En articles anteriors en aquest mateix diari m’he referit al tractament del procés independentista català per part de la justícia espanyola. Ho he tractat de fer sempre amb una perspectiva econòmica, mirant de posar en la balança costos i beneficis en què incorria la cúpula judicial, i en els costos que aquesta imposava als processats.

Que la solució a un problema com aquest s’hagi posat en mans de la justícia, posa en relleu una gran incapacitat per part de l’Estat per tractar en el terreny de la política un problema que és exclusivament polític. Un fracàs en tota regla per part d’un Madrid que ha practicat un cop més el que es pot qualificar, amb tot el rigor lingüístic del terme, de supremacisme. Són símptomes inequívocs de la malaptesa centralista, la guerra bruta contra el catalanisme en general, la violència policial de l’1-O, l’aplicació de l’article 155, els diferents episodis d’agressió a l’economia catalana i, al capdavall, la judicialització com a única resposta.

El recurs als tribunals no és en si mateix dolent, sempre que d’aquests te’n puguis fiar. Ho veurem. El cas és que l’Estat ha posat el problema català en mans de dos tipus de tribunals molt diferenciats, que passo a valorar, un en aquest article i l’altre en un article següent. El primer és el de les màximes instàncies judicials de l’estat espanyol, és a dir, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Superior de Justícia (en el nostre cas, de Catalunya) i les parts acusatòries públiques com són la Fiscalia de l’Estat i els advocats de l’Estat.

Recórrer a tan altes instàncies hauria de ser una garantia en un estat de dret que descansi en la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial. Llàstima, però, que, per començar, sobre el judicial hi planen molts dubtes al voltant de la seva independència, entre moltes altres coses perquè en els nomenaments dels seus membres els partits polítics hi tenen diferents graus d’intervenció.

Per motius històrics i per motiu d’un corporativisme molt arrelat, l’alta judicatura de l’Estat està fortament polititzada, no tant entre dretes i esquerres o entre progressistes i conservadors, sinó en la seva concepció de l’Estat

Però aquest no és el principal problema de la cúpula judicial, perquè uns bons professionals per a impartir justícia ho haurien de ser independentment de si els proposa el PP o si els proposa el PSOE. En la meva humil opinió, el principal problema és que, per motius històrics i per motiu d’un corporativisme molt arrelat, l’alta judicatura de l’Estat està fortament polititzada, no tant entre dretes i esquerres o entre progressistes i conservadors, sinó en la seva concepció de l’Estat. Tota aquesta colla de jutges, fiscals i advocats de l’Estat que tenen la responsabilitat màxima d’impartir justícia i d’actuar com a última instància del país, comparteixen un valor polític d’ordre superior: s’ha de preservar la unitat d’Espanya, que està per sobre del bé i del mal.

Amb un credo com aquest és fàcil anticipar els resultats de la seva intervenció quan es tracta de jutjar aquells que gosen posar en entredit precisament la famosa unitat, encara que els delictes que jutgen siguin manifestar-se pacíficament, debatre al Parlament o fer possible el “delicte” de votar. En mans de persones molt saberudes però fortament polititzades, el dret esdevé una disciplina relliscosa: el blanc es pot arribar a veure negre, i el negre, amb una mica d’imaginació, es pot convertir en blanc. I amb aquesta capacitat interpretativa i amb una gran capacitat de construir relats inversemblants, arribar a condemnar innocents i a alliberar culpables és fàcil.

La suma de la deixadesa de funcions del poder polític i el traspàs del problema català a mans de la justícia, més el biaix ideològic de la cúpula judicial espanyola, ens situa on som actualment, que és una democràcia amb trets xinesos i turcs, és a dir, de baixa qualitat en els estàndards europeus. La qüestió adquireix una rellevància extrema perquè, en la pràctica, atorga el màxim poder de l’Estat a un grup de juristes de dubtosa imparcialitat. I així, la suposada separació de poders es converteix de facto en prevalença d’un poder sobre la resta. Així és com en la meva opinió s’ha gestionat el problema català.

Els resultats d’aquesta estructura judicial suprema són fàcilment previsibles. Tota la maquinària es posa en marxa, disciplinada, a l’uníson, al servei del càstig preventiu i del càstig definitiu dels díscols. No es pretén impartir justícia, sinó escarment i avís per a navegants. En aquest context, amb perspectiva econòmica, ni tan sols el prestigi dels magistrats a nivell internacional és una salvaguarda vàlida per a la màxima instància judicial espanyola.

Trist tot plegat, perquè el que des de Catalunya es plantejava com un exercici democràtic, ha originat un tsunami de condemnes vergonyants, les ja dictades i les que vindran. La via repressiva física de l’1-O s’ha complementat amb la via repressiva judicial. La dignitat de la població catalana ha posat en marxa l’únic tsunami que pot impulsar, el democràtic i el de la política. Veurem quin preval.