Per a Lluís Soler, Oriol Broggi i tots els actors i actrius de La Perla 29
Hi ha coses importants que cal aprendre, però que no es poden ensenyar. Els nostres llenguatges racionals no se’n surten. Són coses que ha d’aprendre un mateix, sobretot a partir de l’experiència pràctica. La fragilitat i vulnerabilitat humana, la felicitat del descobriment, les virtuts de la tolerància, els conflictes entre valors, la impossibilitat de no tenir desitjos, els límits impotents de les idees polítiques i morals. En aquests casos, la literatura —teatre, poesia, novel·la— acostuma a ser una via millor de reflexió que l’assaig científic o filosòfic. Centrem-nos en alguns personatges clàssics: Enkidu-Guilgameix, Lear, i Caliban-Pròsper.
Enkidu és l’amic de Guilgameix. De l’epopeia, escrita en sumeri, sembla que se’n conserven cinc textos de voltants del 2100 aC, tot i que la versió més estàndard està escrita en accadi a voltants de l’any 1900 aC. Relata com els déus, donat el caràcter despòtic de Guilgameix, rei d’Uruk de l’antiga Mesopotàmia, envien Enkidu, un heroi comparable al rei en fortalesa. Primer viu sol a la natura, en estat salvatge, però quan Guilgameix s’assabenta de la seva existència envia una sacerdotessa experta en arts amatòries per tal que el civilitzi. Cosa que fa amb èxit. Enkidu passa a viure a ciutat. No ha arribat a la civilització a través de la moral, la religió o el coneixement, sinó a través de l’erotisme.
Desprès de combatre amb Guilgameix neix una sòlida amistat entre tots dos. Tanmateix, l’afany d’immortalitat del rei portarà els dos amics a un enfrontament innecessari (hybris) amb el monstre Humbaba, que de fet no amenaçava la ciutat. El resultat és que només sobreviu Guilgameix, el qual coneix per primera vegada la seva vulnerabilitat a través del dolor que li causa la mort d’Enkidu. El temor a la mort el porta a abandonar la ciutat i a fer un viatge físic i interior a la recerca de la immortalitat —en què supera una sèrie de proves i troba Utnapishtim, l’únic humà que ha assolit la immortalitat seguint la perspectiva dels déus (és el relat en el qual s’inscriu el diluvi universal, que més de mil anys després serà inclòs en la mitologia judeocristiana de la Bíblia).
El viatge sobretot és interior. Guilgameix descobreix tant la seva vulnerabilitat i el caràcter imprevisible de les conseqüències de les accions, com la precarietat de les seves concepcions morals i polítiques. Això afebleix la seva seguretat com a individu, però el converteix en un rei que podrà governar d’una manera més tolerant i justa quan retorna a la ciutat. Ha adquirit uns coneixements profunds, aquells que el poderós oblida quan no en té cap necessitat i els súbdits no poden esgrimir lleis o institucions de control del seu poder.
Ambdós personatges, Guilgameix i Lear, tornen dels seus viatges interiors essent més savis, més tolerants i més infeliços
Una cosa similar li passarà al personatge del rei Lear de Shakespeare, escrit uns 3.700 anys després. Lear també es veu impel·lit a fer un dolorós viatge interior pròxim a la bogeria que li permet descobrir l’empatia i la compassió en un món que és alhora amoral i banal. Això passa quan perd el poder i descobreix les debilitats humanes, quan ja no ocupa una posició hegemònica indiscutible. Ambdós personatges, Guilgameix i Lear, tornen dels seus viatges interiors essent més savis, més tolerants i més infeliços.
Caliban compateix amb Enkidu el fet de ser inicialment un ésser salvatge (sovint interpretats com a figures al·legòriques dels components evolutius humans preracionals que es mantenen en tots nosaltres). Recordem que “en un principi NO va ser el verb, sinó l’acció” (Goethe). Quan Pròsper i la seva filla Miranda se’l troben en una illa a La Tempestat de Shakespeare, el pas a un estat més “civilitzat” s'esdevé a través de l’educació i el llenguatge, a través de la racionalitat. Caliban no té tanta sort com Enkidu. No compta amb una prostituta religiosa que l’introdueixi a la civilització a través de la sofisticació sexual del món prelingüístic. Miranda és tan sols una adolescent, és a dir, algú que encara no sap res per si mateix, i a la qual intenta violar sense èxit. A diferència d’Enkidu, Caliban no pot estar gaire satisfet del seu canvi de situació, que ara se li fa present la seva posició subordinada i la pèrdua de la seva inqüestionada sexualitat prèvia. El llenguatge no només l’ha embruixat, sinó que permet que els seus nous amos l’obliguin a fer coses que abans hagués estat impossible que les pogués fer. És un personatge que mostra una versió renaixentista d'El malestar en la cultura.
