Si fem servir la Guàrdia Urbana com a denominador comú de comptador d’assistents, la manifestació de dijous va aplegar 28.000 persones a Barcelona, 12.000 a Girona i 1.700 a Tortosa. En total, 41.700 persones. Segons totes les enquestes sociològiques, públiques i privades, però també segons el què fàcilment es pot veure a l’entorn de qualsevol família mitja a Catalunya, l’accés a l’habitatge és el principal problema de la societat catalana. Doncs bé, el 23 de novembre de l’any passat, en la manifestació més massiva que ha convocat el Sindicat de Llogateres, la Guàrdia Urbana va comptar 22.000 persones a Barcelona favorables a la baixada de lloguers. Aquest passat 5 d’abril, la convocatòria va ser de caràcter estatal i a la capital catalana s’hi van aplegar 12.000 persones, també segons la Guàrdia Urbana. I malgrat aquestes xifres (que sumant les dues dates no arriben a les 40.000) ningú posa en dubte que el noble objectiu d’un habitatge digne i assequible és una fita majoritària.

A finals d’agost, i després de tot el ressò mediàtic, la presència de cares molt conegudes i l’adhesió a una causa humanitària justa, la flotilla Global Sumud va ser acomiadada al port de Barcelona per un total de 5.000 persones, també segons la Guàrdia Urbana. A Catalunya hi ha partidaris d’Israel i partidaris de Palestina. I entre els partidaris d’Israel hi ha moltíssimes persones que no estan d’acord amb el què està fent el govern de Benjamin Netanyahu. Però imagino que ningú qüestiona la bondat benintencionada de fer arribar aliments, medicaments i ajuda bàsica a la població civil de Gaza pel simple fet que, quan van decidir marxar, només 5.000 persones van mostrar-hi públicament el seu suport.

El carrer ha perdut valor mobilitzador i la capacitat de fer de termòmetre ha quedat distorsionada

D’ençà de la pandèmia i accelerat per la irrupció de les diferents xarxes socials, el carrer ha perdut el seu valor com a escenari mobilitzador i, sobretot, la seva capacitat de fer de termòmetre del suport a una causa ha quedat distorsionada. A Espanya, l’amnistia té molts detractors (fins el punt que avui sumarien majoria absoluta) però les manifestacions en contra també van ser proporcionalment més baixes que en anteriors ocasions en què la dreta i l’extrema dreta espanyola treien centenars de milers de persones al carrer. Les expressions públiques de queixa o reivindicació tenen molta més repercussió a les pantalles que a les places, ja sigui amb xarxes, posant likes o seguint vídeos d’influencers polítics de tot tipus. I, de fet, tenen el mateix valor democràtic que una manifestació: són l’expressió en públic d’un sentiment o d’una causa però el seu abast real només es pot calibrar a través de les urnes.

En el cas de l’independentisme català, la mobilització ha viscut les dues etapes: la d’explosió i la de replegament. I segurament el més encertat que pot fer el moviment sobiranista és fer-ne una lectura optimista, que no vol dir òptima, perquè continua al racó de pensar analitzant les seves febleses i fortaleses. I mentre segueixi així, a les manifestacions molts independentistes optaran per continuar-ho sent des de casa o, en el cas de dijous, directament de pont. Però de la Diada 2025 també se’n poden extreure brots verds, com per exemple la gran presència de joves, la poca incidència en l’absència o presència de partits polítics i finalment una cosa tan poc científica com sí palpable: el to i l’ambient, que van recuperar un bocí d’aquell somriure amb què s’havia de fer la revolta.

Farien bé l'estat espanyol i l'independentisme en no donar per mort el moviment

Francesc Pujols va escriure allò de que “el pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors” i farien bé uns i altres a no donar per mort el moviment independentista. Uns, vol dir l’estat espanyol. Els altres, el propi independentisme. Que uns i altres tinguin clar que l’independentisme només deixarà d’existir quan a Catalunya no quedi ni una sola persona que pensi que aquesta petita nació europea mereix tenir les mateixes eines polítiques que els seus veïns espanyols i francesos: un finançament autosuficient, la capacitat de decidir què fer-ne, poder escollir com s’autogestiona així com la manera de relacionar-se amb el món, partits oficials de seleccions inclosos. I, malgrat tot el què s’ha dit sobre l’independentisme, dijous va quedar clar que com a mínim durant una generació més Espanya n’haurà de suportar l’existència. Tot i que, si vol fer via, també hi ha una altra manera i moment en què s’acabarà: quan Catalunya acabi sent un estat independent.