Malgrat la data, no parlaré de futbol —el títol, potser, fa llum de gas—. Si, com espero, hem guanyat, fantàstic: joia, família, amics, cava i calories a dojo (en la mesura de les possibilitats de cadascú). No és un dia per a bledes. Si perdem, doncs igual, la veritat: no llençarem el que hem preparat per rebre amics i família.

Un cop feta aquesta advertència, passo a referir-me al tema del procés del procés. Aquesta ha estat una setmana rica en desbordament d’absurditats de tota mena. Una cosa ha quedat clara: el partit —la causa judicial— ja no es juga, com seria normal, entre dues parts, sinó entre els perseguits i els àrbitres, la qual cosa és una aberració. Només unes petites mostres d’aquests vuit darrers dies.

En primer lloc, com a pòrtic, l’instructor del TS (Tribunal Suprem), tant a la interlocutòria de processament del 23 de març com a la del divendres 12 d’abril, quan va denegar que el diputat Sànchez, tot i tenir tots els drets polítics intactes, anés al Parlament per defensar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, es constitueix en víctima de la causa que instrueix, cosa que el desqualifica com a jutge imparcial: la seva postura queda literalment palesa en cadascun dels esmentats dictats: “El relato de la estrategia que sufrimos”.

En segon terme, s’aixeca la inefable resolució de la sala d’apel·lacions del TS del 17 d’abril. L’objecte de la resolució judicial era confirmar o denegar la negativa d’una petició anterior del diputat Jordi Sànchez per anar al Parlament en qualitat de candidat a la presidència de la Generalitat. De 38 folis, en dedica menys de sis a la petició, que denega amb l’habitual absència de fonamentació.

L’instructor del TS es constitueix en víctima de la causa que instrueix, cosa que el desqualifica com a jutge imparcial

A què dediquen la resta de folis els magistrats? Doncs a dir de tot menys macos als magistrats del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. El seu menysteniment culmina amb una frase que parla per si mateixa: “En cualquier caso, parece contradecir los parámetros propios de lo razonable que el Tribunal alemán homologue un supuesto de hecho ocurrido en Alemania, consistente en unas revueltas organizadas por un líder de una iniciativa ciudadana que convocó a miles de personas con el fin de evitar que se ampliara la pista de un aeropuerto de Fráncfort (Estado de Hesse), con un proceso separatista de una Comunidad Autónoma de más de siete millones de habitantes” [negreta afegida].

Potser pel fet de no saber prou alemany, pel dret de la república federal o per errades de traducció, la decisió teutona no diu això ni ho argumenta així. Però, encara que ho fes —que no ho fa ni de lluny—, l’escomesa al tribunal del septentrió frisó té com a efecte no poder afirmar que avui tots dos tribunals siguin més amics que ahir. Sentit de l’oportunitat, se’n diu. El Tribunal Suprem, com sol ser massa freqüent, més atent a l’adjectiu que al substantiu, etziba aquesta clatellada als col·legues d’aquells ventosos erms en una interlocutòria que no hi tenia res a veure. Pur desfogament gratuït de ressentiment.

Per acabar-ho d’adobar, la malversació, sobre la qual els alemanys han demanat aclariments, sembla més insostenible cada dia que passa. Tot deixant de banda aspectes molt tècnics que ara no toquen, el cas és que 1) enlloc s’afirma que s’hagin gastat amb càrrec al tresor públic tal o tal altra quantitat. La interlocutòria de processament, errors aritmètics a part, diu que “Los gastos públicos, que necesariamente habían de realizarse o comprometerse para la realización del referéndum que convocaron los integrantes del Gobierno, conforme a la evaluación hasta ahora practicada, son...” [segueix un petit llistat]. És a dir: està redactada en mode potencial, un recurs literari per expressar una hipòtesi, no pas una certesa. 2) Això parteix d’atestats de la Guàrdia Civil, un cos policial no expert —no és competència seva— en l’anàlisi de la complexa comptabilitat pública, que no és la del talleret de la cantonada. 3) Aquests atestats, que no preveuen traçar íntegrament les finances públiques —des de l’assignació d’una partida pressupostària fins al lliurament efectiu del servei—, contradiuen, com ha queda demostrat un cop aixecat parcialment el secret del sumari, les certificacions de la interventora general de la Generalitat. Recordeu que, des del 2015, cal lliurar setmanalment l’estat del pressupost, una periodicitat que es va accelerar després del setembre de 2017 i que ara, després del 155, ja és en mans del govern espanyol.

Per a l’instructor val més una suposició de la Guàrdia Civil que les dades dels serveis professionals que s’encarreguen de la matèria

I en quart lloc, que la cosa no s'acaba ací, el govern monclovita ha mantingut sempre, des de Montoro fins a Rajoy —i darrerament el Consell de Ministres mateix al seu comunicat del dia 20— que no s’ha destinat ni un sol euro públic a l’1-O. Descol·locat, l’instructor emet una insòlita requisitòria personal i directa a Montoro, així: “Requiérase al Excmo. Sr. Ministro de Hacienda, D. Cristóbal Ricardo Montoro Romero, a fin de que informe, a la mayor brevedad posible, sobre el concreto soporte objetivo de tales afirmaciones” [de no haver carregat cap euro al pressuposts per l’1-O].

És una atzagaiada catedralícia sota tots els punts de vista. Per a l’instructor val més una suposició de la Guàrdia Civil —la proscrita jurisprudencialment pericial d’intel·ligència!, que per naturalesa fretura de prou coneixements tècnics— que les dades dels serveis professionals que s’encarreguen de la matèria. Tanmateix, des el punt de vista alemany, belga, escocès i suís, és un caramel per fer-se l’orni (allà sí que saben què és o qui és l’Orni) i passar de llarg d’euroordres i altres requeriments amb una cortesia i un fonament idèntics.

És a dir, que només amb aquests pocs punts, aquesta setmana ha quedat marcada a la història dels desgavells jurídics, que passaran a ser estudiats a les facultats de Dret —el dret, malgrat això, perdurarà—. I un cop apresos, s’instarà vehementment els alumnes a no dur-los mai, però mai, a la pràctica.

Els mals hàbits, per evitar-los, cal saber quins són.

P. S.: Campions!