Aquesta setmana hem assistit a un nou capítol del judici al procés: les declaracions de testimonis de la defensa, en algun cas, compartides amb l’acusació popular. Després dels testimonis de càrrec, toquen els de descàrrec.

Tres diria que han estat els trets definitoris d’aquestes declaracions: el canvi de paradigma en el relat dels fets, la seva solidesa i la irritació que han produït en les acusacions, especialment en el ministeri fiscal, i en la presidència de la sala.

Abans d’entrar-hi, cal un petit pròleg. Un cop més, s’ha demostrat que si l’estat plurilingüe està agafat amb pinces a Catalunya, a l’Espanya dita plurinacional ni sona. Aquesta setmana, com la immensa majoria de testimonis duien noms i cognoms catalans, la seva pronúncia en un mal castel·là, com la dels GPS, produïa certa vergonya aliena, fins al punt que alguns cognoms eren irreconeixibles fins que no es veien a la pantalla del 3/24.

Tal menfotisme amb les llengües cooficials espanyoles és per llogar-hi cadires. El mínim esforç que hagués requerit informar-se sobre la correcta pronunciació, ni que fos aproximada, de les paraules en català, en un judici que es ventila un tema català amb protagonistes catalans, hagués pagat la pena. No cal dir el que succeeix quan el nom és alemany. Això dona idea, prou dolenta per cert, d’on som.

Anem als testimonis. Consellers i alts càrrecs que van dimitir al juliol del 2017 van declarar. Les acusacions van voler vincular llurs dimissions amb desacords amb la línia política del govern, doncs, hipotèticament, eren contraris a la deriva que, segons les acusacions, es veia venir. Tots els testimonis van manifestar que, en el moment que van marxar del govern ―en un cas cessament per motius prou coneguts―, no s’albirava el que podria passar més endavant, és a dir, les conseqüències jurídiques i polítiques que estem patint. El fet que un possible referèndum no fos pactat va ser el motor de canviar d’aires. No va ser ni perquè es corregués el risc d’il·legalitats o de represàlies, sinó per raons polítiques. Una decisió personal completament legítima i comprensible.

Va ser el torn de desmuntar les pretensions acusatòries de considerar el Diplocat un braç més del procés, en concret, de la internalització del procés. Ja va dir Albert Royo, el seu secretari general, que això no era cert ni de bon tros. Va senyalar que el Diplocat feia el que es denomina diplomàcia pública. És més, com van palesar els testimonis d’aquesta setmana, el Diplocat no tenia delegacions, perquè no és una institució governamental: es basa en intercanvis, encontres i estudis puntuals, tant a Catalunya com a aquells països o ciutats d’interès per a la internacionalització de Catalunya i temes que poden ser d’interès comú, com la integració europea de regions o el tema dels refugiats.

És més, va quedar meridianament clar que, en alguna ocasió ―les acusacions no es van ni molestar a identificar-les― s’havia parlat del procés. Faltaria més que en aquest tema les societats civils, socials, econòmiques i culturals europees no hi estiguessin interessades. Però no era l’únic ni l’objectiu prioritari. Sobre aquest punt van estar conformes tots els declarants. Tot això, a més, en perfecta coherència amb el caràcter plural de la composició del consorci que és el Diplocat, pluralisme que es reflecteix en les seves activitats.

Els testimonis de les defenses han estat igual de seriosos, ferms i contundents amb unes parts que amb unes altres

Mossos de la unitat de mediació, diputats, alts càrrecs de la Conselleria d’Economia i altres agents socials que van estar presents, fonamentalment, dins i/o davant de l’esmentada seu el 20-S, van descriure un panorama divers al dels guàrdies civils i membres de la comissió judicial, cosa completament lògica. Van descriure una concentració espontània, pacífica i fins i tot festiva, amb la instal·lació d’una mena d’envelat, on es van fer parlaments i actuacions musicals.

I els agents de mediació, quan van arribar, ja van veure la premsa pujada sobre els sostres dels vehicles logotipats de la Guàrdia Civil; o sigui que, a mig matí, com es pot veure en els reportatges per tots coneguts, els patrols ja estarien fets caldo i no per obra dels acusats.

Contrasta alguna sordesa dels primers testimonis de càrrec sobre els càntics, música i actuacions fora de la Conselleria i la ceguesa davant del passadís obert pels voluntaris, degudament identificats, des de les portes de la Conselleria a la cantonada rambla Catalunya - Gran Via. En el que sí ―i això és essencial― coincideixen els primers testimonis policials i els d’aquesta setmana són dos extrems: la relació entre les forces policials, d’una banda, i els funcionaris de la Conselleria i dirigents polítics i socials que van entrar-hi, de l'altra, en algun cas, com el de Jordi Sànchez, diversos cops, va fluir sense cap mena de tensió, cordial fins i tot. I en cap moment, ningú, és a dir, ningú, dels que es trobaven dins l’edifici van tenir cap sensació, ni menys encara por, de patir un assalt per la massa.

A més, diversos agents socials, provinents dels sectors de la no-violència, amb especial protagonisme de David Fernández, van posar l’accent que tot, el 20-S i l'1-O, va ser un exercici de drets democràtics, de forma pacífica, amb tècniques de no-violència, en l'ètica de la desobediència civil, que té com a aspecte bàsic la integritat de l’altre, és a dir, no fer-li cap mal.

La molt resumida relació precedent resultaria mutilada si no entréssim en el segon punt que apuntava al principi. A diferència dels testimonis de les acusacions que es mostraren ferms, florits, llengueruts fins i tot, amb barroquismes innecessaris i embafadors amb les acusacions, però que, tot seguit, a preguntes de les defenses, en girar el cap cap a l’esquerra, perdien la contundència com si fos oli d’un motor. La seva fermesa davant de les acusacions, palesament poc espontanis, s’esvaïa, quan no s’ensorraven en ser interrogats pels lletrats defensors.

