Una mostra clara de tracte superficial amb els referents és la caricatura d’aquests mateixos referents. Amb Antoni Gaudí ha passat que la profunditat del personatge —que alimenta la profunditat de l’obra— ha quedat relegada a l’estudi d’acadèmics i erudits, però en la socialització del personatge s’ha donat una simplificació i distorsió que, diria que durant dècades, ha mantingut la figura del de Reus (o Riudoms) lluny dels seus compatriotes. Aquí, l’admiració del món per l’arquitecte de Déu no ens ha jugat a favor. Bé, no és ben bé l’admiració del món el que no ens ha jugat a favor: és la manera com alguns han decidit monetitzar aquesta admiració, que ha afavorit la distorsió a què em referia a l’inici. Si sempre és un producte a la venda, mai no és nostre del tot.
La comercialització i la turistificació de la capital s’han creuat amb el lloc que donem a Gaudí al nostre imaginari com a catalans. I com a cristians catalans. Arribant-nos-en pràcticament el mateix que arriba a l’estranger que duu la càmera de retratar penjada al coll, potser és el moment d’admetre que no l’hem espremut prou com a referent polític, ni com a referent espiritual, ni com a referent estètic. Amb Antoni Gaudí no només ha passat això, no només hem acceptat de relacionar-nos-hi com un mer decorat per al gaudi aliè, ans també ens hem resignat a tallar la projecció que té aquell que fa de referent: la de la referència. La de la fertilitat per a continuar essent. Hem deixat que se’ns buidés a les mans i això l’ha xaronitzat, i l'ha deixat indefens contra els deliris dels espanyols. Alguns d’ells, com Juan José Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí, fan feina des de l’acadèmia perquè prengui la idea que era el boig de la burgesia, l’arma de l’Església contra les classes populars. Burgesia i catalanitat, eh? El clímax de l’originalitat.
Potser és el moment d’admetre que no hem espremut prou Gaudí com a referent polític, ni com a referent espiritual, ni com a referent estètic
Quan hom no sap què té entre mans, és més susceptible de deixar que els altres l'hi potinegin. Amb Gaudí, com amb tants esdeveniments històrics, com amb tantes personalitats nostrades del món de la cultura, de la política, de l’Església, de l’art, com amb tants mons ideològics que han fet bategar el país, la distància que la condició de nació minoritzada basteix entre nosaltres i el nostre passat ens impedeix entendre quin és el nostre lloc com a catalans en el present. Escrit així, sembla un esdeveniment casual, però és instigat i aprofitat per la nació que vol assimilar-nos. I per una manca d'autoestima que sovint furga l’assimilació mateixa. Si tractem Antoni Gaudí com un ou ferrat on tothom pot sucar pa, el rovell es torna eixorc.
La inauguració de la torre de Jesús, així com la visita papal que n’ha estat conseqüència, ha recordat a molts catalans que la seva catalanitat ve d’un lloc llunyà, que té unes arrels fondes, que la seva identitat és plena. Creients i no-creients, en l’obra de Gaudí que aquests dies ha estat al centre de les converses, dels programes de televisió i de les tertúlies de ràdio, hi hem pogut reconèixer de nou la profunditat i la complexitat que fan l’arquitecte, però també la profunditat de tot allò que fa que avui puguem dir-nos catalans. I tot això sense estalviar-nos la polèmica dels cantaires, és clar: no hi ha manera d’ofegar el conflicte, sempre s’acaba manifestant. Tornar Gaudí a la referència i a la centralitat és, en realitat, tornar al nucli d’allò que som i reconèixer-nos una manera pròpia de mirar el món i la vida mateixa.