Pocs grups trobarem a la història del rock que encaixin tan bé en la definició d’absurd (contrari a la raó, al sentit comú) com Guns N’ Roses. És absurd que una banda que només ha gravat tres discos com Déu mana —obviarem el de versions The Spaghetti Incident? (1993) i Chinese Democracy (2008), a tots els efectes un disc en solitari d’Axl Rose— continuï omplint estadis arreu del món.

Pocs grups trobarem a la història del rock que encaixin tan bé en la definició d’absurd (contrari a la raó, al sentit comú) com Guns N’ Roses

També és absurd que els californians hagin vetat la presència dels mitjans a la seva actual gira perquè “estan farts que se’ls critiqui”, com si el que poguéssim dir tingués cap influència en el seu estatus llegendari. Com també ho és que insisteixin a tocar gairebé tres hores quan la veu d’Axl Rose mostra una fragilitat que, a estones, fa patir.

Uns kamikazes de 60 anys

Però aquí hi som. Vuit anys després de la seva darrera visita a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, prop de 40.000 persones hi van acudir, expectants per veure què podien oferir en aquesta gira batejada com Because What You Want & What You Get Are Two Completely Different Things (Perquè el que vols i el que obtens són dues coses completament diferents). Donat que en els nou anys transcorreguts des que el guitarrista Slash i el baixista Duff McKagan van tornar al grup encara no han estat capaços de gravar un nou àlbum —de nou, absurd—, la principal novetat rau en la presència del bateria Isaac Carpenter que, tot s’ha de dir, millora força les prestacions de l’anterior mercenari Frank Ferrer, qui ocupava el lloc des del 2006. La resta és pràcticament un calc de l’espectacle que van regurgitant des de la seva reunió el 2016, amb un repertori sense cap ni peus on tant cap una versió de Slither, l’únic hit de Velvet Revolver —el grup que Slash i Duff van formar en sortir de Guns— com del clàssic Wichita Lineman de Jimmy Webb, o una de les seves pitjors cançons que, oh casualitat, porta per títol Absurd. Però malgrat aquestes incongruències, Guns N’ Roses continuen tenint en les cançons d’Appetite For Destruction i els Use Your Illusion uns pilars indestructibles. Pocs concerts d’estadi tenen un inici tan espaterrant com Welcome to the Jungle i un final tan apoteòsic com Paradise City. Temes com Mr. Brownstone, You Could Be Mine, Rocket Queen, It’s So Easy o Sweet Child O’ Mine conserven el nervi per posar tothom dempeus, i quan mostren la seva cara més èpica —Civil War, November Rain o Estranged— continuen essent imbatibles.

Malgrat aquestes incongruències, Guns N’ Roses continuen tenint en les cançons d’Appetite For Destruction i els Use Your Illusion uns pilars indestructibles. Pocs concerts d’estadi tenen un inici tan espaterrant com Welcome to the Jungle i un final tan apoteòsic com Paradise City

Tot i que el so no els va acabar d’acompanyar —de cop, el volum queia inexplicablement a la meitat—, els músics es van mostrar solvents en tot moment, amb un Slash pletòric que es va reivindicar com un dels millors creadors de solos de la seva generació. Però, naturalment, com sempre, l’èxit o el fracàs dels seus directes recau en les espatlles d’Axl Rose. Si antigament la incògnita era saber amb quantes hores de retard sortiria a l’escenari (si és que hi arribava a sortir), ara que la puntualitat ja no és un problema, el principal neguit és veure quin és l’estat de les seves cordes vocals. Tot s’ha de dir, el frontman llueix millor forma que fa uns anys, sense aquell panxot de turista retirat, i sovint es mostra somrient i, a la seva manera, proper. Però el temps passa, i aquella força torrencial amb què cantava i cridava sense aparent esforç en els seus dies de glòria, ara és un constant passeig per la corda fluixa. De vegades encara se’n surt (Out Ta Get Me, Knockin’ on Heaven’s Door, Nightrain), però d’altres amb prou feines li surt un fil de veu, portant al límit el seu falset (va destrossar el final de l’exigent Coma). És evident que esperar que canti igual als 63 anys que quan en tenia 30 seria il·lògic, però hauria de ser prou intel·ligent per protegir-se una mica més i adaptar el repertori a les seves condicions actuals. Així i tot, segurament aquesta actitud kamikaze és la que explica, en gran part, la grandesa de Guns N’ Roses.