"Amb un poder absolut, fins i tot a un ruc li és fàcil governar"
Lord Acton
D'ençà d'un temps corre un rum-rum soterrat, i no tant, que apunta a Óscar Puente com a candidat a successor. Una mena d'imitació del costum de l'adopció política dels cèsars quan no tenien descendència o en desconfiaven. N'hi ha per llogar-hi cadires, certament, pretendre que un home amb aquesta manca de tarannà, amb la seva gestió deficient, amb aquesta agressivitat verbal, amb el seu desenfrenament per atacar fins i tot els governats pugui aspirar a encapçalar un dels partits sistèmics cridat a passar a liderar l'oposició o a governar si s'escau. És clar que en aquest últim cas no caldria successor, certament, llevat de disposició final dels tribunals.
Però jo fa temps que em vaig prometre no prendre'm de broma cap d'aquestes propostes. Ja vaig fer-ho el primer cop que un socialista canari em va xiuxiuejar la possibilitat que Pedro Sánchez arribés a ser secretari general. Per creure-s'ho, i menys jo, que ja hi havia coincidit en tertúlies en què no era la veu més destacada, malviatge. Doncs ja veuen la meva ingènua incredulitat on va acabar, amb un paio en què alguns volen veure la reencarnació del líder auri. O sigui que això d'Óscar Puente com a aspirant a secretari general o a president del govern espanyol, que fa uns anys hauria despatxat amb un "i un be negre!", ara em causa més inquietud que una altra cosa. Una personalitat com la d'aquest tipus no ens permetria sortir d'aquest infern de diatribes, invectives i inacció, però ni a Feijóo ni a cap altre governant, del territori que fos.
Hom diria que és impossible que aquest país arribi encara més avall en la qualitat dels seus lideratges, i la veritat és que no depèn del país, sinó d'aquesta cosa funesta anomenada primàries que va importar l'esquerra —amb un clar afany provincià— del sistema nord-americà, en el qual, per cert, ja fa un temps que paguen el malestar que s'encimbelli com a candidat algú per la imatge que ofereix, sense que els seus iguals i companys de partit, que coneixen més bé que ningú el pa que s'hi dona, puguin aturar-lo.
Entre si sí i si no, ell no es talla de donar pàbul a aquestes interpretacions i ho fa, sens dubte, amb una certa aquiescència del One i la mirada avisada de Félix Bolaños, que, segons es deia, també tenia aspiracions, encara que no té fusta sinó de segon maquiavèl·lic. A la militància, en Puente els fa trempar, els aixeca, els inflama i, pel que sembla, això és el màxim que es busca en aquests temps. Déu n'hi do amb la militància! El que ens ve al damunt pot ser demolidor.
O sigui que mentre Sánchez donava mans i es personava als incendis amb fusta de líder sense suport parlamentari, Puente es va ocupar d'incendiar. Adoptant, amb dificultat, gest d'estadista, va retreure la conducta als que ara diuen que la catàstrofe incendiària no és el moment per cercar culpables i, si no m'erro, això ho ha dit fins i tot el seu cap. Ens ho diu, sense que se li escapi el riure, el paio que —després d'un accident ferroviari del seu negociat en què van morir 46 persones— ens deia que "davant una desgràcia d'aquestes dimensions, l'últim que podem fer és tirar-nos els plats pel cap". Ara, però, afirma que precisament aquest és el moment d'iniciar la baralla política i clavar-li plantofada a Ayuso i a qui passi per davant. El que va rugir en el seu dia, quan es va conèixer el problema a la via, "jo no faig les soldadures", i el que a hores d'ara no ha assumit la més petita responsabilitat ni per aquell sinistre ni pel desastre permanent en què té sumit el ferrocarril de totes les distàncies. "Només l'estiu passat, el 30% de les incidències ferroviàries d'aquest país van tenir com a origen els incendis que es produeixen a les zones pròximes a les vies", així que ja saben, no li fumin el sol al cap amb el tercermundisme dels trens. Sempre hi ha algun lloc on espolsar-se la culpa.
Menteixen igual, incompleixen igual, mal gestionen igual, i aquest, a més a més, ho fa escopint-nos a l'ull mentre ens empenta
I és que els va saber greu que la presidenta madrilenya s'adonés aviat que estava davant d'un incendi en què no només calien mitjans nacionals, sinó fins i tot internacionals. Ayuso no és santa de la meva devoció, però en això va fer cas als especialistes, que tenien raó. "Ara han posat els ulls en l'UME com la solució als seus problemes. L'UME ja s'ha convertit en el servei d'extinció d'incendis de totes les comunitats autònomes", va bordar Puente. L'Estat és seu i ens ho estan demostrant. De qui i per a qui es creu aquest indocumentat que és l'UME? Qui la paga? A quins ciutadans serveix? "Exigeixen que aquesta ajuda es presti sense dir ni piu", va afegir. No és una ajuda, beneit, és la utilització dels recursos que paguem tots i es presta com ordenen les lleis i amb l'esperit de col·laboració que és degut a un governant decent. Si no visquéssim en un fangar, no caldria cap pacte d'estat, n'hi hauria prou treballant amb solvència i un objectiu comú. Com que vivim en un fangar, no és possible cap pacte amb qui els incompleix tan bon punt es gira.
Podria continuar. Els vuit minuts de la seva al·locució tuitera van tocar totes les cordes de la inanitat moral, la manca de responsabilitat, la falta de respecte per l'adversari polític, la disfòria psicològica, el desvergonyiment i tots els adjectius que se'ls acudeixin per a qui només hauria d'estar governant casa seva, si és que pot. No vaig tenir la desgràcia de gaudir-la tota. A mi, com a desenes de milers de ciutadans, el ministre amb aspiracions ens ha bloquejat a la xarxa social. En el meu cas, ho va fer bàsicament per poder assetjar-me, faltar-me i posar en dubte la meva professionalitat sense que li pugui respondre. Recordin que em va haver d'emparar l'Associació de la Premsa. En altres, simplement perquè el ministre només tolera i es deu als seus correligionaris i creu que la seva alta dignitat i la del govern espanyol és un corral que només franqueja el pas als amiguets, de la qual cosa ja en tenim proves de sobres.
Aquest espècimen diu que aspira a succeir l'altre. Menteixen igual, incompleixen igual, mal gestionen igual, i aquest, a més a més, ho fa escopint-nos a l'ull mentre ens empenta. La veritat és que estan força desesperats. Tant que ja no conserven ni el més petit bany de respecte a la veritat i cortesia institucional o real. Mentre aquest ataca, l'altre s'acomiada camí a les seves vacances interminables, explicant-nos amb veu mel·líflua el de sempre: que el persegueixen, que el seu germà i la seva dona són grans professionals, que l'economia va millor que mai i que el tema de Plus Ultra va ser irreprotxable. I això que sap el que li ve al damunt.