Aquest fenomen, aquesta mena de torticoli forense, no l’han patida els testimonis de les defenses. Han estat igual de seriosos, ferms i contundents amb unes parts que amb unes altres. Això, tanmateix, no és fenomen caigut del cel. És conseqüència de la solidesa del relat. Ni més ni menys.

La irritació de les acusacions, especialment dels fiscals, va ser manifesta: no podien, com pretenien, ensorrar el relat dels nous testimonis. Tant que Marchena va haver d'intervenir diversos cops per tallar l’assetjament que patien els testimonis de descàrrec. Aquesta irritació va ser ben evident, ja que no s’esperaven ni la capacitat retòrica d’alguns dels interrogats ni la seva resistència als embats inquisitius que rebien.

De tota manera, i com a tercer aspecte a ressaltar, ens trobem amb la intempestiva i desproporcionada explosió de Marchena. Va ser quan, a preguntes de la defensa del lletrat Salellas (defensa de Jordi Cuixart), sobre el denominat Llibre Blanc, síntesis dels informes previs, un dels membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, el professor Enoch Albertí, reputadíssim catedràtic de la UB, anava desgranant molt resumidament alguns aspectes de l’autodeterminació.

Arribats a aquest punt, Marchena va dir que el tribunal no rebia lliçons de dret de ningú, que els peritatges en dret estan exclosos i que tot plegat era un insult. Doncs bé, ací la sala del Tribunal Suprem es va comportar com el que es creu que és, Suprem. Un cop més s’ha posat l’accent sobre l’adjectiu i no sobre el substantiu. Qualificar una calmada, didàctica i succinta exposició d’un dels apartats del Llibre Blanc de lliçó impròpia i insultant de dret resulta en boca del president d’un tribunal quelcom inefable.

Entre d’altres coses perquè aquesta declaració tenia lloc en l’intent ―ben reeixit per cert― de demostrar que el referit Llibre Blanc no és cap full de ruta cap a cap port, sinó que, fent honor al seu nom, constitueix un elenc de diverses alternatives sobre els diferents aspectes que integren el llibre. Per demostrar aquesta afirmació cal exposar mínimament el contingut, ja que, com va assenyalar el també catedràtic Joan Vintró, és un informe de perfil acadèmic, sense prendre posicions. És a dir, és un llibre blanc.

La irritació de les acusacions, especialment dels fiscals, va ser manifesta: no podien, com pretenien, ensorrar el relat dels nous testimonis

Certament, en un tribunal el pèrit en dret és el jutge. Però un jutge, per més que sigui del Suprem, no pot estar al cas de tots els ets i uts del dret, i encara menys de tota la doctrina i la jurisprudència, singularment de la produïda fora de les fronteres nacionals, però que són necessàries per a una bona administració de la justícia.

Així, per exemple, en casos que es ventila dret internacional, si cal aplicar una norma estrangera, s’admet un peritatge jurídic, emès per un reconegut especialista, que il·lustra al tribunal sobre la norma estrangera a aplicar o a apartar del cas. En la pràctica quotidiana, en matèria de delictes fiscals, els jutges deleguen en els inspectors d’Hisenda la valoració i quantificació del frau. Per això els pèrits ―empleats de la víctima, a més― valoren jurídicament el supòsit de fet. Així qualifiquen el negoci o activitat jurídics per establir el rendiment fiscal i el frau produït. És una tasca essencialment jurídica.

El TS, com qualsevol tribunal, si fa de tribunal, no pot sentir-se insultat per una forma d'exposició de fets jurídics. Si, arribat el cas, creu que la declaració del testimoni va més enllà del que cal, el fa callar i tema resolt. No cal ni perdre els estreps ni fer-se la víctima. Això va passar, reitero, quan hi havia massa irritació a sala. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Rodalia

Sandro Rosell ha estat absolt. No s’ha pogut acreditar que cometés cap delicte ni de blanqueig, únic pel qual era acusat, ni cap altre. Malgrat això, ha passat 22 mesos en presó. Només llegint els escrits inicials de la fiscalia, l’acta d’imputació i l’escrit d’acusació, era evident que no s’havia comés cap delicte. No entraré ara ―no és el lloc― en el rerefons dels fets.

El que resulta absolutament censurable és acordar la presó preventiva quan era obvi el que donava la causa de si. I no només això: repugna al sentiment de justícia i a la llei no accedir durant la instrucció i fins el judici oral, durant 22 mesos, a aixecar la presó provisional o a substituir-la per mesures igualment eficients d’assegurament dels imputats i molt menys oneroses i deshonroses.

L’abús de la presó provisional, en general, i la lentitud de la justícia en un òrgan amb els mitjans de l’Audiència Nacional, en particular, clama al cel. Com clama al cel l’impulsor que la fiscalia a l’hora de demanar aquestes mesures.

Però si les bones obres, diuen, tenen càstig, les incorrectes, tenen premi. La instructora, la magistrada Lamela, amb un currículum més aviat pobre com a jutge sentenciador, després del cas d’Altsasu, dels Jordis i de Rosell ha estat premiada amb la sala segona del Tribunal Suprem: la joia de la corona. Perquè no quedés cap mena de dubte, en el seu ingrés, la va apadrinar el seu president, Marchena.

Joan J. Queralt
El judici i rodalies (12) Se'ls veu el llautó Joan J. Queralt
Jordi Galves
Extrem dret (37) El Suprem franquisme Jordi Galves