Les escultures d’aquesta darrera etapa creativa de Jaume Plensa (Barcelona, 1955) agraden moltíssim als polítics catalans i als d’altres països opulents. Constantment els està oferint el que més els podria agradar. En primer lloc una marca internacional per presumir i gastar pela llarga. Als polítics estirar el coll i inflar el pit els entusiasma. I gastar con si paguessin ells de la seva butxaca encara més. Encabat Plensa els proveeix d’escultures urbanes que reflecteixen els seus autèntics valors i anhels, identificables fora de les campanyes electorals. Uns valors de despotisme il·lustrat, autoritaris, governamentals i escassament cívics: monumentalitat assegurada, arrogància conceptual, imposició visual i vanitat elefantíaca. Sense oblidar una vaporosa justificació teòrica que recordarà a tothom els tòpics més elementals de Paulo Coelho. Jaume Plensa ha esdevingut cada cop més deliqüescent i falsament profund a mesura que les seves escultures s’han fet més grosses i encara més vistoses. Com més s’ha esforçat en agradar tothom ha esdevingut més previsible i menys perdurable. Perquè aprofita del sentiment de debilitat psicològica i cultural del gran públic, i li ofereix suposades obres mestres comprensibles. Com aquestes tres portes del Liceu que s’acaben de presentar. Una obra menor, equivocada i ostentosa. No és cap secret si diem que, en realitat, és un altre de tants reaprofitaments i variacions de la seva famosa composició escultòrica amb tipografia lligada, Alma del Ebro, el súmmum de la modernitat a Saragossa, com tothom pot imaginar-se.

Jaume Plensa avui continua abusant de les proclames carrinclones, quan es vol fer passar per un artista engagé i trencador com els de la gloriosa bohèmia que ha fet de Barcelona una de les principals ciutats de l’art internacional. Quan Plensa diu que “les seves portes són una invitació per entrar al Liceu” es mostra frívol en ser equívoc. Perquè tothom pot saber que li han encarregat aquestes tres portes precisament perquè el porxo de l’edifici no sigui d’accés lliure. Perquè no hi entri qui la propietat de l’òpera barcelonina no vulgui. Plensa també ha afegit que no li agraden les portes, que està en contra del concepte mateix de porta, insinuant així una hipotètica aversió a la propietat privada que suposem que no aplica ni al seu taller ni al seu domicili particular. Però que queda d’allò més bé per seduir el públic més superficial i els polítics sense gaire coneixements artístics. Segons diu Jaume Plensa aquest batibull de lletres inconnexes que formen les tres tanques són una “celebració de la diversitat” i un “homenatge a Joan Miró”, com si tothom estigués disposat a creure la primera proclama políticament correcta que justifiqui l’enorme despesa d’aquestes tres peces. No veig per quina raó no es pot dir que també celebren el naixement de la primavera i la llibertat d’Ucraïna. O la volta ciclista.

L’art oficial d’avui és massa políticament correcte i només es pot mantenir a la via pública gràcies a l’acció repressora i vigilant de la policia. Altrament no sobreviu ni dos dies. Encara que els mitjans de comunicació proclamin sense parar que és un art que representa els valors més nobles i sentits. Encara que Plensa digui que “l’escultura és un sospir com la poesia”. Amb la situació econòmica actual i l’ebullició social que comporta el descontentament polític popular, cal alguna cosa més que bones paraules i millors intencions. Potser cal un art urbà que no sigui percebut com una arbitrarietat en l’espai comú de tothom, com una arrogant imposició dels que tallen el bacallà. Arreu del món, no només a Barcelona, continua expandint-se l’art reaccionari. Com, en temps de Mussolini es va expandir l’emblemàtic EUR de Roma, quan els innovadors arquitectes Guerrini, Lapadula i Romano, per exemple, van gosar erigir un altre Colosseu però en aquest cas quadrat, el Palazzo della Civiltà Italiana.

L’art reaccionari avui és un reclam. I un afany de protagonisme indissimulat que ja no es conforma amb l’extraradi sinó que s’ha infiltrat al centre de la ciutat, com va passar amb Il Vittoriano a Roma, mal anomenat la màquina d’escriure. Les escultures de Jaume Plensa també són, en aquest sentit, un comentari d’un comentari d’una referència cultural enmig de tot. I per això esdevé un artista polític. Necessiten alguna cosa més que proclames poètiques per situar, per exemple, escultures davant mateix del Palau de la Música catalana, enmig del pas dels vianants. D’uns vianants, un populatxo que no només són els que ho paguen tot sinó que són els únics propietaris de Barcelona. Recordem que, en temps de l’alcalde Trias, es va donar llum verda perquè Jaume Plensa plantés una versió barcelonina de l’obra L’ànima de l’aigua que avui es pot contemplar al passeig fluvial de Nova Jersei, davant mateix de Manhattan. L’escultura havia de fer més del doble que l’americana, 52 metres. I havia de costar 32 milions d’euros, sense comptar-hi els sobrecostos d’última hora. Gràcies a la sort mai no es va aconseguir el finançament. I almenys uns quants barcelonins trobem que a la capital de Catalunya, per aquest preu, no li feia ni li fa cap falta.