La idea de Gabriel Rufián, d’original, no es pot dir que ho sigui. El Front Popular del 1936 (PSOE, Izquierda Republicana, Unión Republicana, PCE i POUM, amb suport indirecte de la CNT en alguns territoris) provava de frenar la dreta agrupada a la CEDA i, de fet, ho va aconseguir a les eleccions de febrer d’aquell any. Els experiments posteriors no han acabat de tenir tant d’èxit com a fórmula electoral (sí com a pactes postelectorals, especialment els tripartits): però molts dels noms dels partits d’esquerres a l’Estat han partit d’aquest concepte d’unitat necessària (Izquierda Unida, Unidas Podemos, Sumar...). “Com és possible”, deu pensar Rufián, “que tan megapopular com soc arreu, que em paren pel carrer per confessar-me admiració arreu, no vegin que jo puc encapçalar un front d’esquerres tan necessari com ho era el 1936?”. Vegem per què no.
En primer lloc, no: no aturen Rufián pel carrer. Té un alt reconeixement en enquestes, es considera que parla bé i que clava bons mastegots, però a l’altiplà espanyol no s'adverteix cap entusiasme a l’esquerra davant l’aparició d’un lideratge únic com el seu. Prou feina tenen a salvar els seus propis mobles, o els seus propis espais electorals, especialment formacions com Bildu (que de cap manera no entraria en una dinàmica reformista espanyola) o la mateixa ERC, amb greus problemes d’identitat. En segon lloc, però, perquè l’amenaça de l’extrema dreta ja no uneix res: ni per l’esquerra ni per la banda nacionalista. Els discursos d’esquerres a Espanya han estat tan reaccionaris, tan radicals, tan basats en la venda barata de múltiples ofertes suposadament socials, que el potencial votant no en té prou amb la “unitat” com a recepta: volen coses de debò, pràctiques, realistes, no simples pegats pintats de vermell. I, per la banda nacionalista, el mateix: les lluites compartides no colen quan no hi ha cap rastre de voluntat d’implantar una agenda plurinacional. Per enlloc. Deixant de banda que, com tothom sap, incorporar el nacionalisme al front d’esquerres acaba històricament amb l’evaporació del nacionalisme per al simple engreixament de l’esquerra espanyolista.
Incorporar el nacionalisme al front d’esquerres acaba, històricament, amb l’evaporació del nacionalisme
La qual cosa em porta a la reflexió següent, si ens posem a alçar la perspectiva: l’eventualitat d’una majoria PP-Vox pot ser combatuda d’alguna altra manera? Jo crec que sí. En primer lloc, amb un Front Nacional: la unitat de tots els partits nacionalistes o independentistes, si més no els catalans, en un sol grup. Però n’hi ha una altra: jo no descartaria que a algú se li acudís defenestrar Pedro Sánchez i proposar, a canvi, una gran coalició (a l’estil alemany) amb el pretext d’una “legislatura constituent”. Amb un acostament, si calgués (que evidentment caldria), cap als nacionalistes. Crec honestament que, si Espanya vol evitar que l’extrema dreta desnaturalitzi la ja prou desnaturalitzada comèdia “democràtica” del règim del 78 —com és previsible que farà si accedeix al poder—, la manera no és el Front d’Esquerres, sinó o bé una gran coalició nacionalista o bé una gran coalició estatalista-reformista, amb l’eix i la iniciativa en PP i PSOE. Si és que realment volen salvar alguna cosa de debò. Dit això: facin cas a Rufián o no, facin grans coalicions o no, proposin reformes constitucionals o no, l’independentisme català només ha de saber aprofitar aquesta clamorosa feblesa del règim per tornar a provar d’imposar el seu propi, i que té el nom d’independència.