"Qui no coneix la veritat és simplement un ignorant, però qui la coneix i l'anomena mentida, és un criminal"
Bertolt Brecht
Em confesso hipnotitzada per la curiosa superioritat moral que afecta l'esquerra actual. Ni el pas del Papa els ha donat la mesura del cinisme amb què afronten un llarg i terrible calvari judicial d'aquells als quals van entronitzar com els seus líders, bé per necessitat d'algú a qui posar l'espelma de la seva fe, bé pel contingut de la caixa d'almoines, que també té els seus partidaris. Ho han vist amb el joc de línies vermelles que s'ha comprat Rufián, per exemple, que evoluciona com un mecano fins a concloure que res no és tan greu com sembla si es tracta de salvar el poder. No és l'únic. Recordin que en aquesta democràcia nostra vam començar fent fora dels seus llocs els càrrecs amb llur mera imputació, després ho vam avançar fins al processament i ara ni amb sentència ferma sembla prou perquè deixin anar la butaca i la tornin al poble.
Les revelacions del sumari i de les agendes més les investigacions de l'UCO sobre l'actuació de Leire i el seu grup mostren una de les coses més greus que han succeït en el període democràtic, si exceptuem, a la meva manera de veure, el terrorisme d'Estat dels GAL. Hem assistit a qüestions esgarrifoses. Hem vist una part de la policia corrupta acceptar treballar de manera partidària per al PP i neutralitzar un dels seus perquè no cantés (operació Kitchen amb Bárcenas); hem vist utilitzar aquesta policia política contra adversaris polítics, com en l'operació Catalunya. El que mai havíem conegut és una trama concebuda amb l'objectiu de gripar l'estat de dret per aconseguir la impunitat dels membres d'un partit. Extorsionar, subornar, amenaçar, espiar jutges, fiscals i policies decents per evitar que el pes de la llei caigui sobre qui pot haver delinquit és pujar a un esglaó superior. Al cap i a la fi, les porqueries del PP s'estan veient als tribunals i el que el PSOE pretenia era que les seves no passessin per aquest tràngol.
Davant de tanta destrossa, davant dels negocis opacs amb dictadures, les joies de tsarina amagades en caixes fortes, les feines forçades, els diners dilapidats en suborns per l'obra pública, davant de la posada de l'Estat a disposició dels depredadors, el que més xoca és el frenesí amb què alguns abracen o bé el dubte que mai van tenir en altres casos o bé, directament, la defensa de l'indefensable. Els és més fàcil creure que tot el sistema judicial ha treballat per crear una conspiració de corrupció capaç d'ensorrar un govern, que assumir que les dades que estan sobre la taula a efectes polítics ja són suficients per concloure que ens ha estat governant una cort d'indesitjables.
El que mai havíem conegut és una trama concebuda amb l'objectiu de gripar l'estat de dret per aconseguir la impunitat dels membres d'un partit
I posats a fer, tot s'hi val. La manipulació dels elements que afloren en un procés que és judicial i que, per tant, està sotmès a les normes habituals de contradicció i prova, és molt més fàcil pel fet que la població mitjana no és experta en aquestes arts jurídiques. Així és fàcil convertir l'habitual en inaudit o sentenciar diverses vegades al dia que el jutge s'equivoca i que tot el que maneja té una altra explicació que, qualsevol dia d'aquests, ens donaran els implicats. Més val esperar asseguts. Això és particularment insistent en el cas en què es troba imputat l'expresident Zapatero, convertit en líder espiritual d'un sanchisme que per si sol mai el va tenir. Així hem vist repetir als seus amics i portaveus que les joies trobades a la caixa forta procedien d'una herència i no estaven valorades en més de 50.000 euros. Com si qualsevol persona de classe mitjana no sabés distingir les joies de les seves àvies de les de l'emperadriu Sissi. S'atrapa abans un mentider que un coix, perquè Ansorena enviarà la taxació real d'unes joies imponents que són "bones" i el valor de les quals ja se situa en les set xifres.
Ahir ens van sorprendre amb una altra revelació no menys astoradora, ja que per denunciar la conspiració contra Zapatero, acaba posant en solfa tot el sistema de lluita contra les grans màfies transnacionals i el crim organitzat. El jutge Calama ha remès comissió rogatòria als Estats Units perquè aporti formalment a la causa el contingut del telèfon de Rodolfo Reyes, un dels tipus de Plus Ultra, que ara apareix en els informes a causa de la col·laboració policial. Indignats, els amics de la corrupció caviar exclamen: El jutge busca ara blindar el procediment contra possibles nul·litats! Evidentment, i encara sort. La recerca de nul·litats és el principal ressort defensiu de qui no en té cap altre, i n'hi ha prou que ZP hagi fitxat un processalista perquè les intenti cercar, perquè una caterva de creients intenti convèncer-nos que és dolent que la justícia intenti preservar-ne les causes.
Obvien que la col·laboració internacional és essencial en la gran delinqüència transnacional i que, a hores d'ara, la Sala II del Tribunal Suprem té prou jurisprudència al respecte per preservar drets, sí, i també per evitar les martingales dels delinqüents. Fixin-se si és curiosa la posició de tanta gent abraçada a la pesta socialista, que preferirien que la justícia perdés els seus instruments per lluitar contra els malfactors que no pas que aquests poguessin perjudicar el suport del seu Pedro. L'argument de pes és que el malvat Trump és el que ha lliurat aquestes dades per venjar-se de Pedro Sánchez. Bé, i si fos així, què? Si han delinquit i les dades són bones, tant se val que ens les lliuri Trump o el mateix diable, sempre que s'hagin respectat, com diu el Suprem, les normes legals d'aquell país i els drets fonamentals.
No s'escandalitzen pel botí, ni perquè es pugui haver hipotecat la política exterior per lucres privats, ni per la incoherència que robin aquells que van arribar per netejar, ni de l'existència de tant malfactor d'alta i baixa estofa. No, es col·loquen mirant el més petit agafador que algú els digui que hi ha per no haver de mirar-se molt endins i demanar-se quina merda estan protegint amb el seu propi prestigi.