estats membres de protegir els interessos financers de la Unió”, va postil·lar.