Carles Puigdemont ja s'atreveix a imaginar el retorn. Encara amb prudència, sense donar-lo per fet i després de gairebé nou anys en què ha après a conviure amb la possibilitat que l'exili pogués durar tota la vida. Però ara, quan per primera vegada la tornada a Catalunya sembla una possibilitat més tangible, el 130 president de la Generalitat sap què voldria fer abans que res: tornar a sentir en el 2026 el país que va deixar enrere el 2017. Assegura que té un pla, que encara no vol desvelar. Però ja té al cap què quan pugui tornar recorrerà el país per "tocar-lo, olorar-lo, sentir-lo i retrobar-se amb la seva gent" i, només després d'haver pres el pols a la Catalunya que trobarà, decidir quin ha de ser el seu futur polític. Així ho explica en una entrevista excepcional a The Sunday Times, la primera que concedeix a un mitjà en un any, feta a casa seva a Waterloo, on es fotografia amb el seu gat Nino i desgrana els seus pensaments però també sentiments més personals, sense obviar els aspectes més candents de l'actualitat política, com el moment actual de l'independentisme, les relacions amb Sánchez, la corrupció, Ceuta o Palestina.
The first thing I’ve proposed, if I can return — which [remains] to be seen — is to immerse myself in today’s Catalonia. That is my first intention: to breathe it, to touch it, to listen to it — and see for myself.
— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) September 20, 2026
📲 Interview with @thetimes: https://t.co/mv6RJRjfSQ pic.twitter.com/9LFcncJmHF
Tornar a un país que ja no és el mateix
Aquest estiu, Puigdemont ha llegit Goodbye to All That, del novel·lista britànic Robert Graves, que es podria traduir com "Adeu a tot això". El llibre explica, entre altres coses, el retorn de l'escriptor britànic després de la Primera Guerra Mundial i la sensació de trobar un país diferent del que havia deixat. La lectura l'ha fet pensar. Quan Graves va tornar, explica Puigdemont, "no podia tornar a l'Anglaterra que havia deixat perquè ja no existia". El llenguatge, el debat públic i la societat havien canviat. "No vull dir que això m'hagi passat a mi", puntualitza, però immediatament admet l'evidència: gairebé una dècada deixa empremta.
The Sunday Times assegura que Puigdemont podria estar de retorn a la seva "estimada Catalunya" per Nadal. El president a l'exili somia amb el dia que podrà tornar a trepitjar terra catalana, abraçar els seus, retrobar i retrobar-se amb un país que sap que serà molt diferent del que va deixar. No parla d'un gran acte polític, ni d'un discurs, ni d'una entrada triomfal. Parla de coses molt més senzilles: anar al mercat, tornar al futbol, sentir les olors del Mediterrani. Recuperar, en definitiva, una quotidianitat que el temps i l'exili li han pres. Perquè Puigdemont és conscient que no podrà tornar exactament al país que va abandonar. "Han passat nou anys", admet. Tot i els seus esforços per mantenir-se informat i connectat amb Catalunya, reconeix una distància impossible de superar des de Bèlgica: "No respiro la realitat d'allà. La Catalunya actual no és la mateixa que quan vaig marxar". Per això ja s'ha fixat una primera missió en cas que pugui tornar: "Submergir-me en la Catalunya d'avui". I ho resumeix amb una frase que converteix la tornada en alguna cosa gairebé física: "Aquesta és la meva primera intenció: respirar-la, tocar-la, escoltar-la i veure-la per mi mateix, submergir-me en la realitat i sentir l'essència del país". Puigdemont vol escrutar la Catalunya del 2026 amb els seus propis ulls.
"No em penedeixo de res"
La dimensió humana de l'entrevista no impedeix que Puigdemont revisi políticament el que va passar la tardor del 2017. Al contrari. Quan The Sunday Times li pregunta si se'n penedeix, la resposta és taxativa: "No em penedeixo de res". "Estic orgullós del que va fer el poble de Catalunya. Vam derrotar Espanya democràticament", sosté sobre el referèndum de l'1 d'octubre. "Hi va haver un referèndum. El vam guanyar, el vam organitzar i, malgrat la violència policial, el vam celebrar. I això quedarà a la història perquè vam pujar alguns esglaons en el nostre camí cap a la independència".
El diari britànic recorda que Puigdemont ha estat detingut durant aquests anys a Alemanya i a Sardenya, però que ha pogut continuar vivint i movent-se per bona part d'Europa. A Espanya, en canvi, continua vigent l'ordre nacional de detenció perquè el Tribunal Suprem manté que la malversació que se li atribueix no queda emparada per la llei d'amnistia. El jutge instructor Pablo Llarena va tornar a rebutjar aquesta setmana aplicar-li l'amnistia per malversació i va mantenir l'ordre de detenció, tot i deixar clar que la decisió pot revisar-se en funció del que resolgui el Tribunal Constitucional. El Constitucional té damunt la taula diversos recursos sobre aquesta interpretació de la malversació, en un debat que pot acabar determinant també el futur judicial de Puigdemont. És aquest moviment judicial el que fa que la possibilitat d'un retorn, encara incerta, ja no sigui només una hipòtesi llunyana. The Sunday Times presenta Puigdemont, de fet, com un home que comença a contemplar que la porta de Catalunya pugui obrir-se després de gairebé nou anys.
