Les informacions que anem coneixent aquests dies sobre Cristóbal Montoro mostren... (UN MOMENT! Abans que res, que quedi constància que totes les actuacions de l’exministre se saben gràcies a una investigació dels Mossos d’Esquadra. Ho dic perquè potser a Ione Belarra li interessa saber aquest extrem i comprovar que la policia catalana actua per criteris professionals i no ètnics. De fet, potser la secretària general de Podemos desconeix que des 1994, els Mossos d’Esquadra poden exercir com a policia judicial si el jutge de torn li ordena que investigui un cas.) Bé, doncs, el què dèiem: Les informacions que anem coneixent aquests dies sobre Cristòbal Montoro mostren dos grans àmbits de corrupció del qui va ser ministre d’Hisenda: el tràfic de lleis i l’ús de dades privades amb finalitats polítiques.

El primer àmbit, el del tràfic de lleis, és la columna vertebral de l’actuació del jutge de Tarragona que porta el cas des del 2018. La fórmula és relativament senzilla d’explicar però l’engranatge és un pèl més complicat de fer funcionar per, precisament, intentar escapolir-se del control judicial i administratiu. Però bàsicament consistia en el següent: Montoro va ser ministre d’Hisenda entre els anys 2000 i 2004, amb José María Aznar de president. El 2006 va fundar Equipo Económico, un despatx meitat advocats, meitat consultors fiscals, que assessorava empreses i també els feia de lobby davant de les administracions. El 2011, Mariano Rajoy el va nomenar ministre d’Hisenda; un càrrec que va exercir des del primer fins l’últim dia de presidència mariana, el 7 de juny del 2018, quan tot el govern espanyol va ser cessat per la moció de censura. En aquests set anys, Montoro va promoure lleis que, casualment, afavorien els interessos de les empreses clients d'Equipo Económico, especialment les energètiques. Ara, a més, s’està intentant demostrar que aquestes companyies haurien pagat diners a canvi d’aquestes normatives i que els pagaments s’haurien vehiculat a través del despatx madrileny.

La cúpula d'Hisenda liderava l'equivalent fiscal a la policia patriòtica: l'Agència Tributària patriòtica  

Però a més d’aquest àmbit d’actuació, més de caràcter monetari, Cristóbal Montoro també està sent investigat per saber fins a quin punt va fer servir el seu poder per espiar, exposar, espantar, ridiculitzar i destruir a desenes de persones per motius estrictament polítics. El ministeri d’Hisenda és el ministeri responsable de l’Agència Tributària, és a dir, l’ens que té, gestiona i controla, totes les dades fiscals de tots els ciutadans amb NIF espanyol. És una font d’informació tan gran com, teòricament, restringida als usos merament de rendició de comptes amb l’administració pública. Doncs bé, Montoro hauria fet servir la seva capacitat d’accés a les dades per usar-les com més li convingués políticament. I entre les seves víctimes hi ha rivals polítics, adversaris dins del PP, com Rodrigo Rato o Esperanza Aguirre i sí, l’independentisme català.

En els últims anys ja hem conegut de sobres l’existència, maneres de fer i impunitat de la policia patriòtica. De fet, en aquest diari vam publicar una sèrie de reportatges escrits i audiovisuals sobre l’actuació a Catalunya d’aquest grup. I de fet dir-li grup és injust i inexacte perquè per bé que José Manuel Villarejo i els seus col·laboradors sí que formaven un escamot, per sobre seu hi havia -directament- tota la cúpula del ministeri de l’Interior, començant per Jorge Fernández Díaz i seguint per Francisco Martínez, àlies Paco, secretari d’estat de Seguretat. Ara passa més o menys el mateix: s’està destapant un entramat en què al capdamunt de tot hi és Cristòbal Montoro però per sota seu hi ha Felipe Martínez Rico, també secretari d’estat i mà dreta de Montoro i Santiago Menéndez, director general de l’Agència Tributària fins el 2018. Tots ells ara estan imputats. Tots ells lideraven l'equivalent fiscal a la policia patriòtica: l'Agència Tributària patriòtica.

Es feien inspeccions fiscals i altres actuacions contra actius independentistes perquè deixessin de ser o independentistes o actius

Per fer-ho ràpid i entenedor, ells van ser els màxims responsables de totes les declaracions de la renda, de totes les liquidacions, de tots els pagaments i cobraments i de tots els moviments de diners declarats per persones físiques i jurídiques en els anys més calents del procés. Aquesta informació tan sensible es va fer servir diverses vegades amb centenars de persones, amb diferents mètodes però amb el mateix objectiu: procurar que actius independentistes deixessin de ser o independentistes o actius.  En alguns casos s’utilitzava la informació simplement per fer-la pública i provocar desprestigi entre l’electorat. En d’altres casos no es feia pública per garantir una mena de xantatge polític. Dirigents polítics de tots els colors, com Jordi Pujol, Artur Mas, Oriol Junqueras o Xavier Trias, van ser objecte d’aquestes pràctiques. I aquests són els casos més sonats i mediàtics, però n’hi ha desenes més d’actuacions a altres activistes així com empresaris relacionats amb l’independentisme. I també eren molt habituals les inspeccions d’Hisenda sense motiu i prospectives, a veure si pescaven atzarosament alguna anomalia on rascar. Van ser anys on moltes persones relacionades amb l'independentisme poden explicar que més d'un any i de dos van fer -com a mínim- dues declaracions de renda: la que tocava i la temuda complementària. 

Vam conèixer l’actuació de la policia patriòtica. Vam veure -i estem veient- com actua la justícia patriòtica. I ara s’ha confirmat que també hi havia una Agència Tributària patriòtica, amb la missió -no ja de garantir l’ingrés d’impostos- sinó fer servir les dades i moviments fiscals amb finalitats purament partidistes. De fet, l'Agència Tributària patriòtica és una de les potes necessàries per dur a terme l'Operació Catalunya. I, igual que els seus companys policies i jutges, aquesta actuació patriòtica seguia un mateix patró: nascuda des de les mateixes entranyes de l’estat, protagonitzada per servidors públics a qui tots paguem el sou, comandada per alts càrrecs, actuant al marge de la llei i, sobretot, amb la creença profunda que estaven fent un bé suprem per Espanya. I també amb la convicció que si justícia, policia i hisenda són tres dels pilars fonamentals d’un estat de dret, a Espanya els seus màxims dirigents tenen clar que abans són estat que de dret.