"El crim impune infecta la ciutat, però l'innocent condemnat i el crim massa castigat no la taquen menys"
Albert Camus

Poc hauria pensat Luis García Berlanga quan va rodar la seva premiada pel·lícula, que en el futur es perfilarien temps tan complicats per a la llibertat. En els últims dies se'ns acumulen sobre l'actualitat un munt de debats que semblen remetre'ns a qüestions tècniques i incomprensibles, que exigeixen que especialistes en Dret ens expliquin una cosa o la contrària, que tot és possible en aquest camp, quan al que assistim és a l'acció conjunta de dos fenòmens de l'època: el populisme punitiu i la tendència creixent a criminalitzar i silenciar ideologies i idees, és a dir, a dominar les llibertats polítiques i d'expressió sense les quals és impossible una veritable democràcia. I amb salves i aplaudiments.

Em declaro des d'aquí, perquè no hi hagi equívocs, partidària radical de la llibertat d'expressió. A la bandera que jo onejo només escriuria "Favor Libertatis", que és la manera maca i breu d'escriure des de fa segles en llatí la frase "En el dubte, a favor de la llibertat." Vivim el temps dels que no tenen dubtes i, el que és pitjor, dels que pensen que el Codi Penal arreglarà tots els mals socials, polítics, emocionals i fins i tot personals. Ho inscrius al BOE a través d'una llei i el miracle es produeix. Quina pena tornar a aquest discurs, donant-li a sobre carta de modernitat. L'esquerra radical amb el càstig a la mà. Qui ho hagués dit!

Correm un veritable risc d'involució de llibertats quan és tan fàcil anar a la presó per reprimir ideologies i idees, per molt nocives o repugnants que ens resultin. Pensar, creure, desitjar no és fer i soc de les que radicalment considera que aquest afany per multar, castigar i penalitzar actes de pensament o d'ideologia és molt perillós. Governant Rajoy vam veure les ràtzies contra rapers i cantants, la utilització espúria del dret penal contra polítics catalans. Ara, amb un govern d'esquerres, veiem com es pretén multar per cantar arnosos himnes feixistes i aixecar les mans i, fins i tot, estudien portar-ho a la Fiscalia per si hi hagués delicte d'odi. Jo odio els delictes d'opinió i pensament, ja els ho dic. Em resisteixo a donar suport que s'estengui com una hidra aquest concepte del sentiment ferit fins a convertir en delicte la blasfèmia i la dissidència. Quina cosa més moderna!

En un país en el qual la Constitució permet que els dos partits convocants de les manifestacions autoritzades del 20-N siguin legals —tant Falange com el Moviment Catòlic Espanyol— té sentit que una llei de memòria democràtica permeti perseguir-los per com ho van fer? A mi em fan molt fàstic, ja li ho dic, però són quatre i s'estan extingint. Han estat per allà de forma residual tota la democràcia i aquí som. Jo vaig més enllà. On serà el límit del que es pugui dir o no en aquesta democràcia? Ho veig clar quan es tracta d'impedir actes i fets execrables i que afectin persones o béns, però dir? Cantar? No em val aplaudir que això es reprimeixi quan és contra els que em repugnen ideològicament. No em convenç allò de si ho diuen ho faran. Qui diu qui repugna? Els altres? A uns els repugna el que diuen els abertzales o els independentistes catalans, però no els repugna el Cara el Sol. A d'altres els treu de polleguera el braç en alt i volen que no es penalitzin els ongi etorri. No és que l'equipari, només descric. Enaltiment, exaltació, adoctrinament, conceptes massa indeterminats i massa relacionats amb la llibertat d'expressió per no donar problemes. Al final, qüestions que deixen massa al criteri de segons qui la repressió. Jo soc de les que opinen que mentre no es faci res, mentre no es causi mal real, mentre no es passi a l'acció, gairebé és millor deixar que cadascú pensi el que vulgui i canti el que li doni la gana. No podem restringir les llibertats per no ferir sentiments perquè obrim una capsa de Pandora letal.

La moda ara, pel que sembla, és incloure en les mateixes lleis sancions administratives per als que es manifestin contraris als mateixos textos. Aquesta és una de les coses inacceptables que ens portarà la Llei Trans de Montero si algú no hi posa remei. La Llei de Memòria Democràtica també estableix fortes sancions administratives. La sanció administrativa suposa que primer et sancionen —segons el criteri de qui governi— i després ja et gastes en advocats i te'n vas a la jurisdicció contenciós-administrativa a veure si un jutge diu que és un abús el que t'han fet. Fins i tot es pot pretendre, com fa la futura Llei Trans, invertir la càrrega de la prova i que tu demostris que en les teves paraules no hi va haver transfòbia. En essència, el càstig administratiu no és més formidable en aquests casos que en la llei mordassa.

L'afany punitiu, el populisme penal, sembla no esgotar-se en unes ideologies. Fa ja unes dècades que el dret a castigar de l'Estat s'està radicalitzant i que una voluntat de castigar envaeix les societats democràtiques. En l'exposició de motius de la Llei de Benestar Animal es diu expressament que un dels objectius de la norma és elevar per sobre dels dos anys el delicte de maltractament animal perquè entrin a la presó els condemnats i no es pugui suspendre o substituir. No sembla gaire progressista pensar que és millor empresonar un delinqüent primari per maltractar un animal que reeducar-lo per altres mètodes i que sembla indicar que només la presó és un càstig i no la multa o els serveis a la comunitat. I atenció també a les deficiències respecte a la proporcionalitat de les penes en aquesta norma de les que ja estan avisant.

Davant una temptació de castigar sense mesura, la meva opció preferida és la de no castigar. Abans de córrer el risc que uns o altres governants tinguin la clau per emmordassar segons quines idees polítiques, prefereixo que siguin expressades encara que amb el meu disgust més gran.

Favor libertatis o tots a la presó? Triïn la seva pel·lícula.