Un independentisme que no dona per derrotat
Malgrat els anys d’exili i la caiguda del suport a la independència que reflecteixen diverses enquestes, Puigdemont rebutja la idea que el moviment independentista estigui esgotat. Davant les dades que situen el suport a la secessió clarament per sota dels nivells del 2017, respon que "tot depèn de l'enquesta que s’analitzi". Segons explica, els estudis interns de què disposa Junts ofereixen una fotografia diferent i apunten que, en cas d’un referèndum acordat amb l’Estat, el 'sí' a la independència podria imposar-se. "De vegades, les nostres anàlisis internes indiquen que, en cas d'un referèndum acordat amb l'Estat espanyol, guanyaria l'opció de la secessió", afirma. Puigdemont continua, per tant, situant el referèndum pactat com la prova definitiva que, a parer seu, permetria mesurar la força real de l’independentisme.
Sánchez, la corrupció i la desconfiança
Puigdemont dibuixa també una Espanya marcada, segons ell, per una "profunda divisió política i social" i per un problema de corrupció que qualifica d’"estructural" i "sistèmic". Admet que hi ha casos reals que han de ser investigats, però sosté que moltes ofensives judicials no tenen tant l’objectiu de netejar el sistema com de desgastar qui governa. En aquest punt, introdueix un matís significatiu sobre Pedro Sánchez. Considera que hi ha "abusos evidents" en algunes investigacions que afecten el seu entorn i afirma que el tractament judicial dispensat a Begoña Gómez li sembla excessiu. "Crec que el que li han fet a la seva dona és un abús. Però existeixen raons reals per aquests casos". Però això no es tradueix en confiança política. Al contrari: Puigdemont es mostra profundament escèptic amb Sánchez i ve a sostenir que no és un dirigent de qui es pugui fiar plenament, perquè actua sobretot en funció del càlcul polític i electoral. Aquesta desconfiança apareix amb especial claredat quan parla de Palestina. Puigdemont qüestiona la sinceritat del suport de Sánchez a la causa palestina i assegura que respon "al cent per cent" a motius de política interna. "Si obté resultats enfrontant-se a Netanyahu, arribarà fins al final. No és honest. Ho fa per màrqueting electoral", afirma.
Ceuta: "Des de la perspectiva marroquina, és una ferida"
Puigdemont també entra de ple en la crisi de Ceuta i ho fa amb una lectura que connecta directament amb el conflicte català. L’expresident es pregunta quin sentit té que un estat membre de la Unió Europea mantingui dues ciutats al nord d’Àfrica i admet que, "si es mira des de la perspectiva marroquina", la situació pot ser percebuda com una "ferida". Alhora, reconeix que la població de Ceuta se sent profundament espanyola, però planteja que aquesta pertinença tindria encara més legitimitat si pogués ser ratificada a les urnes. "La gent és molt espanyola. Però no creieu que la seva posició seria més legítima si celebressin un referèndum d’autodeterminació?", es pregunta. I hi afegeix la conclusió política: Espanya, diu, no ho farà perquè "té por que nosaltres també demanem un referèndum".
Les ferides que deixa l'exili
És quan l'entrevista abandona la política que apareix el Puigdemont més personal. Diu que no és una persona nostàlgica i assegura haver desenvolupat una gran capacitat de resistència durant aquests anys. El president a l'exili reconeix que troba a faltar les coses quotidianes, com anar al mercat, anar al futbol, respirar l'olor del Mediterrani, el que ell defineix com "aquestes coses immaterials, intangibles". Però hi ha absències que encara pesen. Les més doloroses són les dels seus pares, que van morir mentre ell era a l'exili. No va poder acomiadar-se'n ni assistir als funerals. "L'última conversa amb el meu pare va ser per Skype", explica. "I em fa mal no haver pogut anar a acomiadar-me d'ells ni visitar les seves tombes".
També ha vist créixer des de la distància les seves dues filles, Magalì, de 19 anys, i Maria, de 16, que han continuat vivint a Girona amb la seva mare, la periodista Marcela Topor. Puigdemont parla aquí del preu menys visible de gairebé una dècada lluny de casa: haver-se perdut bona part de l'adolescència de les filles i molts moments de la vida familiar. "Hi ha moltes raons per plorar, però mai no ho hem fet en públic", confessa. "Hem plorat a casa". Quan va marxar el 2017, assegura que no sabia quant duraria aquella vida lluny de Catalunya. Sí que sabia, diu, que podia ser molt temps. "Estava disposat a passar tota la vida a l'exili. I si l'he de passar tota, hi estic disposat", afirma. Malgrat tot, considera que aquests anys no l'han doblegat, i quan ho explica deixa entreveure l'orgull de la resiliència. "He viscut situacions molt difícils en l'àmbit personal, les he superat i soc fort. Tots els intents de desestabilitzar-me, de perseguir-me, han fracassat".