Fer judicis d’intencions sempre és una marranada. Però sentir Míriam Nogueras treure pit al debat electoral de TV3 de dimarts (“l’any que van arribar més diners a Catalunya va ser el 2017 perquè les institucions estaven fortes, el poble estava desacomplexat i els partits anàvem junts”) em fa pensar que la cosa ja no va d'intencions. Quan alguns dubtem de l’independentisme de segons qui, sempre ens acabem silenciant des de les nostres pròpies inseguretats. “I jo què sé si és o no independentista”. “I jo qui soc per anar assenyalant el personal”. “I jo què sé de qui és i de com se sent”. Però sí que conec què ha fet el seu partit i com es projecta en campanya electoral. La setmana passada vaig publicar un article dur sobre Míriam Nogueras —ben llegit, s’entenia que no era estrictament contra ella— perquè naixia del malestar de veure independentistes, aquells a qui els convergents descriuen com a “independentistes de cor” —els que no en reneguen quan poden, vaja— fer el paperot per anar a Madrid a provocar encara no sabem ben bé què. Quan Nogueras fa afirmacions com la que he citat, la cosa ja no va d’intencions perquè, si parlem del 2017, parlem de fets. Uns fets que, per cert, van acabar amb el president Puigdemont i alguns consellers exiliats i d’altres empresonats.
Reconèixer que vas brandar la bandera de la independència per aconseguir més peles és admetre que, com a mínim, va haver-hi una mica de mala fe
Quina credibilitat té un partit com Junts i quina credibilitat té el seu discurs independentista si, després d’haver vist la pitjor cara d’Espanya, avui parlen del 2017 com una proposta de pacte fiscal? L'afirmació de Nogueras al debat televisiu culminava així: “en canvi, el 2021, amb el PSOE, de cada 100 euros, a Catalunya només n’han arribat 35.” La crosta discursiva de Junts ja comença a ser tan fràgil que l’esperit convergent treu el cap si no se’l ferma bé. Fer judicis d’intencions és una marranada, però reconèixer que vas brandar la bandera de la independència per aconseguir més peles o insinuar que, malgrat tot, de l'enrenou almenys en vam treure uns calerons, és admetre que, com a mínim, va haver-hi una mica de mala fe. Costa de creure que l’independentisme de la classe política catalana no és més que un autonomisme que vol collar Espanya amb propostes radicals. Si aquest és l’estat de la cosa, si el 2017 no va ser res més que el final del renec d’Artur Mas, el dia de l'enèsim cop de porta al pacte fiscal, no tenen res per defensar que no defensi Roger Montañola.
Això no és només una maniobreta de la Catalunya convergent. Ho sabem perquè ERC i la CUP se n’han aprofitat tant com han pogut
Nogueras no és l’artífex de res i potser és injust que en sigui el cap de turc, sobretot si no és prou bona per defensar-se —i per defensar-nos, als “independentistes de cor”—. Que a més a més això no és només una maniobreta de la Catalunya convergent ho sabem perquè ERC i la CUP se n’han aprofitat tant com han pogut. Encara ho fan, de fet. Gabriel Rufián s’ha passat la legislatura sent un diputat més de Podemos o del PSOE, depèn de com bufa el vent, i al debat es va dedicar a repartir revistes per denunciar la censura lingüística que patim els catalanoparlants. O la CUP, que abans entomava amb serenitat el debat sobre la seva presència en segons quines institucions i avui ha comprat fil per randa el discurs espanyol dels “privilegis” contra qui el 23-J s’abstindrà perquè els partits catalans no estan a l'altura.
Junts no pot renunciar a cap actor polític malgrat les seves dissonàncies ideològiques. Perquè sense una proposta de país clara no se’ls hi acosta ningú
És una mena de joc de miralls en què cadascú calcula fins a quin punt ha de ser o no independentista per aconseguir alguna cosa d’Espanya, i fins a quin punt i quant de temps pot permetre’s no semblar-ho perquè no tingui conseqüències irreversibles davant dels electors catalans. La independència és el contrapès que posen a la balança per diferenciar-se del mal, però també la mateixa balança en què després calculen els costos d’haver anat contra el sistema. No són judicis d’intencions. És que el 2017 volíem la independència i avui portem Artur Mas als mítings perquè comparteixi la seva experiència parlant del pacte fiscal com si fos un tertulià de Ràdio Primavera Sound que comparteix la seva experiència sentimental. Permeteu que us digui, als “independentistes de cor” i als “independentistes convençuts”, que no costarà gaire jutjar les vostres intencions si sou capaços d’empassar-vos aquesta campanyeta que, per variar, no és més que l’evidència que a Junts no poden renunciar a cap actor polític —Mas, Trias, Borràs, Madaula, Alsina, Giró, Dalmases i la resta de la macedònia— malgrat les seves dissonàncies ideològiques. Perquè sense una proposta de país clara no se’ls hi acosta ningú.