Barcelona, 7 de novembre de 1705. Primera hora de la tarda. Fa 320 anys. Quart any de la guerra de Successió hispànica (1701-1715) i primer a Catalunya (1705-1714). Convent de Sant Francesc. Carles d’Habsburg, cosí-nebot del difunt Carles II de les Espanyes, jurava les Constitucions de Catalunya i era nomenat comte de Barcelona (home principal de Catalunya), tràmit imprescindible per a legitimar la seva aspiració al tron hispànic. Carles d’Habsburg, que a partir d’aquell moment i en la documentació que es genera a totes les cancelleries de l’aliança internacional austriacista és anomenat Carles III de les Espanyes (en plural), seria el darrer rei que juraria les Constitucions de Catalunya, les lleis generals del Principat que remuntaven al segle XIII.

La liquidació del sistema constitucional català

Les Constitucions de Catalunya van ser derogades pel règim borbònic després de l’ocupació del país (1714) i “por justo derecho de conquista”.  Així es diu, específicament, als decrets de Nova Planta (1717), el nou ordenament jurídic imposat pel règim borbònic. Des del 1705, ni un sol govern —espanyol o francès— ha tingut la voluntat de restaurar i adaptar a la modernitat les Constitucions de Catalunya. I ni un sol cap d’estat —espanyol o francès; rei o emperador— ha jurat les Constitucions de Catalunya. Des de principis del segle XX, s’han redactat, i negociat i aprovat o no, fins a quatre textos estatutaris (1919, 1931, 1979 i 2006), però es poden considerar legítims successors de les Constitucions de Catalunya?

Què eren les Constitucions de Catalunya?

Les Constitucions de Catalunya eren les lleis generals del Principat de Catalunya. És a dir, la carta magna de la societat catalana medieval i moderna fins al 1714. El bressol d’aquestes Constitucions eren els Usatges de Barcelona (el dret consuetudinari —els “costums” jurídics i polítics del país— compilat a finals del segle XII). Però el més important era que, des del 1283, les lleis d’aquestes Constitucions només podien ser presentades, negociades i aprovades, o debatudes i derogades, per les Corts Generals, l’organisme que reunia la representació política de la societat de l’època: l’estament reial (els mercaders plebeus rics), l’estament nobiliari (l’aristocràcia feudal) i l’estament eclesiàstic (les jerarquies clericals).

Quin poder tenia el rei per a alterar les Constitucions?

La qüestió és: el rei —o la cancelleria reial— podia promulgar o derogar lleis del corpus constitucional català? I la resposta és no. El rei —o la cancelleria reial— només podia alterar el contingut de les Constitucions a través de la iniciativa de l’estament reial (els mercaders plebeus rics nomenats pels governs municipals de les grans ciutats del país). Però l’existència d’aquest “braç reial” tampoc garantia la lliure acció de la cancelleria. Els membres de l’estament reial (en moltes ocasions, els grans creditors de la Corona) operaven amb un elevat nivell d’autonomia —per no dir d’absoluta independència— respecte al monarca, i qualsevol iniciativa reial havia de ser prèviament negociada entre la cancelleria i els representants d’aquest estament reial a les Corts Generals.

La Diputació del General: les Corts permanents

El 1359 va ser creada la Diputació del General o Generalitat amb l’objectiu que les Corts Generals —que es reunien esporàdicament— disposessin d’un organisme permanent. Per tant, a partir d’aquesta data, la creació de noves lleis i la conservació, adaptació o derogació de les lleis existents passarien a ser una competència exclusiva de la Diputació del General, entesa com a Diputació permanent de les Corts Generals de Catalunya. En aquell moment —superada la primera onada de la Pesta Negra (1348-1351)— el paisatge general aventurava la fi del règim feudal medieval que havia impulsat aquestes formes paccionades, però, a Catalunya, el rei continuaria sense poder intervenir, de forma directa, en la creació o derogació de lleis.

Com es tradueix aquesta mecànica quan el model polític feudal medieval evoluciona cap a un estat modern?

El 1479 es materialitza la unió dinàstica de les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa i, a partir d’aquell moment, es produeix un desplaçament del poder —personificat en la figura del rei Ferran el Catòlic i en la dels seus successors— cap al centre de la Península. Per tant, a partir d’aquell moment —amb l’existència de monarques amb un perfil polític cada cop més autoritari i amb una estratègia de domini cada cop més centralista—, les Constitucions de Catalunya esdevenen el text legal que regula la relació entre aquest nou poder reforçat (els règims preabsolutistes dels Habsburg hispànics dels segles XVI i XVII) i el Principat de Catalunya. Regulen —i això és molt important!!!— la relació bilateral Catalunya - poder central.

Què és l’Estatut d’autonomia?

L’actual Estatut d’autonomia de Catalunya —o qualsevol dels estatuts contemporanis— és una llei orgànica promulgada per les Corts espanyoles (1979) i recollida en el títol vuitè de la Constitució espanyola (1977). És a dir, és un text subordinat a un altre que no és propi del país. I això equival a dir que contemporàniament el poder central hauria transformat la històrica relació bilateral de l’època foral (liquidada “por justo derecho de conquista”) en un nou estadi o en una relació de subordinació. És a dir, que, mentre les Constitucions de l’època foral establien una relació d’igualtat entre Catalunya i el poder central hispànic (escenificada en el jurament del rei), l’actual Estatut d’autonomia tan sols revela una simple relació de subordinació al poder central.

Llavors, deixant al marge aspectes tan importants com el nivell de poder de l’Estat català de l’època foral —garantit per les Constitucions de Catalunya— i que era infinitament superior al sostre competencial —o a la gestió efectiva— de l’autogovern contemporani, podem considerar que l’Estatut d’autonomia és el legítim successor de les Constitucions de Catalunya? O simplement en són les engrunes?