No resisteixo la temptació de parafrasejar Frederic el Gran, quan, davant la negativa d’un moliner limítrof amb les seves finques a vendre-li el molí (per a una posterior destrucció), va reclamar l’auxili judicial, el qual va atendre la raó del pagès davant la prepotència imperial. Poc creïble, atès com les gastava el dèspota prussià, però, si non è vero, è ben trovato.

Hi ha jutges a Madrid, en concret a l’Audiència Nacional (i no només), que dimecres passat van absoldre amb totes les de la llei el major Trapero, la intendent Laplana, l’ex-secretari general d’Interior, Cèsar Puig, i el director general de la Policia, Pere Soler. Que hi hagi un vot particular ridículament llarg, un 450% més llarg que la sentència, ja és un indici que la magistrada dissident ha vist un altre judici, amb altres ulleres. Deixem-ho aquí, ja que és un tema marginal.

La sentència absolutòria és una sentència peculiar, positivament peculiar: vint folis de fets provats i setanta de fonaments jurídics. Al llarg de tots els seus clars, sistematitzats i fonamentats paràgrafs només se cita un cop el Codi Penal: en fixar en els antecedents de la sentència la petició del ministeri fiscal.

Tot el contrari del que és habitual, i per a mostra, la dislocada sentència del Tribunal Suprem del procés, res de controvèrsies jurídiques, cites interminables de jurisprudència, no sempre importades amb talla i enganxa ni amb encert ni amb imparcialitat. La sentència de la secció primera penal de l’Audiència Nacional, perdoneu l’expressió, va a barraca.

En efecte. Si els fets en què es basa l’acusació no existeixen perquè no resulten acreditats amb proves legítimes, no cal discutir sobre si toca aplicar o no tal o qual precepte: sense prova no hi ha fets i sense fets no hi ha delicte. Dit d’una altra manera: la presumpció d’innocència en la seva màxima eficiència.

No són fets, com es posa de relleu, les opinions o impressions personals no basades en cap evidència de cap mena, sinó en pures peticions de principi, les manifestacions del tinent coronel Baena i del coronel Pérez de los Cobos: no hi ha documents que sustentin les seves afirmacions d’implicació directa de Trapero en els fets de la tardor del 2017, ni que el seu ascens a major —que no era un ascens, atès que el càrrec no tenia més competències que les que ja tenia— fos premi o incentiu de res, ni que es conjurés amb els polítics processats.

Al contrari, el que traspuen les diligències és certa malfiança respecte dels Mossos, encapçalats per Trapero pel que fa al procés: “Faran el que diguin els jutges”, es repeteix un cop i un altre en les documentacions que obren en el sumari. Pérez de los Cobos afirma un comportament sectari de Trapero, sense provar res o, fins i tot, en contra del que diuen les actes que ell mateix redacta i que testimonis imparcials desmenteixen amb rotunditat.

En el millor dels casos, tant Baena com Pérez són dos creadors de realitats alternatives aliens al que es pot i cal provar en un judici criminal. La pregunta, òbvia, és per què i com van gaudir de tant crèdit davant el TS sent, com va ser, el material probatori molt similar en ambdós judicis. Va haver-hi, com sabem, quelcom més que un Tribunal Suprem crèdul.

L'absolució per part de l’Audiència Nacional demostra que ni ser jutge ni espanyol és sinònim de feixista, reaccionari o totalitari

Un parell de mostres més. El fiscal —amb una mena de giragonsa no infreqüent en moltes altres acusacions ordinàries— diu que els Mossos, sota el comandament de Trapero, van rebre ordre d’escapolir-se de les seves obligacions d’impedir el referèndum. I la prova, prossegueix el fiscal, de l’existència de dites ordres rau en el fet que no consta cap ordre per escrit. El tribunal desmunta amb una frase aquest raonament, molt a prop de la presa de pèl: és contrari a tota lògica probatòria.

Com també es desmunta una altra prova que demostrava, segons els fiscals —que no seran candidats a la medalla d’or del treball—, la conxorxa de Mossos per fer-se fonedissos: una sèrie d’instruccions anaven sense signar. D'aquesta manera, en cas de problemes, no se sabria qui les hagués pogut dictar. Dos paraules per tombar aquesta imputació: d’una banda, consta l’organisme que emetia les instruccions i, d’altra, les de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil també anaven sense firmar i ningú les va posar en dubte.

El que va passar, com amb encert palesa la sentència absolutòria, és el model policial dels Mossos, al qual dedica un apartat específic, model que divergeix del dels cossos estatals policials, que no era el que calia aplicar, d’acord amb les ordres expresses de la magistrada del Tribunal Superior de Catalunya. Aquest model, segons la resolució madrilenya, respon a un model de control de les mobilitzacions socials que propiciava la negociació i el diàleg i situava l’ús de la força en últim recurs, model dissenyat per una resolució del Parlament que es va concretar en la llei de la policia autonòmica. Poc més a dir.

Bé, sí, un punt més. A diferència del Tribunal Suprem, el dret de manifestació no queda limitat pel Codi Penal, sinó que el Codi Penal s’ha d’interpretar de forma flexible per tal d’afavorir les manifestacions pacífiques, al marge de requisits burocràtics. Aquí la sentència de l’Audiència Nacional sí que recull amb abundància la jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg, amb cites ben actuals, com la recentíssima Laguna Guzmán contra Espanya, del 6 d’octubre passat.

Aquest succint repàs demostra que es pot fer bon dret si hom segueix la llei i els paràmetres democràtics d’interpretació, corrent que no semblava estrany a l’ordenament espanyol, fins que el lawfare es va anant introduint per la defensa de certa idea d’Espanya, no precisament la més democràtica ni constitucional. Oberta la veda al juny del 2010 pel Tribunal Constitucional, semblava que la deriva era imparable. L'absolució per part de l’Audiència Nacional demostra que ni ser jutge ni espanyol és sinònim de feixista, reaccionari o totalitari.

Encara queden jutges a Madrid i arreu! Exemples n’hi ha. Esperem que l’exemple s’estengui i es recuperi el seny i el dret.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gonzalo Boye
Opinió De Schleswig a Trapero Gonzalo Boye