És normal que els catalans patim pel futur del país. Fa anys, per no dir segles, que lluitem per no caure al fons del precipici i sembla que no acabem de trobar la manera d’allunyar-nos del perill. La nostra història fa pensar en aquells somnis en què crides i ningú no et sent, vols córrer i les cames no et responen, intentes avisar algú i resulta que no et veu. És una mica la sensació que tinc cada vegada que poso els peus a Barcelona. La ciutat sembla un escenari habitat per figurants. Visitar-la és una mica com anar al zoològic: com veure la teva vida des de fora. Fins i tot l’Eixample ha perdut caliu.
Tot i així, és important saber posar la situació en perspectiva. Amb tots els entrebancs que es vulguin recordar, els catalans fa un segle i mig que anem cap amunt, que guanyem presència al món i influència política. Si Pedro Sánchez porta més temps governant que Aznar, Zapatero i Rajoy —i es proposa superar Felipe González—, és gràcies a la força disruptiva de Catalunya. Encara que el PSOE no ens agradi, la història de Sánchez està més en deute amb el general Prim i amb la Primera República —i amb l’1 d’octubre— que amb Franco o Cánovas del Castillo. Això no és poca cosa.
Els castellans, igual que els anglesos o els francesos, no han deixat d’anar cap avall en l’últim segle i mig. Tot i els esforços que l’Estat ha fet per dissoldre Catalunya —ahir vaig trobar un llibre de Martí de Riquer que situava Tirant lo Blanc entre els clàssics castellans—, encara som aquí. La llengua catalana s’escriu i es llegeix millor que mai, i el que és més important: comença a recuperar la profunditat política que havia tingut fins al Renaixement. Tot i els dinerets que s’hi aboquen per mantenir-la en el pla sentimental, cada dia s’hi poden dir més coses —i més grosses—, sense que ningú es posi a riure.
Una cosa és que no puguem creure en les institucions i una altra de molt diferent que no hàgim de creure en el país
Una cosa és que no puguem creure en les institucions i una altra de molt diferent que no hàgim de creure en el país. És el país que ha fet petita l'autonomia i no a la inversa. Barcelona pot semblar un decorat, però aquest cap de setmana, a l’encreuament de Consell de Cent amb Enric Granados, s’hi podien veure de franc les aquarel·les avantguardistes de Marià Fortuny. El pintor de Reus es va quedar a les portes de trencar les cames als impressionistes de París, però després va venir la generació de Joaquim Mir i, més endavant, van venir Dalí i Miró. Quan un país té història, si no et rendeixes després sempre passa alguna cosa.
Com explica l'Enric Juliana, l'Estat espanyol és un colador. Madrid ha perdut la capacitat d'ordenar —i de defensar— el territori que diu que governa. No és cap sorpresa que, abans de permetre que Barcelona i València vertebrin el seu espai natural, el vell Estat minvant prefereixi lliurar la costa catalana a les forces del consumisme més decrèpit. Sense la catalanitat, la riba del Mediterrani esdevindrà un espai cada cop més invertebrat, més dominat per les màfies de la droga i el capitalisme financer, més sotmès als interessos geopolítics dels militars marroquins i angloamericans. Si la vida s'hi degrada prou, l'exèrcit espanyol potser es podrà tornar a presentar com el garant de l'ordre.
La nostra classe dirigent, com la resta de l'elit europea promocionada per la guerra freda, vol morir matant. L'odi a Rússia s'alimenta més de la por de perdre l'enemic que ha justificat la protecció i els diners dels americans que no pas del drama d'Ucraïna. L'1 d'octubre va ser el darrer intent de fer evolucionar Espanya d'una manera ordenada, sense trencar els pactes interns de Catalunya. Els polítics catalans que no entenguin això cada dia faran més pena. L'Espanya democràtica és una joguina trencada i, com sempre, no hi passarà res de nou que no surti de casa nostra, del conflicte intern que s'està pastant a poc a poc, mentre sembla que ens extingim.
A mesura que el desordre i el saqueig s'escampin, la societat civil catalana també s'anirà articulant al marge de la vida oficial. Els partits ja només són el somriure hipòcrita que maquilla la magnitud de l'allunyament. Ni tan sols Aliança Catalana té capacitat de revertir aquesta dinàmica històrica. Com passa als Estats Units —i ja es comença a notar a Europa—, a Catalunya també s'està gestant una fractura entre les forces de l'esperit que voldrien ordenar el món d'una manera orgànica i el capitalisme descarnat que vol consumir-ho tot. Potser ens pensem que ens extingim perquè encara ens podem permetre el luxe de mirar el país amb els ulls morts de les institucions.