Quan la raó queda adormida, sacsejada pels neguits i els entrebancs, apareixen els fantasmes. Aquesta és, segons l’anàlisi clàssica, la idea que volia expressar Goya en el seu famós quadre titulat El somni de la raó, produeix monstres. Per bé que el gran pintor aragonès es referia a la vida quotidiana, la frase seria perfectament traslladable a l’àmbit de la política on, més que monstres, el somni de la raó produeix autèntiques paròdies. Especialment quan el polític de torn se sent atrapat pel fracàs i es desespera fins al punt de donar la seva versió més ridícula.

El cas de Yolanda Díaz estaria dins d’aquests paràmetres. Lluny queda aquella promesa de l’esquerra fashion que obria un nou espai polític, arraconava Podemos al córner extrem i prometia felicitat per al poble. Però, mentre la felicitat es diluïa, el poder feia estralls en la solvència d’una nova política que transitava entre el populisme més naïf i la demagògia més vàcua. Com més temps governava, més se li veien les carències, talment el rei despullat, en versió femenina.

Ha estat així, de vacuïtat en vacuïtat, com hem arribat a la darrera proposta, presentada amb aires grandiloqüents i plantejada en termes de salvació del poble. Yolanda Díaz ha tingut una idea per demostrar que és més d’esquerres que l’esquerra a l’esquerra, i erigida en una Passionària dels treballadors, ha tret el Sant Crist gros de la retallada de la jornada laboral, sense tenir en compte ni les diferents realitats econòmiques que hi ha a Espanya, ni les conseqüències que comporta la seva proposta, en una nació com la catalana, vertebrada en una espessa teranyina de petites empreses, autònoms, starts ups i la resta del que anomenem l’economia productiva. Ras i curt ha fet allò que fan tots els patriotes espanyols, mesurar el món des de la villa y corte, i des de l’allà Catalunya sempre està desdibuixada.

La proposta no ha nascut de la realitat econòmica, ni del debat profund pertinent, sinó fruit de la necessitat imperiosa de Yolanda de tenir un èxit de la carpeta progre. Pura tàctica electoralista al bell mig d’una guerra caïnita pel domini d’aquest espectre ideològic

La proposta ha estat un sonor disbarat des del principi. D’entrada no ha nascut de la realitat econòmica, ni del debat profund pertinent, sinó fruit de la necessitat imperiosa de Yolanda de tenir un èxit de la carpeta progre, per refregar-lo a la cara de Podem. Tot és pura tàctica electoralista al bell mig d’una guerra caïnita pel domini d’aquest espectre ideològic. Sumar sent com li canten les absoltes i es llença a la desesperada per intentar frenar el desgast. Però jugar amb un tema tan sensible com el de la jornada laboral, que té uns efectes immediats —i lesius— en l’economia, és ser una autèntica irresponsable. Altrament, sabia que no tindria la majoria parlamentària per tirar endavant la proposta —Junts ha estat meridianament clar al respecte— i, tanmateix, ho ha pressionat perquè, si no podia treure-li rèdits a l’acord, li treia demagògia a l’atac contra els que han votat no. La qüestió —igual que passava amb el feminisme— és legislar pels interessos de partit i/o personals, i no pels interessos ciutadans. Pel camí, la tal Yolanda no ha tingut cap problema a regalar-li al seu partner Sánchez una nova i frontal derrota.

Més enllà del tactisme polític, tota la proposta era sobreactuada i partia d’una realitat més pròpia del segle passat que del segle actual: la dualitat empresari-capitalista/treballador-oprimit. Però, si reduir la jornada laboral a les grans empreses podia ser un cost acceptable, no ho és de cap manera en els milions de petites empreses, de quatre, cinc, deu treballadors, que no poden sostenir aquesta mena de bonismes grandiloqüents. Em deia l’altre dia algú dels seus que la Yolanda havia parlat amb la CEOE i amb els sindicats, ergo havia fet els deures. La meva resposta: què caram tenen a veure els de la CEOE amb els emprenedors, autònoms i petits empresaris del nostre país? I què tenen a dir uns sindicats caducs, governants per tipus que porten tota la vida en el sindicalisme, sense haver treballat ni un dia, i que no representen l’economia real? Tot això és pura fal·làcia i, pitjor encara, pura propaganda al servei de l’ambició personal. I l’ambició sense solvència tendeix al no-res. Ho va dir Oscar Wilde i sembla oportú per al personatge: “l’ambició és el darrer refugi del fracàs”.