Laura Borràs s’ha quedat allà, atrapada dins del laberint del Parlament de Catalunya, una misteriosa estança d’on no és fàcil escapar-ne sense danys. Mentre els altres diputats han pogut evitar aquesta remota sala dels fantasmes, aquest abisme i aquest perill, tot d’un plegat, l’enèrgica dama de la política catalana s’ha quedat vagant ella tota sola, pensant i pensant, encadenada a una llarguíssima i pesant cadena de la malenconia més puta, la que és capaç de convocar els esperits més exigents. Hi viuen els lars de la nostra casa i de la família, els de la fidelitat a l’exercici democràtic del Primer d’Octubre, els de la lleialtat a l’ombra allunyada, cada cop més esbravada, del president legítim, Carles Puigdemont, els esperits que van servir d’exemple benemèrit a l’irreductible somniador i, a sobre, partidari de Sòcrates, l’irrepetible i bisbètic president Quim Torra.

Hi ha dies que fins i tot sembla que se sentin allà les veus de Francesc Macià i de Lluís Companys que discuteixen entre ells, que es barallen fort, que hi tornen una altra vegada i una altra, com si encara fóssim a l’any 1932. Laura Borràs coneix tots els racons de la casa i sap com obrir les altes finestres de l’edifici, com si fos la governanta de Manderley que encara conserva intacta la memòria de Rebecca, la de la pel·lícula que els barcelonins van poder veure el 1940, aquell primer any sense guerra però amb més fam i més repressió que mai. Des de la finestra oberta de bat a bat es pot identifica perfectament l’escultura anomenada Desconsol, de Josep Llimona, entre els cotxes i els arbres. És una còpia fidel de l’altra còpia que tenen abaix, a l’entrada del Parlament, no fos cas que cap president de la institució se n’oblidés del que representa.

Hi ha alguna cosa de molt ancestral i de molt remota, de molt noble i admirable, en l’actitud abnegada d’aquesta repetida mestressa catalana en què s’ha convertit avui Laura Borràs, que segueix un camí fressat, decidida a guardar la llar de tot mal vent, de conservar viu, per poca llenya que quedi, contra la indiferència i la renúncia, l’escalfor del foc a terra. Borràs va escriure una tesi sobre la bogeria a l’Edat Mitjana i sé que recordarà com Perceval, absort en la contemplació melancòlica de les tres gotes de sang sobre la neu, hi pensa molt, hi pensa tant que s’oblida. O el que és el mateix i perquè sigui de general deliberació, que el boig és el que només escolta el seu interior, el que ja no segueix la lògica o la il·lògica del món dels altres, el boig és el que ha decidit no continuar amb l’altra bogeria, la bogeria que, fins fa poc, compartia amb tots els altres. I que l’autèntica política no està feta per als que van decidir quedar-se i després exhibir-se sinó pels que van gosar marxar i van aconseguir sobreviure. Sobreviure és la primera llei de la vida.

Això li vaig dir, que marxés, ben lluny. Li vaig dir, personalment, al jove Valtònyc a la universitat de Girona, un dia que ens hi van cridar als dos, quan el raper encara somniava, ebri d’èpica i de les millors intencions i lectures, sobreviure als seus carcellers, quan pretenia continuar la lluita de la presó estant. No, Laura Borràs, sola com mai, no pot enfrontar-se als enemics del Parlament català a cara descoberta i més aviat haurà de seguir l’exemple del biòleg Pau Juvillà i Ballester, que diu que està malalt i que està decidit a sobreviure. Per això s’amaga darrere els metges, legítimament i digna. Cap exèrcit de ciutadans, cap coronela urbana anirà a rescatar la Borràs ni a defensar un Parlament mil vegades profanat. A la guerra com a la guerra. Però quan no podem fer la guerra, tots estem obligats a fer la guerra guerrejada, hem de continuar la vella estratègia dels insurgents i dels maquis. Com Carrasclet, com Robin Hood, com Bàtman, com els espanyols, que van encunyar el terme guerrilla. Cal fugir quan cal i tornar a l’enfrontament quan hi hagi una escletxa d’oportunitat. I sobretot, no col·laborar, mai de la vida, amb els que ens volen esborrar del mapa. Ara que encara ens queden polítics nous, ara que tenim més dones que mai a la primera línia de l’independentisme, no podem pecar ni de puristes ni d’incauts. Borràs no pot acabar d’aquí unes hores com la tercera còpia de Desconsol i que decori el Parlament.