No és que tingui especial interès a parlar de la Fiscalia, que en aquest moment d’interregne, sembla, si més no en la seva actuació en el procés, un pollastre escapçat.
Ara a la Fiscalia no mana ningú. Bé, corregeixo: fa temps que no mana ningú com a líder, sinó que taifes reclutades entre afins pul·lulen, suren més aviat, sense lideratge. Aquests grupuscles d’acusadors públics tenen, però, en comú el verí més tòxic per a la seva institució: la lluita a favor de la manca de lideratge.
Dic el verí més tòxic perquè la Fiscalia, per damunt de tot, des del punt de vista institucional i orgànic, és un cos jeràrquic. Si la fiscal general in pectore, que procedeix de la carrera ―substantiu que molts alts cossos de funcionaris reclamen elitísticament per a ells―, ho sap aprofitar, regnarà sobre aquestes mainades indisciplinades i acostumades a fer la seva santa voluntat, en l’actual present i, com a mínim, des de la defenestració de Torres-Dulce, el 2014.
Ha començat el judici a l’Audiència Nacional contra la cúpula d’Interior (Trapero, Laplana, Soler, Puig). La Fiscalia no ha volgut modificar d’entrada la seva acusació per rebel·lió malgrat la sentència del Tribunal Suprem contra els membres del Govern de la Generalitat que, plens d’encert, van decidir no exiliar-se.
És el tercer error que abans o després el sistema, en deriva autoritària, pagarà. El primer va ser portar els dissidents pacífics a judici sense haver comès cap delicte, ni formalment ni material. El segon, jutjar-los per fascicles.
Inventar-se delictes, encabir comportaments discutibles, però no delictius, en preceptes del Codi Penal a cops de martell i passar-se per l’arc del triomf el dret al jutge predeterminat per la llei, és quelcom que per un jurista imparcial constitueixen atemptats frontals contra les bases més primàries del dret a la legalitat sancionadora i al procés degut, que són a la base de la salvaguarda dels drets dels ciutadans davant els que exerceixen el poder i tendeixen a abusar-ne.
Ara, aquest tercer error, el d’encetar com si res no hagués passat el judici davant l’Audiència Nacional, ha travessat les pantalles dels nostres televisors. En perseverar en l’acusació per rebel·lió, dels interrogatoris practicats als quatre imputats no es desprèn quin delicte es persegueix.
Deixant de banda la indefensió que això suposa ―tema no menor―, recorda massa l'activitat desplegada pel ministeri fiscal davant el Tribunal Suprem. Foguejats analistes amb seu a Madrid ―tant els que treballaven per a mitjans madrilenys com catalans― deien, primer, que la Fiscalia anava guanyant. Davant l’evidència del contrari, van predicar que era una tàctica. Al final, van lloar l’encert del Tribunal Suprem que va donar una doble cleca a la Fiscalia: una amb cada mà, malgrat la sentència sense base legal, desproporcionada i d’una crueltat impròpia d’un estat occidental del segle XXI.
Els interrogatoris d’aquesta setmana van ser la gran ocasió perduda per situar Trapero al capdavant del seu somni humit: l’exèrcit latent de Puigdemont i companyia. Cap pregunta ni cap insinuació sobre armes, municions, plans d’intervenció... Quina revolta violenta sense força armada!
Tornem a l’Audiència Nacional. De quin alçament públic i violent ―l’alçament continua sent el nucli dels delictes de rebel·lió i sedició― parlen? Quan Trapero, Soler o Puig es van alçar públicament i violentament i van encapçalar grups de gent per assaltar el poder? Laplana ni això.
Els dos dies clau, el 20-S i l'1-O, van obrir tots els negocis que havien d‘obrir (al costat d’Economia, per exemple, una joieria, una farmàcia i un banc valencià) i van tancar quan va finalitzar l’horari comercial. El 20-S i l’1-O van funcionar sense queixa ni interrupcions tots els serveis públics ―de titularitat oficial o privada―: sanitat, correus, educació, transports, comunicacions, banca... El 20-S les diligències judicials previstes es van dur a terme, contràriament a delirants declaracions d’impostat dramatisme de petits personatges.
Bé, una no es va fer, l’entrada i escorcoll de la CUP, seu que els militants van protegir. Però, ui, ara recordo que no va ser una diligència judicial, sinó una fanfarronada policial sense cap mena de cobertura, que es va desfer amb la cua entre cames.
Els interrogatoris d’aquesta setmana van ser la gran ocasió perduda per situar Trapero, Mossos i la cúpula d’Interior al capdavant del seu somni humit: l’exèrcit latent de Puigdemont i companyia. Cap pregunta ni cap insinuació sobre armes, llargues o curtes, municions, dipòsits d'aquestes, plans d’intervenció... Quina revolta violenta sense força armada! O és la postmodernitat ―disfressa autoritària― o els catalans són més rars que la pluja seca.
Els fiscals van seguir l’atropellat relat de l’atestat amb preguntes absurdes alienes a la realitat, sense conèixer l’estructura dels serveis governatius sobre els quals preguntaven, amb dades falses, mal traduïdes (el “ja” esdevindrà tan famós com “la calle Rambla”), números de telèfon inexistents o inexactes... Tot això entre frases entretallades, interrupcions, girs sobre preguntes inconnexes... A sobre, com a leitmotiv, un cop i un altre, demanant als interrogats per què als atestats s'afirmava el que s'afirmava. La resposta, òbvia: que ho preguntin a qui els va redactar. Crispetes!
Tres traques finals. El fiscal més reclenxitat demana a Trapero que per què no va manifestar abans el seu pla de detenir Puigdemont i els membres del seu govern. La defensora de Trapero, la discreta i eficacíssima Olga Tubau, el va interrompre per puntualitzar que no era veritat: que la seva manifestació ja consta a l’Audiència Nacional, a octubre del 2018! De fet, nou, en cap cas, doncs. El fiscal que la va conèixer a instrucció era el mateix que l’interrogava al plenari. Curiós lapsus.
Amb la cua de palla socarrada, el fiscal es revolta i etziba a Trapero per què no va comunicar el pla detallat de la detenció al president del TSJCat i a la Fiscalia. Autoretrat ―un més― del fiscal: en quin cap cap que un pla secret sigui divulgat? No han sentit mai parlar de filtracions? Però el patriotisme de llauna (Zapatero dixit) ho aguanta tot; com el paper.
De tota manera, a parer meu, el zenit de l’interrogatori de Carballo ―dels de Rubira no paga la pena ni la menció― el marca quan es va referir que, al cap i a la fi, la tasca de Trapero va limitar-se a enviar uns policies uniformats en mànigues de camisa i gorra de plat a impedir el referèndum.
El lector em perdonarà, però en el meu record del tràgic 17-A veig policies, mossos, en mànigues de camisa ―uniforme d’estiu―, perseguint els assassins terroristes, tant a Barcelona com a Cambrils com a Subirats. Gràcies als policies en mànigues de camisa i gorra de plat.
"Bueno, pues molt bé, pues adiós”. Res més a dir.