Ara que es coneix la intensitat de l'espionatge practicat a través de l'aplicació Pegasus i com això ha estat orientat a vulnerar els principals drets d'aquells sindicats com a enemics, els independentistes catalans, el seu entorn i fins i tot la seva defensa, és un bon moment per reflexionar sobre dos temes que crec són la clau de tot aquest criminal assumpte: quins són els límits del nacionalisme espanyol a l'hora de reprimir les minories nacionals es tracta i d'on han sortit tots els diners que aquest delictiu espionatge ha costat. Si el dret a la intimitat, el dret al secret de les comunicacions, el secret a la vida privada, íntima i familiar, així com, en diversos casos, el dret al secret professional de periodistes i advocats, amb implicació directa al dret de defensa, no són drets respectables per a un sector determinat del nacionalisme espanyol llavors bé es pot preguntar quins són els drets que realment estan disposats a respectar?

Els qui fan gala de ser, mal anomenats, "constitucionalistes" s'ho haurien de fer veure ràpidament perquè la Constitució, aquell text amb el qual s'encapçalen i darrere de la que estan justificant l'injustificable, protegeix, especialment, just aquells drets que en aquest espionatge massiu han estat vulnerats. Si per als "constitucionalistes" els drets dels independentistes catalans són modulables, violables i fins i tot suprimibles, almenys als qui es defineixin com a demòcrates aquest espionatge massiu no els hauria de semblar ni normal ni digne de mirar cap a un altre costat, perquè amb aquestes coses se sap molt bé on i com comencen, però no on acaben. Davant aquest tipus de crims no val posar-se de perfil, com han fet els "demòcrates de tota la vida" argüint que bé, són coses que passen o, més ben dit, que els hi passen a altres, perquè el dia menys pensat els hi passarà a ells... si és que no els hi ha passat ja, doncs el que ha sortit a la llum, segurament, és només la punta d'un iceberg.

El que se sap fins ara no és poc, més aviat és prou per obrir els ulls d'aquells que fins i tot definint-se com a demòcrates estan disposats a fer-se l'orni quan de reprimir a l'independentisme es tracta. És més, la cosa és tan greu que ens assimila i situa al mateix nivell que països dels quals ens creiem tan allunyats com Bahrain, l'Aràbia Saudita o el Marroc, per només citar alguns. Els qui creuen que això es quedarà en unes quantes notícies escampades és que, simplement, no són conscients de la gravetat del tema, de l'extensió d'aquest criminal espionatge ni de les jurisdiccions afectades. Sí, els delinqüents que s'han dedicat a espiar-nos o no estaven prou assessorats o s'han confiat que la capa de la impunitat pàtria els cobriria en tots aquells llocs en els quals ens han estat violant els nostres drets. Estic segur que no em confonc si ja avanço que això traspassarà les fronteres, s'endinsarà més enllà del Pirineu i acabarà arrossegant molts delinqüents —alguns segurament fins i tot institucionals o institucionalitzats— a jurisdiccions on no tindran cap mirament amb els delictes comesos ni acceptaran l'etiologia d'aquests com a dispensa per a tals excessos.

L'espionatge massiu de ciutadans és una altra forma de corrupció i si en això s'han fet servir recursos públics o d'inconfessable origen molt més. Per tant, tots hem d'apuntar en la mateixa direcció i exigir saber el que és bàsic: qui l'ha orquestrat? Quant ha costat? I d'on han sortit tots aquests diners?

Ara bé, i analitzant les experiències i les dades d'altres països on també s'han utilitzat aquests mateixos mètodes delictius, arriba un punt en què és necessari preguntar-se, d'una vegada per sempre, d'on han sortit tots els diners gastats en aquest pla d'espionatge massiu? Es tracta d'una despesa ingent que supera, per molt, el total dels fons reservats que anualment estan pressupostats i no es troben en els pressupostos generals de l'Estat, partides d'aquesta envergadura dedicades a aquests menesters ni a res que se li sembli. Deixem clara alguna cosa perquè ningú no tracti enganyar-nos: els fons reservats són limitats i conegut l'import total dels mateixos —uns 30 milions d'euros—, cosa diferent és que existeixi reserva o secret sobre el seu ús o despesa, però no sobre la partida assignada a aquests i es tracta de números que fins i tot algú de lletres com jo pot comprendre. Doncs bé, sent això així, és obligat que comencem a exigir saber quants diners s'han gastat en això, qui els ha manipulat i, sobretot, d'on ha sortit tan ingent quantitat i sota quina supervisió s'ha gastat, si és que n'ha existit alguna.

Qui vulgui sentir-se en el costat correcte del que ha d'entendre's per democràcia, només ha de fer-se unes quantes preguntes per saber on som realment i com ha caigut de baix; en realitat, la qüestió no és menor i alguns estaran temptats de tapar tot això amb qualsevol altre tipus de notícia i deixar que el tema es desgasti, però ja puc avançar que no deixarem que això passi i que si això no ho investiguen dins de les fronteres de l'Estat acabarà sent investigat, seriosament i rigorosa, en altres jurisdiccions on la indissoluble unitat de la nació poc els preocupa.

Insisteixo: no existeix partida pressupostària per a la comissió d'aquest tipus de delictes i tinc seriosos dubtes, pel volum de despesa que ha implicat, que els diners destinats a espiar-nos provinguin dels pressupostos generals de l'Estat... Sent això així, van quedant poques activitats, cap de lícita, que permetin la generació de tants diners, de forma tan fosca i que, sense passar per cap control, puguin ser destinats a la comissió de delictes com els descoberts ara. Saber d'on han sortit tots aquests diners hauria de ser una prioritat perquè, entre altres coses, ens permetrà conèixer a tots els ciutadans com de podrides estan les clavegueres d'un sistema que insisteixen a presentar com si es tractés d'una democràcia, quan no ho és i no ho serà mentre en la investigació d'aquests delictes no s'arribi fins als seus últims responsables.

A mi sempre m'ha semblat correcte investigar la corrupció i suport tots els esforços per destapar-la, sigui per foscos negocis d'obra pública o de mascaretes, però crec que és impossible estar en contra de la corrupció i, alhora, silenciar uns delictes tan greus, alhora tan corruptes, com els revelats per New Yorker i Citizen Lab respecte a l'independentisme català, el seu entorn i la seva defensa.

L'espionatge massiu de ciutadans és una altra forma de corrupció i si en això s'han fet servir recursos públics o d'inconfessable origen molt més. Per tant, tots hem d'apuntar en la mateixa direcció i exigir saber el que és bàsic: qui l'ha orquestrat? Quant ha costat? I d'on han sortit tots aquests diners? Aclarint aquestes incògnites sabrem a qui i per quants delictes exigir-los responsabilitats, però, sobretot, fem-ho per salut democràtica.