Corria la campanya de les generals del 2008, que desembocaria en la segona victòria de ZP, quan l'aspirant del PP i avui de nou aspirant a la Moncloa, Mariano Rajoy, va sorprendre en el cara a cara electoral televisat amb el líder socialista invocant una nena imaginària, a partir d'aquell moment coneguda com "la niña de Rajoy", per exemplificar l'Espanya que vindria, radiant com el primer sol del matí.

El debat el van emetre La 1, La Sexta i Cuatro, i no me'n recordo qui va guanyar i va perdre, si bé, la novetat va ser que no se n'havia celebrat cap de semblant des del 1993. Aquell sí que me'n recordo: el va guanyar José María Aznar però Felipe González no va perdre les eleccions, va pactar amb Jordi Pujol, i encara va aguantar a la Moncloa fins al 96.

 

 

 

 

El cas és que set anys després que Rajoy ens fes pensar a alguns en la nena de l'exorcista (o en la seva gran seqüela, la paorosa Carrie), hi ha qui fins i tot s'ha preguntat què se'n va fer, de la criatura: li ha posat nom, Berta, i l'ha convertit en una adolescent de 16 anys que les passa magres a casa –el seu pare fa tres anys que està en situació d'atur i la seva mare treballa a mitja jornada–. La qualcosa té poc d'imaginari i és bastant més inquietant que una pel·li de por dels anys setanta (o de discoteques: revisiteu Saturday night fever i sabreu per què ho dic, tot i que allò de Tony Manero queda encara lluny dels extrems del personal de Trainspotting, estrenada gairebé 20 anys després, durant els feliços anys noranta).

Adéu a "la fiesta"

El 2008, quan va emergir la nena de Rajoy, la crisi havia entrat ja per la porta de moltes famílies i la "fiesta" havia sortit per la finestra, tot i que el pitjor encara estava per venir i s'acabaria emportant Zapatero per davant, qui, el 2011, va haver d'anticipar eleccions i modificar la Constitució en una nit d'estiu per imperatiu merkelià per tal que Espanya, aquella Espanya que havia de ser locomotora de l'economia occidental i far de la fraternitat universal no fos literalment intervinguda per la cancellera de ferro com una Grècia tsipràsica qualsevol.

La "niña" de Felipe

En tot cas, Zapatero va guanyar el 2008, per segona vegada, gràcies que Carme Chacón i José Zaragoza li van ficar al sarró 25 diputats del PSC. Recordo com la candidata socialista i després ministra de Defensa en un pavelló Sant Jordi a vessar, es va proclamar "la niña de Felipe". No les tenien totes, els socialistes catalans, però ho tenien clar, claríssim: Felipe. I va tornar a funcionar, com sempre. Aquella va ser, en realitat, l'última campanya que va guanyar Felipe González dotze anys després de la "dolça derrota" que el va foragitar de la Moncloa.

 

Ara és Albert Rivera, el líder de C's, qui, en la seva campanya per al 20D ha sorprès amb un vídeo en què escriu una carta a la seva filla Daniela, una nena ben real, que li serveix al pare per animar el respectable a "votar amb il·lusió" (les semblances amb el "amb il·lusió" de l'Artur Mas del Polònia són pura coincidència o expressió d'un mer aire de família lingüística, romànica, que diria el segon Wittgenstein).

 

 

 

 

Vídeo que, com segur que recordaran, ve precedit per aquell altre de l'actual titular de la Moncloa fent de comentarista esportiu en què li va clavar un calbot al seu fill, igualment real. Tot plegat, i amb els antecedents exposats, està fent de la cursa del 20D un joc amb nens, imaginaris o de carn i ossos, en una barreja explosiva entre mediacràcia o democràcia mediàtica (com en diuen els politòlegs saberuts i els que ho fan veure, que ho són) i pubercràcia o democràcia amb nens i nenes (com en direm alguns a partir d'aquest moment), el resultat de la qual pot ser qualsevol resultat.