La cerimònia de la confusió

“Un hervidero de pensamientos
Alimento para los leones
El cerebro como un laberinto
En un nido de especulaciones”
Enrique Bunbury

No cal que els digui que els judicis sempre m'han apassionat. Si no, no faria 35 anys que m'estic donant al tema ni hauria passat etapes de la meva vida en què invertia més hores a la sala que els mateixos jutges. Per això pot ser que els estranyi la meva confessió que el judici contra el major Trapero i la cúpula dels Mossos se m'entravessa. El segueixo amb penes i treballs, i això que tot just comença.

Una de les coses que sempre em va atreure de la cerimònia de la justícia era el seu greixat engranatge racional i lògic. Les normes processals, que en sala es converteixen en la millor de les armes en mans de gladiadors més o menys experts, i que responent a un sistema complex constitueixen un brodat delicat de preceptes, la raó de ser dels quals rau en el respecte a qüestions de fons. El dret i la justícia, a més d'utilitat, destil·len una mena de bellesa racional que quan t'hi submergeixes et captiva.

Això era fins que... fins que la raó d'estat es va entossudir a fer saltar pels aires aquesta obra de rellotgeria. Del cas Nóos, passant pel judici al Suprem i arribant fins a l'escenografia d'Ikea de l'Audiència Nacional. Aquest judici als Mossos no té cap mena de bellesa jurídica i és producte d'una confusió i d'un recargolament dels termes de la lògica processal que el converteix en una cosa caòtica i lletja. Tot això sense entrar a valorar si és just.

Per començar, tenim aquesta acusació per rebel·lió. Ja era pura ficció jurídica al principi, però, ¿i ara, que sabem que no pot prosperar? Perquè no pot prosperar, afortunadament. La Fiscalia de l'AN ―de moment i fins a nou avís, les fiscalies segueixen funcionant al seu compàs― s'ha agafat a la formalitat processal per no retirar-la fins al tràmit de conclusions, però això no li evita el penós paper d'interrogar com si es cregués que n'hi pot haver o fer-ho com si ja sabés que no i busqués la sedició, o fer-ho a batzegades, sense una línia molt definida. Elegeixin vostès, que ho estan veient. El fiscal Carballo pertany al gènere del falcó i no perdrà l'oportunitat de demostrar-ho a qui li interessi. En el seu interrogatori ens va desgranant també la seva particular manera d'entendre la democràcia: "I passades les dotze, per què no els va dissoldre si ja feia molta estona que hi eren, des d'un quart d'onze?", introduint-nos aquest concepte meravellós de l'excés de llibertat de manifestació i un cos policial calibrant-ho. O, aquesta altra: "Per què llavors no va començar a investigar vostè motu proprio el Govern?", que forma part d'aquest clàssic de la democràcia que un cos policial investigui els polítics electes a decisió pròpia i sense haver estat requerit per ningú. En fi, ja es veu el gènere. El mateix que el va portar a parlar d'una organització terrorista de nou encuny d'índole secessionista catalana ―¡wrong!― o del terrorisme del bar d'Altsasu que li va tirar per terra el Tribunal Suprem ―¡wrong!―. No sap o no vol saber? À vous de choisir.

Una vegada que els de dalt han parlat, què pot fer aquest tribunal o l'Audiència de Barcelona? Els tipus estan marcats. A tot estirar, poden dir que tal o tal persona en concret no va participar en la sedició i absoldre-la, però una vegada consagrada la sedició, els escolanets no poden desmuntar-la

Després hi ha l'àmbit de l'Audiència Nacional, i no em refereixo a aquest horror de sala desangelada, sinó al fet que estiguin sent jutjats per l'AN. Aquest tribunal que es va declarar no competent per una sedició el 2011 ―la dels controladors en moltes províncies diferents― però que sí que va considerar que ho era set anys després sense que existís cap reforma legal pel mig. Esclar que ja ens va dir Lamela que no totes les sedicions són de la seva competència. No, escolti, no. Totes no, però aquesta sí. Aquesta sí "perquè forma part d'un atac a la forma de govern". Ja, però és que ara ja sabem que no hi va haver tal atac. Ho ha dit el Tribunal Suprem. Va parlar déu i mutis. No n'hi va haver. Si no n'hi va haver llavors, com és que aquesta sedició continua a l'AN? Doncs deu ser perquè el meravellós engranatge, el delicat brodat que jo admiro, de vegades es torna xiclet o martell de ferrer. Quan convé. Ja veuen per què no em pot agradar aquest judici. Esclar que dur-los al Suprem ―arrossegant competències forçades com es va fer amb tots els no aforats, inclosos els que continuen sense jutjar que no ho són― hauria estat "exorbitant" segons Llarena, o sigui, que ja era massa tanta gent i que seria un embolic de judici, i ho van deixar a Espejel que també té dret a lluir-se.

La confusió es deriva que un sistema que està dissenyat, engiponat i previst com un sistema d'esglaons ascendents, en forma de recursos, fins a arribar a una cúspide que tanca i culmina el procediment, estigui sent utilitzat a la inversa. Una vegada que els de dalt han parlat, què pot fer aquest tribunal o l'Audiència de Barcelona? Els tipus estan marcats. A tot estirar, poden dir que tal o tal persona en concret no va participar en la sedició i absoldre-la, però una vegada consagrada la sedició, els escolanets no poden desmuntar-la.

Així que aquesta és la papereta que té el tribunal de l'AN. Aquest tribunal que presideix una “Querida Concha” que està sent més que discreta en el seu paper de directora del ple. No té massa experiència en aquestes coses. Els "ehh, ehh..." de la seva resposta a les qüestions prèvies la delaten. El millor que pot fer és no ficar la pota. Ella té un ull a la sala i l'altre al Suprem, que és el lloc al qual desitja accedir, perquè no decaigui la dosi de mediocritat amb què l'estan copant. A la seva dreta, Vieira, un magistrat conservador, amb experiència, correcte però poc donat a complicar-se la vida amb qualsevol cosa. La carrera és la carrera. Finalment, el ponent, Ramón Sáez, un dels millors jutges penalistes d'Espanya, si no el millor. Qui va quedar el primer en les dures proves realitzades internament pel CGPJ per a l'especialitat. Mai no arribarà al Suprem, encara que és el que més s'ho mereix, perquè, escoltin, és un jutge roig i temut pels populars com el dimoni. En això sí que tindrem sort, si no es veu obligat a renunciar a la ponència, tindrem una bona sentència en el sentit tècnic. Veurem què passa.

És que em repeteixo, però quan es prostitueix el sistema, no hi ha manera d'encarrilar després res. Això em fa pensar que qualsevol desmuntatge del muntatge ha de ser més respectuós amb el delicat mecanisme.

I en aquestes seguim.

Tot i que prometo veure algunes sessions.