És una gran satisfacció veure com Gaudí continua marcant el pols del país. Quan dic Gaudí, vull dir la seva gran obra, la Sagrada Família, que alguns cínics (el que jo anomeno mones sense Pasqua) encara pretenen diferenciar de les seves altres creacions, perquè ja no saben com fer-s’ho per dissimular el seu mal gust i la seva nul·la capacitat de percepció. El que més m’avergonyeix és que l'any 2026, el de la culminació (que no finalització) del temple, encara no hàgim culminat res de semblant a la independència i encara hàgim de suplicar que es faci servir el català durant la benedicció. Però, com a mínim, el nostre arquitecte va deixar en pedra (i en paraules) un testimoni tan immortal, tan arrelat a la història del país i a la causa nacional, que és impossible escapar-ne per molta sotana del cardenal Omella o per molta propaganda espanyolista que ho intenti. No s’hi escarrassin més: si es vol tenir una Sagrada Família a Barcelona, és a dir, una fita de l’arquitectura universal i un incomparable reclam turístic i cultural, no només caldrà passar comptes amb el cristianisme (si no, que provin de fer una catedral laica a l’alçada) i, sobretot, caldrà passar comptes amb Catalunya.
A la cerimònia de la setmana que ve vindran dos caps d’estat: a un d’ells, Gaudí li hauria donat la benvinguda i li hauria enviat el mateix missatge que ara li ha fet arribar la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat (juntament amb Òmnium, l’ANC i el Consell de la República). A l’altre cap d’estat li hauria donat, simplement, l’esquena. Per tant, és un orgull que, de tant en tant, la simbologia i la litúrgia recordin al món que, per damunt del beautiful i el wonderful, la Sagrada Família és el temple de Catalunya i que el seu impacte universal no deixa de treure-li el caràcter de parròquia de barri, de poble (concretament del Poblet). És aquest poble de cada dia, amb roba estesa al terrat i estelada estesa al balcó, qui acull i fa d’amfitrió de l’esdeveniment. Com deia Gaudí, “el poble fa el temple i s’hi emmiralla”. Potser no som un estat, però som la nació que acull i també la nació que alça, la nació de Gaudí, i això mereix un tracte no menor: que no succeeixi com amb la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics, on vam sentir sonar "Els Segadors" mentre els reis d’Espanya entraven a saludar i només va haver-hi respecte oficial, amb posició solemne, quan va sonar l’illetrat txinta-txinta.
Potser no som un estat, però som la nació que acull i també la nació que alça, la nació de Gaudí, i això mereix un tracte no menor
Dit això, el Vaticà sabia de sobres on es ficava, i no crec que hagués de caldre la intervenció episcopal, ni tan sols la diplomàtica (què dimonis hi va anar a fer, el president Illa, a la Santa Seu, si no va fer això?), ja que se suposa que un estat sobirà com aquest té prou història, prou assessors i ambaixadors i nuncis per saber perfectament sobre nosaltres i sobre la vida de l’arquitecte. Però si calia la intervenció política, també hauria estat una oportunitat d’or per a Pedro Sánchez per a no limitar-se a buscar la foto “anti-Trump” amb el Papa i buscar també la tan invocada defensa de la plurinacionalitat. Ni una paraula, però. Ni una declaració sobre el tema, tampoc, per part del batlle de la capital catalana. Deu continuar pensant que aquestes són causes menors, pintoresques, antiquades: no passa res, també per a aquesta mena de pecats mortals s’erigeix el temple expiatori.
Els europeus vivim en una societat molt laïcitzada, i un cop vist com es gasta el fanatisme religiós als Estats Units i a l’Orient Mitjà, només puc fer que alegrar-me’n. Ara bé, quan toca fer el pòster de Barcelona o construir terceres pistes per a l’aeroport, o treure pit per les grans belleses arquitectòniques que ofereix la ciutat, tothom ajup el cap damunt la indiscutible i irreductible potència de la Sagrada Família. No hi ha laic o agnòstic que no s’hagi sentit burxat, aquests dies, per la polèmica lingüística que envolta Sa Santedat. A tots, creients i no-creients, ens ha agafat un “la Sagrada Família que no me la toquin” que s’assembla molt a conjurar-nos contra una profanació. No sé si, finalment, el líder dels capellans farà la benedicció en la llengua de Gaudí o bé si la farà “en cristiano”, però sí que ha quedat clar que no veure el problema és impossible. Com també deia Gaudí, la mar i la llum mediterrània sonen una admirable qualitat de percepció. La resta és fer com els ciclops, no tenir més d’un sol ull, o allò que fan els espanyols: veure perfectament el problema però no provar de resoldre’l. Vós mateix, Lleó. Teniu el poder de fer una cosa o l’altra, però som nosaltres els qui tenim el poder de muntar un cristo.