“El que no és negociable és la unitat de Catalunya i dels Països Catalans. La voluntat democràtica de tots els catalans de viure junts i d’integrar una societat diferenciada, això amics, no es pot ignorar ni és matèria de discussió. Sí, és clar, naturalment, també es podria mirar d’establir una especial atenció per al particularisme espanyol en determinades zones i per una durada temporal, limitada en el temps. També es podrien protegir altres llengües i altres cultures, tal i com es protegeixen els animalons en vies d’extinció, tal i com es protegeixen els edificis antics i les fràgils obres d’art. Les cases regionals espanyoles, totes les cases de la diàspora ibèrica, seran protegides i subvencionades per l’estat català. Cal ser civilitzat i condescendent, cal demostrar una certa capacitat de convivència fins a l’assimilació completa. Però sense oblidar que existeixen unes determinades línies vermelles irrenunciables. Per exemple, que no hi pot haver un poble espanyol ni un poble francès a Catalunya. Només hi ha un únic poble al nostre país i aquest poble és el poble català. Tampoc hi pot haver una cooficialitat de la llengua espanyola o francesa a Catalunya, és a dir, posar al mateix nivell, l’espanyol i el català. Només hi pot haver una única llengua dins de la República catalana i aquesta llengua no és altra que el català. No hi pot haver, tampoc, dos estatuts de catalans, tots els catalans han de ser iguals entre ells sense cap prerrogativa legal per a cap col·lectiu. Només hi ha un tipus de ciutadà català. Aquestes són, obertament, les línies vermelles. És sabut per tothom que existeix aquesta emoció, aquest sentiment de l’espanyolitat, el reconeixem. Com també reconeixem la violència i les amenaces de la minoria sobre la majoria catalana. L’estat català haurà de demostrat la seva autoritat no renunciant mai a aquestes línies vermelles”.

El text que acabeu de llegir no és exactament meu. És una traducció i adaptació de les recents declaracions de l’ex primer ministre Manuel Valls a la cadena francesa BFMTV-RMC. He explicat el sentit d’algunes expressions i he substituït francès per català, cors per espanyol, llengua francesa per llengua catalana i llengua corsa per llengua espanyola. Potser així s’entén millor quines són les aspiracions irrenunciables de l’independentisme català, o de qualsevol independentisme, en la formació d’un estat independent. Ah, que els espanyols i els francesos són superiors als corsos o als sahrauís? I això per què? A través d’aquest exercici podeu veure que França, la cosmopolita i culta França, només es considera viable a través d’un estat fort i unitari. Ningú no els acusa de racistes, ni d’intolerants ni de poc dialogant. I que la immortal llengua francesa només podrà pervenir en el temps si és monolingüe en el seu territori  polític marcat. Les declaracions de Valls tampoc no són ben bé originals, són la plasmació pública de la doctrina estatalista d’un bon jacobí acabat d’arribar, que com a nou convers, repeteix amb entusiasme i convicció.

Al capdavall trobo que allò que és bo per a l’estat francès o per a l’estat espanyol ha de ser bo per a l’estat català. Sobretot si tenim en compte que el català està perdent ús social gràcies als imperialismes i colonialismes espanyol i francès. Coneguts per tots vostès i per tot el planeta. La llengua catalana no subsistirà sense una teràpia contundent. Les llengües, mai en la història, enlloc del planeta, mai no conviuen en un únic territori. Quan això passa, sempre, sempre i sense excepcions, la llengua més petita és destruïda i esborrada per la més gran. A Suïssa, per exemple, es pot veure perfectament això que dic. Tot i que la Confederació Helvètica té quatre llengües oficials, només tres llengües mantenen la vitalitat: l’alemany, el francès i l’italià. Per què? Perquè són les llengües oficials de quatre estats monolingües, Alemanya, Àustria, França i Itàlia i un de monolingüe en la meitat del país, Bèlgica. La quarta llengua suïssa, el romanx, reduïda i minoritzada per les altres tres, sense cap estat monolingüe fora de Suïssa, ha esdevingut una llengua residual sense capacitat de recuperació real.

Fa cinquanta anys l’espanyol era una llengua minoritària en el conjunt dels Països Catalans. I fa cent era una llengua només escolar i administrativa, mentre que tota la societat catalana vivia únicament en català. Espanya té un deute històric amb Catalunya en haver-nos destruït el nostre idioma i la nostra cultura. Enlloc de reparar aquest exercici de barbàrie imperialista avui l’intensifica encara més, amb la col·laboració dels poders públics catalans. La desaparició d’una llengua no té res d’evolució ni de natural. La diversitat és sempre una riquesa per al món mentre sigui autèntica diversitat per a tothom. Visc en un estat, l’espanyol, i en una societat, l’espanyola, que em permet canviar de sexe, d’identitat, de nom, però no em permet ser català. Per què passa això?Simplement perquè una Jordina Galves continuaria pagant els mateixos impostos que ara però un ciutadà de la Catalunya independent ja no pagaria res a Espanya. Volen Catalunya només pels calés.