Caliban accedeix, doncs, a l’esclavitud a través de la civilització (i viceversa). No és estrany que quan arriben els pretesos nàufrags planegi assassinar Pròsper i fer desaparèixer els coneixements màgics en què basa el seu poder. Alliberar-se de la tempesta de paraules que l’esclavitzen, tot i que no pugui retornar a la seva felicitat natural prèvia. El llenguatge és la seva nova cadena. L’allibera d’alguns dels càrrecs de la natura, però el lliga a nous poders despòtics davant dels quals es troba impotent. El ressentiment forma part inevitable de la nova personalitat “civilitzada” de Caliban. Al darrere de Shakespeare hi ha Montaigne.
Segons Camus, Sísif somriu quan està condemnat a arrossegar fins a dalt d’una muntanya una gran pedra que li torna a rodolar quan està a punt d’arribar al cim. És capaç de donar sentit a la seva minsa llibertat. Una capacitat que els déus no li poden arrabassar. Caliban, en canvi, no somriu mai. És un personatge difícil d’estimar, però també ho és que no provoqui compassió, malgrat que la violació i l’assassinat formin part del seu bagatge de desitjos frustrats. És un personatge que no té capacitat de fer cap viatge interior.
La tempestat és una obra estranya. S’ha prestat a moltes interpretacions. Quin és el seu tema principal?: la revenja?, el poder?, el llenguatge?, la creació artística?, Pròsper com a al·legoria del mateix Shakespeare en tant que creador literari? Si en altres obres, especialment les tragèdies, Shakespeare es mostra com un “realista” polític o un “naturalista” de la condició humana, a La Tempestat sembla voler reflexionar instal·lat, diguem-ne, en uns somnis reflexius sobre “la matèria de la qual estan fets els somnis”.
Els grecs i romans antics ja sabien que un dels perills de l’exercici de poder és el despotisme. Des d'aleshores s’han intentat bastir límits al seu exercici, sigui qui sigui qui exerceixi el poder (un individu, una oligarquia, una assemblea popular). En el món contemporani occidental, l’establiment efectiu d’alguns drets i llibertats, així com uns sistemes institucionals basats en el principi de la separació de poders, han estat claus per assolir alguns d’aquells límits (democràcies liberals; estats de benestar). Drets i institucions han sabut “civilitzar”, és a dir, domesticar més o menys algunes fonts de despotisme, com són els fanatismes religiosos o polítics.
Tanmateix, aquest procés no ha estat gens fàcil. Ha requerit esdeveniments violents, guerres, revolucions, rebel·lions, lluites populars, etc. Els drets i llibertats, tant individuals com col·lectius, han estat conquestes “cares” que, d’una banda, continuen essent incompletes (arriben poc als àmbits de les relacions internacionals; mantenen greus desigualtats socioeconòmiques, de gènere i ètnia; els falta reconeixement i acomodació de minories nacionals, culturals i lingüístiques, etc.), i que, de l'altra, mai no es poden donar per garantides ni irreversibles.
Hi ha massa racionalisme i massa moralisme en la tradició del pensament occidental. Els humans som com som, un producte més de l’evolució de la vida en aquest planeta. Hi ha comportaments que es poden transformar, però hi ha nuclis de la naturalesa humana que no canvien. Naturalesa i civilització mantenen relacions sempre canviants però també sempre ambivalents. I això ens ho explica potser millor la literatura que la ciència o la filosofia. Guilgameix o les tragèdies de Shakespeare són lectures que penso que haurien d’acompanyar sempre els tractats de teoria moral o de teoria política.
Ferran Requejo
Catedràtic de Ciència Política (UPF)
ferran.requejo@upf.edu