"Allà on s'acaba la responsabilitat, comença l'abús de poder."
Baltasar Gracián
Algú ens va maleir ja fa uns quants anys. Potser amb el nou segle. Ens va maleir i ens va abocar a viure temps interessants. I ho són, com tots els d'inquietud, encara que aquesta provingui de la paràlisi. Què passa quan res no passa? Què succeeix quan res no té conseqüències? Probablement aquesta deu ser la pedra clau del perill que ens aguaita. La irresponsabilitat és contagiosa. Si els més alts poden arrebossar-s'hi, riure fins a les llàgrimes, rebre aplaudiments per exercir-la, qui dels altres veurà virtut i mèrit a assumir que cada bri de poder o de llibertat comporta una gran responsabilitat davant d'un mateix i davant dels altres?
Però no és que no passi res, és que passa tot. Vivim en un teòric sistema democràtic en què el governant es declara irresponsable, com si constitucionalment fos un rei davant del qual cap acció és possible. Pedro Sánchez és un president d'una democràcia parlamentària que no té suport parlamentari. La bufetada de l'altre dia, els 186 vots que consideren que, sense un referendament de la confiança que fa tres anys li va donar la cambra, no pot continuar, el va fer pixar de riure, pel que sembla. Sobreactuant, perquè ell mateix sap que un governant que va arribar al poder pel suport del Congrés i sense guanyar les eleccions, una vegada que el perd, és un indigent democràtic. Tant se val. Està disposat a desafiar tota la lògica democràtica. I què passa aleshores?
Sánchez no té suport parlamentari (normalment comporta dimissió); no ha aconseguit en tota la legislatura aprovar la llei més política, que són els Pressupostos, la que marca el seu programa (normalment comporta dimissió); ha vist condemnat per delictes gravíssims el que va ser la seva mà dreta al govern i al partit (normalment comporta dimissió); té imputat el seu successor, a qui va nomenar malgrat els advertiments (normalment comporta dimissió); té a l'espera de sentència i del banc dels acusats la seva família més pròxima per corrupteles i nepotismes (normalment comporta dimissió); ha vist acusat d'organització criminal el seu principal suport ideològic i inspirador polític (normalment comportaria dimissió); s'investiga com la seva organització va posar en marxa un sistema mafiós per fustigar jutges, fiscals i policies i exculpar els seus (normalment comporta dimissió); la corrupció assetja les seves cúpules i els que va designar per gestionar el patrimoni públic (normalment comporta dimissió); ha estat enxampat mentint (normalment comporta dimissió); ha fet perdre al seu partit totes les eleccions en què ha pres les decisions (normalment suposaria dimissió), i segurament em deixo diverses coses. Sánchez hauria d'haver dimitit setanta vegades set i, tanmateix, continua aquí.
Es comporta amb la irresponsabilitat d'un president de república, tirant a bananera, que considera que la seva única obligació consisteix a sotmetre's a les urnes cada quatre anys i quan ell decideixi. Però un president d'aquestes característiques pot ser sotmès a l'anomenat judici polític de les cambres i, tant al nord com al sud d'Amèrica, hi ha figures similars a l'impeachment. Aquí ens van deixar amb l'opció de la moció de censura, el sentit de la qual n'és un altre —perquè es tracta no d'apartar un president del govern per retornar a les urnes la seva força, sinó d'entronitzar un altre president—, i això, que al constituent li va semblar bona idea per no crear inestabilitat, és la gran font d'inestabilitat ara mateix. Els partits que poden votar mocions junts per exigir que Sánchez premi el botó per sortir de l'embolic no poden —tret de suïcidis electorals evidents— prémer ells el botó per donar suport junts a un programa i un president. Apareixen ara fins i tot teòrics que parlen d'una detonació forçada de l'article 102.2 de la Constitució espanyola, el més semblant a un impeachment que tenim, encara que només per a delictes concrets com la traïció. No m'agraden els invents, però és una mostra que els que saben com funciona una democràcia estan ja molt inquiets amb la situació.
O Sánchez no sap el que diu, o menteix, o se li han colat els irregulars de mig Europa
Som aquí. Amb aquestes cartes, com diu el portaveu de Podemos, Sánchez se'ns pixa a sobre i a sobre ens diu que plou. I fa el que li dona la gana, com dir-nos que regularitzarà mig milió d'irregulars que ja són aquí per confirmar-nos després que ho han demanat més d'un milió dos-cents mil. O no sap el que diu, o menteix, o se li han colat els irregulars de mig Europa. Potser un assumpte així mereixeria un debat al Congrés, perquè, per descomptat, hi ha postures enfrontades al respecte. O l'assumpte de la llei de nets, que ha produït més de dos milions i mig de sol·licituds, que, en ser acceptades, provocarien que un nombre ingent de persones que ni viuen aquí, ni paguen impostos aquí, ni es veuen per a res afectats per les decisions del nostre govern, puguin votar com cadascun de nosaltres i en la circumscripció que decideixin. No em diguin que l'ampliació que es va fer d'aquesta legislació i el fet del vot automàtic no mereixen un debat.
Fa el que li dona la gana i es treu els diners del barret amb facilitat. Ahir mateix, 500 milions per a la integració i, fa uns dies, 6.200 milions per a dependència. A veure si la solució per no anar mai justos de pressupost i tenir pasta per a tot resideix a no aprovar els comptes… o a fer malabars amb fons d'aquí i d'allà, que, total, mai es lliuraran enlloc. Tampoc passa res, no és cert?
Què fem, doncs, amb el totpoderós irresponsable? Els garrepes de dins de la M-30, que sé que els agrada saber d'ells, juguen a dues cartes intercanviables o, a vegades, simultànies. Uns creuen que, després del flirteig i la sororitat entre el PP i Junts, potser Feijóo gosi presentar una moció de censura que aprofitaria per presentar el seu programa i com a plataforma electoral perquè, consideren, cap a finals de la tardor no el perjudicaria encara que la perdés. Els altres creuen que Sánchez farà un simulacre de pressupostos, expansius, gloriosos i més falsos que Judes, destinats no a sortir, sinó a servir d'esquer electoral, i que la seva no aprovació seria l'excusa per convocar eleccions. Els més indecisos creuen que fins i tot ambdues coses podrien succeir i els més puritans, aquests van des que hi ha Sánchez fins al final fins que hi ha Sánchez per sempre.
I és que, què passa quan no passa res? Que passen coses, el que no els asseguro és que siguin bones.