En el meu anterior article feia referència a la cúpula judicial espanyola com a instrument per aplacar el moviment independentista català. El segon tipus de tribunal que ha estat (i serà) extremadament actiu és el Tribunal de Comptes.

Aquest és un tribunal netament econòmic, comptable, per ser més precisos. És el màxim òrgan per fiscalitzar els comptes i la gestió econòmica del sector públic estatal. Els seus judicis es fan dins la jurisdicció comptable. El designa les Corts Generals. El ple està format per 12 membres (6 de proposats pel Congrés i 6 pel Senat) i un fiscal (que depèn del fiscal general de l’Estat). Els membres nomenats ho són per 9 anys.

El Tribunal ha estat repetidament denunciat en alguns mitjans de comunicació per ser cau d’expolítics i de nepotisme. S’hi troben treballant i cobrant uns sous considerables (mitjana de 3.000 euros nets mensuals) exministres, els seus amics i algun sindicalista, junt amb una munió de familiars, parents i coneguts. En total més de 700 empleats, dels quals més de 100 són, senzillament, “endollats”, alguns dels quals ocupen bones poltrones en la seva retirada de l’escena de la política. Un pressupost de més de 60 milions d’euros anuals, secretàries i xofers a dojo, amb la privilegiada missió de vetllar per la legalitat, eficiència i economia dels programes d’ingressos i despeses públiques.

Els vicis institucionals de nepotisme i el fet de ser un cementiri d’elefants no són una bona targeta de presentació. Però el pitjor és la seva politització. Com en el cas de la cúpula judicial espanyola, el Tribunal de Comptes no és un òrgan imparcial, sinó que té entre altres biaixos ser d’un espanyolisme de pedra picada, una característica que no és d’estranyar venint d’on venen les nominacions dels seus consellers.

El Tribunal de Comptes té independència funcional i adscripció ideològica, la qual cosa el converteix en un poder paral·lel intern de l’Estat

El tribunal en qüestió té independència funcional. Això, que sobre el paper és un atribut altament positiu, en la pràctica es converteix en un defecte gravíssim si, com passa en aquest cas, el tribunal no és imparcial sinó que està contaminat. Llavors té independència funcional i adscripció ideològica, la qual cosa el converteix en un poder paral·lel intern de l’Estat. La percepció que en tinc és la mateixa que amb la cúpula judicial espanyola: quan arriben assumptes que posen en entredit la unitat d’Espanya, l’animositat contra els díscols entra en acció de la manera més descarnada. I si, com passa en algun cas, les seves actuacions venen emparades per la Fiscalia General de l’Estat, l’animositat encara té més salvaguardes. Com deia un polític català, es passa de tribunal de comptes a “tribunal de passar comptes” i es poden permetre fins i tot “anar de caça de personatges concrets”, amb tota la cobertura de l’Estat.

Així, aquest tribunal s’ha excitat i s’ha activat d’allò més amb motiu del moviment independentista català, en la missió de perseguir l’ús de diners públics que es puguin associar al procés. Com en el cas del Constitucional i del Suprem, l’animositat contra el catalanisme és flagrant. N’és el millor exemple les sancions a Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau per la celebració de la consulta del 9 de novembre del 2014: 5 milions d’euros per, entre altres conceptes, la compra de 7.000 ordinadors portàtils per a escoles, i que es van fer servir el dia de la votació. Els ordinadors, després, no se’ls van endur els condemnats, es van quedar a les escoles, lògicament.

Com és conegut, una de les característiques de les actuacions d’aquesta mena de “tribunal” és que quan es redacta una acta de liquidació provisional cal aportar fiances, altrament t’embarguen la propietat, que és el que va passar. Després la “sentència” comptable s’ha fet ferma per part del mateix tribunal, malgrat que la justícia ordinària havia dictaminat que no hi havia hagut malversació de fons.

Ara el tribunal en qüestió està destinant la seva millor energia a perseguir Puigdemont i Junqueras, entre altres encausats, per despeses que es relacionen amb l’1-O. No dubtin que se’n sortiran, encara que sigui a base d’assignar valor de lloguer a les escoles on es va votar, com si fossin locals de lloguer tots els diumenges de l’any. Per cert, en el capítol persecutori hi ha latent la demanda de carregar-los-hi també el cost del desplaçament i estada dels piolins, els mateixos que ens van atonyinar l’1-O...

En canvi, a aquest tribunal tan primmirat no se li coneixen moviments per demanar comptes en el recent cas del frau dels ERO andalusos de 700 milions d’euros. I sí que se li coneix la revocació de la condemna que havia dictat el mateix tribunal a Ana Botella, dona de José María Aznar, de 22,7 milions d’euros perquè quan era alcaldessa de Madrid va vendre irregularment immobles de protecció pública.

Com de l’Audiència, el Constitucional, el Suprem i tutti quanti, del Tribunal de Comptes n’esperem un tsunami de sentències contra l’economia personal dels implicats en el procés. Contra aquestes, un tsunami de dignitat i de democràcia.